L’Eliana 1937

INDEPENDÈNCIA DURANT LA GUERRA CIVIL

 

Els Actes de celebració del 75 Aniversari de la constitució del Primer Consell Municipal organitzats pel CEL en col·laboració amb l’Ajuntament, la Regidoria de Cultura, la Unió Musical, El Cor i la Universitat de València han acabat. Per al record queda una setmana d’exposicions, conferències, documentals, pel·lícules, debats i commemoracions. Cal destacar l’Acte de Clausura on van ser homenatjats els membres dels primers consells municipals de l’Eliana per mitjà de l’entrega d’una orla d’estos a alguns dels seus descendents. Cal donar les gràcies a estos per la seua presència, al Cor per, una vegada més, engrandir i embellir l’acte i al públic que va omplir l’auditori del Centre Soci-Cultural de forma tan participativa.

De tot lo vist i escoltat sobre aquell temps marcat per la Guerra Civil, que ens hem de quedar que siga genuïnament nostre? Què va significar independitzar-nos dels nostres (llavors) irritants veïns a més de millorar les nostres minúscules infraestructures? Es podría resumir en el títol d’una pel·lícula de Bertrand Tavernier: “La vida i res més”.

Des que va esclatar la guerra aquell fatídic 18 de juliol de 1937, en el que el Comité de Defensa Passiva de l’Eliana assumix el govern “de facto”, passant per la independència “oficial” el 19 de juliol de 1937, fins al final de la guerra l’1 d’abril de 1939 cap assassinat es va produir en el nostre poble.

Quan en els primers mesos de la guerra l’orde va botar pels aires en tota Espanya i elements incontrolats cometien tot tipus d’abusos (nombrosos en La Pobla de Vallbona), l’Eliana es va organitzar per a impedir MilicanosPosandoTrasSaqueoIglesiaque estos succeïren en el seu terme (recordeu l’episodi de la barricada). Quan van detindre a alguns dels nostres paisans (Secundino Blat, Vicente Giner, Ismael coll, Salvador Prosper, Marcelino Aguilar etc.) per ser sospitosos de pertànyer al bàndol nacional, el nostre alcalde (Ricardo Llopis) amb l’ajuda del comandant Álvarez no va dubtar a acudir a la Direcció General de Seguretat per a traure’ls dels calabossos. Mentres els religiosos eren perseguits i, de vegades, assassinats, a l’Eliana Ramón Izquierdo Fuster (retor de la Capilla del Calvari de Bétera) i Cipriano Ibañez Chisvert (retor de Massarrochos), entre altres, eren protegits per particulars i autoritats.

El nostre principal edifici (el Palau) a més de cooperativa, escola i quarter de cavalleria, era destinat a un fals manicomi on entre alguns “bojos” estaven amagats Alejandro Bayona (ex-cap Superior de Policia del Port de València), José Ortolá (fundador i subdirector del diari conservador “Jornada”), algunes monges i altres personatges. La nau de l’Església estava ocupada per refugiats madrilenys que havien fugit dels bombardejos. Nombrosos habitants del Grau, pel mateix motiu, van ser acollits per famílies del poble. Em comptava el pare de Consuelo Martí que el clima de pau i solidaritat que es respirava en tan difícils circumstàncies era tan gran que recordava aquells anys com alguns dels més feliços de la seua vida.

La guerra va acabar. Es va perdre. Però, després del final d’aquesta, cap de nosaltres va pagar amb la seua vida la derrota mentres milers de valencians eren afusellats, després de juís sumaríssims, en les tàpies dels cementeris. El que s’ha dit: la vida i res més.

 

JOSEP LLUIS COLL I TORRENT

(Membre del CEL)

 

 

Los comentarios están cerrados.