Archivo mensual: junio 2013

PATRIMONI

Per tots és sabut que el patrimoni arquitectònic històric de l’Eliana que ha sobreviscut fins als nostres dies és escàs. Com és tradicional en el nostre “País-Regne o siga Comunitat” l’afecte de la població al mateix, amb l’autoritat competent al cap, és xicotet. Lo justet per a dissimular, per a fer creure als altres que si quels importa.

Existix en les nostres Normes d’Ordenació Urbana (2001) un Catàleg on es relacionen els edificis protegits, els propietaris dels quals tenen l’obligació de complir unes determinades normes a més de l’obligació de conservar-los. Uns són de titularitat pública, altres són de titularitat privada.

En quin estat es troba lo públic? El Molí de la Lluna amb la seua excepcional maquinària del segle XIX en ruïna tècnica i en degradació meteòrica, la Torre del Virrei és un pastitx de xicotetes intervencions impròpies (genial això de la pedra projectada granat a l’interior), la Masia del Pilar és la història d’un gegantí despropòsit perfectament narrat al seu dia en estes pàgines pel gran Rafa Montaner. Millor no seguir.

Respecte als edificis privats catalogats. Que a un ciutadà li catalogaren sa casa hauria de ser motiu d’orgull. Què rep el propietari a canvi de no poder derruir el vell edifici (totalment o parcialment) per a construir un nou, limitar la seua edificabilitat i haver de restaurar-lo amb costosos procediments? Senzillament res. Se li continua cobrant l’IBI, no rep cap tipus d’ajuda per a la conservació de l’edifici (ni s’intenta) i, en el súmmum de la immoralitat, se li cobra una llicència d’obres per unes obres que es fan en benefici de tots. O és que no ens beneficia a tots poder ensenyar als nostres fills com vivien els nostres avantpassats? És una simple qüestió d’identitat, de valorar lo propi. Evidentment, amb estes premisses estem condemnats a que tots els propietaris d’edificis protegits odien a estos i desitgen, en secret o a crits, la seua ruïna per a alliberar-se de tan pesada càrrega. Què es podria fer per a evitar-ho? Exactament el contrari al que s’està fent. Amén.

ERMIIA-juny.13

JOSEP LLUIS COLL TORRENT, membre del CEL

VISITA AL MOLÍ DE LA LLUNA

Membres del CEL realitzàrem la tercera visita
al Molí de la Lluna, acompanyant  al President de l’Associació d’Amics
dels Molins, professor Enrique Guinot i al Sr. Alcalde de l’Eliana. 
La intenció d’aquesta visita era escoltar l’opinió d’aquest professor
de la Universitat de València respecte a l’estat en què es troba la
maquinària de l’antic molí per tal de poder procedir a la seua
reparació i posterior utilització didàctica.  L’opinió del Sr. Guinot
ens va semblar molt interessant, sobretot quan ens va fer constar “la
importància d’aquest molí, ja que és un dels pocs que compten amb tres
moles, la qual cosa ens parla de la seua envergadura”.  Ens va animar
a elaborar un projecte per al futur i ens va suggerir “la presència de
racons temàtics que mostraren a la població el procés en l’elaboració
de farines, les diferents fonts d’energia, els treballs tradicionals,
els cultius entorn al molí” i d’altres coses. També  va proposar la
necessitat de restaurar les peces que formen la maquinària i les
possibilitats de ser exposades en el que podria ser un museu
etnològic, situat en el mateix edifici.
El Molí de la Lluna, segons les seues paraules,  una vegada restaurat
podria formar part d’un conjunt de molins que encara sobreviuen en la
Comarca de Camp de Túria, com el de la Barca de Vilamarxant o el de
la Sèquia Major de Benaguasil.
Els interessats en saber més coses dels molins poden consultar la
pàgina: www.uv.avam
 
Vicen Córcoles, memebre del CEL

ANYS 70: LA BANDA DE AL CAPONE

S’assembla la joventut actual de l’Eliana a la de fa, per exemple, 40 anys? S’ha tornat mes agressiva? És normal el rebombori que es munta tots els anys amb la Disco Movil? Fem memòria. Alguns encara recorden un episodi local prou significatiu.

A principi dels anys 70 del segle passat vivíem en plena bambolla immobiliària, en ple desarrollisme. Mentres l’economia de l’Eliana creixia exponencialment a ritme de formigonera, el cinturó de València s’omplia d’immigrants arribats de tota Espanya. La palma se la portava Paterna on el desarrelament i les precàries condicions econòmiques dels nouvinguts van ser el caldo de cultiu de nombroses bandes.

Paral·lelament a este fenomen social havia aparegut un altre: les discoteques. Abans que Toni Manero fera postures d’estirament davall la bola d’espillets, els jóvens de l’Eliana ja sublimaven les seues baixes passions en la pista de ball. La generalització de l’ús de la motocicleta en una generació de joves que treballava des dels 14 anys va facilitar que en estes es produïren concentracions setmanals que en alguns casos (Bony de Torrent, Sala Dandy) arribaven a les 3.000 persones.

En dissabte nit era imprescindible anar a la moda: cabellera fins als muscles, suèter de coll de pic tres talles menys que l’adequada, sense camisa però amb medalla d’or, pantalons cenyits de campana i botins de tacó alt. Esta pinta absolutament femenina era compensada amb un bon mostatxo i marcant paquet (el que no ho tinguera, calcetí de llana).

Foto 4 (Clavaria Los Manolos)

D’esta guisa van anar a la discoteca Leifa de Benaguasil un grup de elianers especials el nom dels quals un tio alt amb bigot m’ha sol·licitat insistentment ometre. I va voler el destí que coincidiren amb la banda paternera “Al Capone”. No eren uns qualsevols. Alguns d’ells van acabar en la presó per causes majors. Altres, en canvi van acabar formant part del grup musical “Ernesto y los Júper” i van aconseguir un cert èxit amb el tema “Trenzas llevabas tú”.

Va passar allò més habitual. Estos últims buscarien gresca fins a trobar-la. Compta un dels implicats”: “Tot es va iniciar quan un tio baixet començá a tocar-me els collons. Li vaig dir que com no em deixara en pau li donaría una hòstia però vaig ser jo el que la va rebre. Em va donar en un ull i no vaig recuperar la visió del mateix en dos setmanes”. A continuació es va muntar una baralla tipo Asterix en la que tots donaven i rebien.

Però la pitjor part va ser per als nostres, molt inferiors en número (12 contra 25 aproximadament). Per potes els va tocar eixir, apalissats i humiliats. Pujaren a les seus Derbi “manillar cacho” i van tornar ben prompte al poble. L’aire fresc de la nit no els va calmar. En quant van arribar van reclutar una leva d’urgència pels bars reunint un total no menor de 75 paisans amb ganes de revenja. Van traçar un pla simple. Per a tornar a Paterna des de Benaguasil els macarres havien de travessar l’Eliana per el camí fondo de La Pobla (encara no existia l’autopista).

Els van esperar en el que actualment és la rotonda d’accés al carrer Abadia (la que té la reixa del Palau) armats amb el que van trobar. Al cap d’unes hores va aparéixer l’enemic a lloms dels seus vehicles i d’ells van ser descavalcats a estacades. Alguns van aconseguir escapar fugint per l’avinguda del Recreo encara que no crec que es recrearen molt. El gros de la tropa va rebre com se solia dir “fins al carnet d’identitat”. Com ací mai ha faltat sentit de l’humor la guinda del pastís va consistir a alçar “en andas” un Biscúter amb quatre paterneros dins i tirar-lo a la séquia, hui coberta, que servix d’accés de vianants al poliesportiu.

Si, vendetta!! Tremenda vendetta!! (Sona la música de Rigoletto).

En fi, jo diria que algunes coses no canviaran mai. Però, si: que una o dos vegades a l’any Leifa migra a L’Eliana.

Josep Lluis Coll i Torrent (membre del CEL).

 

__________________PRIMAVERA AL CEL___________________________

 

Enguany el Centre d’Estudis Locals (CEL) de L’Eliana complix 10 anys i ho vol celebrar amb tots vosaltres. Fer anys, per a nosaltres, és motiu de celebració i una excusa perfecta per a fer que un dia (o tot un any) normal puga tindre un toc diferent.

En pocs dies estarem al mes d’abril i la primavera esclatarà amb el seu esplendor, i amb ella tots ens sentirem amb més energia, degut principalment, que el nostre cos rep molta més llum solar, i produeix una serie d’hormones que ens fan pujar el nostre estat d’ànim.

També a la primavera els membres del CEL ens trobem plens d’energia i amb el nostre estat d’ànim pels núvols, i per això hem treballat de valent per tal d’oferir-vos i convidar-vos que participeu en un mes d’abril farcit d’actes i d’activitats per a tots vosaltres.

El dijous 11 d’abril (19:30 hores sala de conferències del CSC) Jose Antonio Vidal Castaño, Don José, mestre i primer director del Col·legi Verge del Carme, tornarà a l’Eliana, convidat pel Centre d’Estudis Locals (CEL), per tal de presentar-nos el seu  darrer llibre “El Sargento Fabra. História y mito de un militar republicano (1904-1970)”. Es tracta de la primera biografia d’aquest militar valencià, nascut a Chella en 1904 i mort a l’exili a França en 1970, que en la nit del 29 de juliol de 1936 va irrompre en “la mitologia popular de la València Republicana” com a l’heroi del poble després de sufocar pistola en mà la rebel·lió dels oficials de la caserna de Sapadors de Paterna. 

El divendres 19 d’abril (19:30 hores sala de conferències del CSC) Marina Climent i Tubal Perales (realitzadors) ens presentaran el seu documentat “Paseo al Mar, 71-77”, una producció que ens mostra les experiències viscudes per un grup d’estudiants de Medicina de la Universitat de València, entre 1971 i 1977. Recorden la seua lluita per a millorar la docència, en una època on l’ensenyament de la Medicina era deficient i massificat. Els protagonistes van fer una llarga vaga, i van aconseguir la incorporació de més hospitals per a la seua formació.

I del 24 d’abril al 2 de maig (CSC) celebrem la setmana “10 anys de CEL  a l’Eliana”, amb una exposició (on volem mostrar-vos tot el que hem fet en aquestos anys), un concert de la Coraleta de l’Eliana, la presentació del llibre “L’Eliana, un trajecte vital” (fotografies antigues del nostre poble on podreu reconèixer i gaudir de la nostra  gent, dels nostres espais i dels nostres costums), la passejada al “Molí de la Lluna” (autèntica joia arquitectònica del nostre patrimoni i lloc desconegut per a molts elianer i elianeres) i la presentació de la nova pàgina web i del logo dels 10 anys de CEL a l’Eliana.

Vos convidem a gaudir d’una primavera cultural al nostre poble.

            Salva Torrent, membre del CEL

 

L’Eliana 1937

INDEPENDÈNCIA DURANT LA GUERRA CIVIL

 

Els Actes de celebració del 75 Aniversari de la constitució del Primer Consell Municipal organitzats pel CEL en col·laboració amb l’Ajuntament, la Regidoria de Cultura, la Unió Musical, El Cor i la Universitat de València han acabat. Per al record queda una setmana d’exposicions, conferències, documentals, pel·lícules, debats i commemoracions. Cal destacar l’Acte de Clausura on van ser homenatjats els membres dels primers consells municipals de l’Eliana per mitjà de l’entrega d’una orla d’estos a alguns dels seus descendents. Cal donar les gràcies a estos per la seua presència, al Cor per, una vegada més, engrandir i embellir l’acte i al públic que va omplir l’auditori del Centre Soci-Cultural de forma tan participativa.

De tot lo vist i escoltat sobre aquell temps marcat per la Guerra Civil, que ens hem de quedar que siga genuïnament nostre? Què va significar independitzar-nos dels nostres (llavors) irritants veïns a més de millorar les nostres minúscules infraestructures? Es podría resumir en el títol d’una pel·lícula de Bertrand Tavernier: “La vida i res més”.

Des que va esclatar la guerra aquell fatídic 18 de juliol de 1937, en el que el Comité de Defensa Passiva de l’Eliana assumix el govern “de facto”, passant per la independència “oficial” el 19 de juliol de 1937, fins al final de la guerra l’1 d’abril de 1939 cap assassinat es va produir en el nostre poble.

Quan en els primers mesos de la guerra l’orde va botar pels aires en tota Espanya i elements incontrolats cometien tot tipus d’abusos (nombrosos en La Pobla de Vallbona), l’Eliana es va organitzar per a impedir MilicanosPosandoTrasSaqueoIglesiaque estos succeïren en el seu terme (recordeu l’episodi de la barricada). Quan van detindre a alguns dels nostres paisans (Secundino Blat, Vicente Giner, Ismael coll, Salvador Prosper, Marcelino Aguilar etc.) per ser sospitosos de pertànyer al bàndol nacional, el nostre alcalde (Ricardo Llopis) amb l’ajuda del comandant Álvarez no va dubtar a acudir a la Direcció General de Seguretat per a traure’ls dels calabossos. Mentres els religiosos eren perseguits i, de vegades, assassinats, a l’Eliana Ramón Izquierdo Fuster (retor de la Capilla del Calvari de Bétera) i Cipriano Ibañez Chisvert (retor de Massarrochos), entre altres, eren protegits per particulars i autoritats.

El nostre principal edifici (el Palau) a més de cooperativa, escola i quarter de cavalleria, era destinat a un fals manicomi on entre alguns “bojos” estaven amagats Alejandro Bayona (ex-cap Superior de Policia del Port de València), José Ortolá (fundador i subdirector del diari conservador “Jornada”), algunes monges i altres personatges. La nau de l’Església estava ocupada per refugiats madrilenys que havien fugit dels bombardejos. Nombrosos habitants del Grau, pel mateix motiu, van ser acollits per famílies del poble. Em comptava el pare de Consuelo Martí que el clima de pau i solidaritat que es respirava en tan difícils circumstàncies era tan gran que recordava aquells anys com alguns dels més feliços de la seua vida.

La guerra va acabar. Es va perdre. Però, després del final d’aquesta, cap de nosaltres va pagar amb la seua vida la derrota mentres milers de valencians eren afusellats, després de juís sumaríssims, en les tàpies dels cementeris. El que s’ha dit: la vida i res més.

 

JOSEP LLUIS COLL I TORRENT

(Membre del CEL)

 

 

10 anys de CEL (vídeo)

Benvolguts amics,

Aci teniu el vídeo “10 anys de CEL”

Robert