CEL

MARINERS DE TERRA ENDINS

MARINERS DE TERRA ENDINS

L’Orde dels Carmelites té els seus orígens al Mont Carmel, a Palestina, on, com recorda el II Llibre dels Reis, el gran Profeta Elies va lluitar en defensa de la puresa de la fe en el Déu Israel, vencent en combat els sacerdots de Baal i on el mateix Profeta, orant en soledat, va veure aparéixer un nuvolet portador de benèfica pluja, després d’una gran sequera.

Des de sempre aquest mont ha estat considerat el jardí florent de Palestina i símbol de la fertilitat i la bellesa. De fet “Karmel” significa “Jardí”

Segons tradició carmelita, el dia de Pentecosta, certs Piadosos barons, que havien seguit la forma de vida dels Profetes Elies i Eliseu, van abraçar la fe cristiana, essent ells els primers que van alçar un temple a la Mare de Déu al cim del Mont Carmel, al lloc mateix des d’on Elies va veure el núvol, que representava la fecunditat de la Mare de Déu. Aquells religiosos és van anomenar Germans de Santa Maria del Mont Carmel.

Varen passar a Europa durant el segle XIII , amb els croats, aprovant la seua regla el Papa Innocenci IV en 1245.

L’any 1246 nomenaren a Sant Simó Estoc General de l’Orde Carmelita. Aquest comprengué que, sense una intervenció de la Verge, a l’Orde li quedava poc de temps, i recorregué a Maria, posant l’Orde sota la seua empara, ja que ells li pertanyien. En la seua oració li digué “La flor del Carmel” i l'”Estrela del Mar”, suplicant-li la protecció per a tota la comunitat.

En resposta a aquesta fervent oració, i segons la tradició, el 16 de juliol de 1251 la Mare de Déu se li va aparéixer, lliurant-li l’hàbit que havia d’ésser el seu signe distintiu, donant-li l’Escapulari per a l’Orde, establint-se que aquell dia fora dedicat a la Mare de Déu amb l’advocació del “Karmel”, paraula origen de l’actual Carme, i que com ja hem dit vol dir jardí.

El Papa Innocenci IV va beneir aquell hàbit, atorgant-li diversos privilegis, no sols per als religiosos de L’Orde, sinó també per a tots els Confrares que portaren l’Escapulari, com a reducció del que porten Els Carmelites.

Per la invasió dels sarraïns, els Carmelites es veren obligats a abandonar el Mont Carmel. Diu una antiga tradició que abans de partir se’ls aparegué la Verge i els prometé ésser per a ells la seua “Estrela del Mar”, nom pel que també la coneixien donat que el Mont Carmel s’alça com una estrela al costat del mar.

És ben sabut que els mariners, abans de l’edat de l’electrònica, depenien de les estreles per marcar el seu rumb en l’immens oceà. D’ací la seua assumpció com a patrona demanat-li que com a Mare de Déu i “Estrela del Mar”, els guiara per les aigües difícils de la mar i de la vida cap a port segur.

Sense entrar en tot el procés històric que aquesta Orde va patir, sí que caldria assenyalar com aparegueren reformes de l’Orde que donaren lloc als coneguts “Carmelites de l’Antiga Observança” o “Calçats”, i els “Carmelites Descalços” o “Teresians”, destacant-ne religiosos de gran qualitat humana, estètica i religiosa, com ara, Santa Teresa de Jesús, Sant Juan de la Cruz, el P. Jerónimo Gracián.

El 14 d’octubre de l’any 1594, el Sr. Jaume Cherta, va vendre unes terres de la seua propietat amb una superfície d’unes 1.800 fanecades (“300 capçades”), ubicades on avui es troba L’Eliana, al Pare Miquel de Carranza, prior de l’Orde de Frares Carmelites Calçats de l’Antiga Observança del convent de València i vicari general de l’Orde, per a tota la Península Ibèrica.

Sobre eixes terres edificaren els carmelites, com era el seu costum, una casa de cultiu i repòs per tal d’atendre els seus confrares i religiosos de l’Orde, que patiren alguna malaltia i els hi calguera romandre tranquils durant la seua convalescència.

És així com L’Eliana des de la seua fundació, sempre ha tingut com a patrona a la Mare de Déu del Carme i com a tal ha Honorat la seua diada amb activitats festeres de tipus religiós i lúdic.

Els clavaris d’aquest any em demanaren una col·laboració per a la revista d’enguany, i com a amic de tots ells i al temps Elianer d’adopció des de fa més de 25 anys, no puc més que aportar el meu granet de sorra per tal que la revista siga d’allò mes interessant.

Com el títol diu, els Elianers, al meu entendre, són “Mariners de Terra Endins”, donat que com hem dit, la seua patrona, la Mare de Déu del Carme, n’és la patrona dels mariners, i cal no perdre de vista el que a les pàgines dels diccionaris trobem com a definició del mot Navegar.

Navegar [s. XIV; del llatí navigare,].-

V 1 intr NÀUT 1 Anar, viatjar, amb una embarcació, especialment per la mar. Ara naveguen per la Mediterrània.

V 2 tr ant NÀUT 1 Recórrer un paratge amb una embarcació.

V 3 intr INFORM Moure’s dins dels diferents serveis, utilitats o conjunts d’informació d’una xarxa, un sistema informàtic o una aplicació.

També hi ha una accepció que els diccionaris “seriosos” no solen incloure, com és:

Navegar.- FIGURAT Anar passant per la vida lluitant per tal d’assolir allò que et proposes, contra vent i marees.

Doncs bé, si és cert que a L’Eliana no hi ha mar on poder navegar segons les accepcions marineres, no és menys cert que aquest poble a degut de Navegar per tal d’assolir la seua independència ciutadana i posteriorment la seua personalitat diferenciada, com a lloc de reunió de pobles i gents ben diverses, lluitant contra criteris i opinions molt enfrontades.

Aquesta capacitat de Navegar li ha fet que les seues gents sàpiguen ser Mariners de Terra Endins, fins al punt que avui, una vegada establert el seu reconeixement com a lloc residencial, obert a tots els pobles vinguen d’on vinguen, han continuat Navegant pel mar més modern i actual, anant a la carena de l’ona de la navegació per la Xarxa mundial d’Internet.

Són qui mes utilitzen aquesta xarxa a les terres valencianes, qui més Navega. I tot de Terra Endins estant.

Crec que és ben suggeridor que un poble “tan Navegant”, tinga com a patrona a la Mare de Déu del Carme, patrona dels Mariners.

Aquells que vulguen aprendre a navegar pel mar de la modernor, sense perdre les arrels i la personalitat, que vinguen a L’Eliana durant les festes d’enguany, i a ben segur que els Clavaris del 2001, els ensenyaran al temps que gaudiran de l’alegria i germanor d’aquest poble i aquestes festes.

Veïns i visitants, ” Bon Vent i Barca Nova”

Por Víctor Iñúrria Montero , Arquitecte 
Membre del Centre d’Estudis Locals (CEL) L’Eliana
Article publicat al llibre de festes de L’Eliana de 2001

Benvinguts a la web del CEL

Benvinguts a la web del CEL.

portada_cel

LA GUARDERIA PARROQUIAL

LA PRIMERA GUARDERÍA

En los albores de la década de los 70 del siglo pasado, L’Eliana va conformando su identidad y reafirmándose como pueblo en continuo crecimiento. De ello da fe el aumento considerable de habitantes que, año tras año, viene reflejando el padrón municipal. (1.960: 1.502 habitantes – 1970: 2.356 habitantes) La población infantil de L’Eliana siempre ha sido destacada en relación a otros pueblos de la comarca, a lo cual ayuda considerablemente el gran número de forasteros que, en su mayoría parejas jóvenes, deciden quedarse a vivir en nuestro pueblo.

Al mismo tiempo, L’Eliana va dejando atrás su pasado agrícola para sumergirse, con todas las consecuencias, en la vorágine que supone la integración industrial. Y la mujer, por fin, participa de lleno en ella.

Es así, que alguien se da cuenta de que en L’Eliana hace falta ya una guardería infantil. La idea se madura y la pone en práctica el cura párroco D. Ricardo Arnau Zamorano impulsando el proyecto gran cantidad de madres ilusionadas con la idea.

EL LOCAL

La primera guardería de L’Eliana se instala en la misma Casa Parroquial, C/ Cristo del Consuelo y consta de una sala/aula y un pequeño y estrecho patio que sirve de recreo. En este patio, junto a los lavabos, había un grifo y poco más. (Grifo que, la Seño y algunas madres, hubiesen visto con agrado su desaparición para no tener que cambiar con tanta asiduidad las ropitas empapadas de los niños)

El pequeño patio en forma de tubo pronto se queda pequeño para las carrerillas infantiles, máxime cuando el número de chiquillos aumenta considerablemente. El problema se soluciona abriendo el corral colindante a la fogosidad de los pequeños. Este corral es propiedad del tío Voro Marco, el de la Tenda, siendo el Ayuntamiento quien se hace cargo de las cuotas de alquiler. El nuevo patio está un poco más alto que el parroquial (cuatro escalones) y así, cuando las lluvias son intensas, la inundación del patio tubo es inevitable. Pero cuando las aguas desaparecen por los sumideros, los niños lo vuelven a inundar al momento con su alboroto.

La nueva zona de juego se recubre con gravilla* y se instala una pérgola de hierro y ramaje hecha en los talleres de forja Celae y también unos balancines. Para solaz de la chiquillería, el espacio que abarca la pérgola, se rellena de arena y con palas y pozalitos los niños se acercan, con su imaginación al mar al tiempo que acercan la gravilla a la arena. A los pocos días ya no se distingue dónde empieza la playa de arena y dónde la de gravilla.

La guardería está ubicada en una casa de típica construcción huertana, siendo el ancho pasillo que dejaba entrar a los carros y caballerizas hasta el corral, lo que se habilita como sala principal junto con algunas habitaciones contiguas despojadas de tabiques.

La sala se adorna con dibujos y estampas infantiles reconvirtiéndose al fin, en una espaciosa aula llena de colorines con sus mesitas y sillitas salidas de un cuento de los Hermanos Grimm.

* Las pequeñas piedras de la gravilla causaban algún que otro susto pues los chavales intentaban introducirlas por cualquier agujero que encontraban: orejas, nariz u otros… Es así que, las mismas madres, al final, deciden suprimirla. Y aún recuerda Carmen Comes, la de la Torre, como ellas mismas iban cargando los pesados capazos de grava hasta el carro del Tío Salvaoret Torrent, que con su haca aguardaba afuera. Después, el espacio vaciado se rellenó de arenilla del río. Y aún recuerda la Seño las inacabables sacudidas de zapatillas para eliminar los granos de arena que los niños trasladaban al aula después de sus correrías por el patio…

LA SEÑO

De controlar, atender y jugar con toda la incansable población de la guardería se encargaba Isabel Moreno Nevado, hija mayor de Curro: la Seño.

Isabel trabajaba en la fábrica de sujetadores Little Kiss, como la mayoría de las jóvenes de aquella época; pero Isabel comenzaba a tener graves problemas de visón (hoy solucionados completamente) que le dificultaban el trabajo con las agujas y los pespuntes. Es Mª Dolores Comes, la del Forn, -impulsora también del proyecto guarderil- amiga y sabedora del problema de Isabel y del cariño y pasión que siente por los niños en general, quien la propone para hacerse cargo de la primera guardería del pueblo.

Isabel acepta ilusionada y se desvive por el proyecto consiguiendo reconvertir aquellos locales de la Casa Parroquial en un segundo hogar para los niños que acuden todos los días con la alegría de encontrar a sus “compas”, el grifo cómplice, la playa y los juegos que propone la Seño. Porque Isabel, allí ya no es Isabel. Es la Seño. La segunda madre que les limpia el culo y seca sus ropas y lágrimas de tropezones. Con la Seño juegan al corro y aprenden canciones y cuentos. Con la Seño salen al campo y llenan de risas y gritos las calles. Con la Seño viven aventuras a través del marco del guiñol y con la Seño aprenden que la I lleva sombrero y que la A es una escalera…

Isabel comienza a trabajar en la guardería cuando contaba con 19 primaveras. En ella permanece durante 14 años y la deja, muy a su pesar, cuando nace su primera hija.

La sustituye entonces Angelita la de Jordi que ya colaboraba, de vez en cuando, con la Seño.

Y con Angelita colabora Alicia, venida de Madrid por asuntos familiares. Después ocupa el puesto Antonia Palanca, sobrina de D. Ricardo. Pero son las jóvenes elianenses Trini Rubio, la del Tío Rubio y Pilar Espinosa, la del Blanco, pedagoga una y titulada en Magisterio otra, quienes ejercen de Seño cuando la Guardería cierra sus puertas definitivamente, en las postrimerías del siglo XX. Estas últimas nos cuentan que, alguna de ellas, también había jugado con el grifo siendo niñas…

COLABORACIONES

La guardería toma forma y consistencia casi desde el primer momento de su inauguración. A ello contribuyen todas y cada una de las madres que colaboran desinteresadamente, aportando ideas, trabajo e ilusión por el proyecto, como la Tía Nieves -por nombrar sólo a una de ellas- que es puntal importante en la historia de la guardería como se verá más adelante.

Colaboración imprescindible es la de Pilaretes, la Sacristana, que, callada y tímida, aporta gran ayuda a las distintas Seños.

Y la de Angelita, que siempre acudía solícita cuando Isabel la necesitaba. Sería, luego, la segunda Seño.

Y también acudía por el local D. Lamberto Viñé, médico titular de L’Eliana de entonces. Solía entrar porque le gustaba oír las risas de los niños y, de paso, les contaba algún cuento. Era la primera guardería y todos pusieron su granito de arena para mantenerla viva.

ACTIVIDADES Y JUEGOS

Los días transcurrían felices para toda aquella población infantil que llenaba la casa guardería. Los niños no saben de Invierno ni Primavera, pero asociaban que con el primero venía el Belén y con la segunda las fallas. Porque así estaba conformado el calendario guarderil: regido por fiestas, cuentos, juegos, teatro y excursiones.

Las fiestas no tenían fecha fija. Venían marcadas por el recuerdo del día de nacimiento de cada niño. En las fiestas de cumpleaños la sala de llenaba de globos y guirnaldas y la tarta, al final, daba más faena a la Seño y a las madres que el grifo del patio.

Entre fiesta y fiesta se aprendían de memoria los cuentos tradicionales.

-Seño, Seño, el de les cabretes, el de les cabretes! -Pero si ya lo contamos la semana pasada… .El de les Cabretes, Seño, el de les Cabretes!

Y la Seño comenzaba por enésima vez, como si no lo hubiese contado jamás, el cuento de siempre. Y los niños, apretujados y a una voz, contestaban al Lobo Feroz que no estaban en casa… Otras veces llegaba el turno a la Ratita Presumida y cada uno desfilaba haciendo de animalito ante la guapa ratita para dar más credibilidad al cuento: Guau! Guau! Ratita, Ratita, que guapita estás…

Pero con lo que más disfrutaban los peques era con el guiñol. La Seño montaba el pequeño teatrillo y con ese acto comenzaba la magia. Magia, que transformaba el movimiento de los toscos muñecos en personajes reales y las historias fantásticas en propias, espantando al ogro con potentes gritos para que no raptase a la Princesa.

Y con la Primavera llegaban también las salidas campestres. En fila y cogidos de la mano formaban una gran hilera a modo de procesionaria que se trasladaba calmosamente, pero con gran algarabía, por las calles de la población hasta llegar a la chopera que se encontraba camino de las escuelas, en la Av. de la Diputación. Allí correteaban a sus anchas, como rebaño de cabritillos libres de los muros del corral. Otro día la procesionaria se dirigía hacia los columpios instalados en el recinto de la Piscina Municipal y otros, hacia la antigua salvaje pinada de Plaja , la que hoy es el Parque Municipal. En este bosque descubrían nuevos amigos y experimentaban nuevas sensaciones. Como la de los gusanos que salían a pasear de la misma forma que ellos, cogidos de la mano y en fila. Los niños quedaban perplejos ante la lenta procesión y jugaban con los gusanos confundiéndolos con los de seda que guardaban en casa. Es indescriptible los apuros de la Seño y las carreras hasta la casa del médico amigo, D. Lamberto, que tenía la consulta en el barrio cercano de Les Casetes. Untados de ungüento y con los labios hinchados, volvían a la seguridad de su patio haciendo pucheros los afectados.
Pero, aparte de este percance, nunca hubo que lamentar ningún contratiempo más.

EL BELÉN

Cada año, casi nada más iniciado el nuevo curso, comenzaba la parafernalia que conllevaba el montaje del Belén viviente. Había que elegir a los que harían de pastores y a los que representarían a los Reyes Magos, que siempre eran los más mayores, los que al año siguiente ya pasarían a la Escuela. Había que elegir al Niño Jesús, a la Virgen María y a San José. Una vez conformado el elenco de actores, se pasaba a confeccionar la indumentaria para cada personaje, siendo las madres las que, en este apartado, aportaban el mayor trabajo.

Los ensayos se repetían con asiduidad en cuanto más cercana estaba la Navidad. Esta vez le tocó a Cristina, la hija de Lluïso, hacer de Niño Jesús y a Nacho Marco, el del Supermercado, representar a S. José con unas enormes barbas. Elena, la Catalana, sería la Virgen María y Ramón Parrita, Abel y Sergio Cortina harían de Reyes Magos… Todos contribuían para que la función fuese exitosa y así, la Tía Nieves, la abuela de Manolín, que hacía de pastorcillo, llevó un pequeño borrego de carne y hueso para la ocasión.

Al mismo tiempo, El Belén estático iba tomando forma anárquica con borreguillos y gallinas de barro más grandes que los reyes Magos y con Niño Jesús más grande que sus padres. Era el resultado de las colaboraciones espontáneas que lograban hacer crecer año tras año un nuevo pueblo de Belén cada vez más grande y grotesco: cada familia aportaba las figurillas fabricadas por artesanos distintos.

Pero los niños montaban con ilusión el belén y creían que las rústicas figuras tenían vida y frío. Por eso, cada día, al final de la tarde, las metían todas a bulto en el portal para que durmiesen en caliente. Y a la mañana siguiente, lo primero que hacían al entrar al aula, era colocarlas de nuevo en su puesto.

Y con este trajín de montar y desmontar y al compás de villancicos navideños, se acercaba el día de la representación del Belén viviente que las madres vivían con más nervios que los mismos actores. Pero al final todo salía como tenían previsto, aunque para ello se tuviesen que emplear algunas artimañas, como la de llenar la cuna del Niño Jesús de caramelos y golosinas para que Cristina no se saliese de ella. O las indicaciones entre bastidores que daba la madre al inquieto Nacho que no cesaba de moverse por la incomodidad de las barbas postizas:

-Si te pica te rasques, pero esta-te ja quetet, xe!

El que menos se movió durante la función fue el borreguito.

LA FALLA

No sabríamos decir si fue la Primavera o la Tía Nieves quien trajo la primera falla* a L’Eliana.

Pero nos inclinamos más por la segunda que, siempre inquieta e ingeniosa, propone a la Seño y la chiquillería la construcción de una falla.

El lugar elegido es junto a lo que podríamos llamar la primera rotonda de L’Eliana: la fuentecilla con una imagen de la Virgen del Carmen* * que se encontraba en plena intersección de las calles Francisco Alcayde y Mayor. Allí, pues, se levanta la primera falla con grotescos ninots-espantajos rellenos de paja. A las niñas se les improvisan topos y trajes a modo de huertana fallera sin olvidar, por supuesto, la peineta. Y a los niños se les cuelga una manta al hombro y se les anuda un pañuelo a la cabeza. La comisión así formada y flanqueada por sendas hileras de madres solícitas, desfila tras la Tía Nieves que, armada con un bombo, marca el paso hasta la Fonteta de la Virgen donde los niños depositan los ramilletes de flores como ofrenda.

Y a primeras horas de la noche de S. José, la hoguera que consume la falla infantil, ilumina traidora los ojos de asombro que contemplan el hechizo del fuego y la magia de las pavesas que desaparecen en lo alto de la noche… ¿Dónde irán? ¿Volverán el año que viene?

….Y volvieron durante dos años más. Hasta que la primera falla formal hecha por los adultos, toma forma y quema definitivamente la de la Fonteta del Carmen.

*Nos referimos a la segunda etapa fallera de L’Eliana que se inicia a finales de la década de los 70 del siglo XX. La primera se remonta a los años 50 del mismo siglo.

** La Imagen de la Virgen del Carmen que adornaba la fuentecilla se puede apreciar hoy en la hornacina que se encuentra sobre el nº 17 de la calle Francisco Alcayde confluencia con C/ Mayor. En la misma intersección dónde se encontraba la fuente/rotonda y que es parón obligado para las procesiones patronales mientras se dispara un castillo de fuegos artificiales en su honor

APRENDER JUGANDO

En la Guardería no sólo se hacían fiestas, belenes, fallas o excursiones. Aparte de los juegos del patio o de los cuentos y canciones había otras actividades que enseñaban a los niños rudimentarios conocimientos del Saber, como que el mar y el cielo tienen el mismo color azul o que la M con la A es MA. Pero por lo que más se preocupaba la Seño era en inculcarles el respeto y amor por la Naturaleza en general. Por eso jugaban con el perrito que trajo Eva y llenaban de pipas la jaulita del hamster para que comiese. O ponían agua al canario y al periquito. El agua sobrante la desparramaban por los geranios o -mejor dicho- por fuera de las macetas. También tenía su ración de mimo el abeto que rescataron de la basura después de unas Navidades. Lo plantaron en medio del corral de arena, lo regaron y lo vieron reverdecer y crecer al son del corro de la patata y del cocherito leré… Era una manera de aprender jugando que luego, de adultos, no hemos sabido continuar.

ANÉCDOTAS

Son tantas y tantas las historias jocosas que nos cuentan de aquella primera época de la Guardería que solo transcribiremos algunas que nos quedan en la memoria o las que logramos recoger al vuelo en nuestro bloc de notas. Sirva este recuerdo para que, los ahora hombres y mujeres, rebusquen y rehagan las suyas propias con regocijo.

Cuentan que Manolín, el de la Tía Nieves, era de los más traviesos del grupo y siempre andaba a empujones con todos los compañeros. Cuando la Seño se hartaba de tanto lloriqueo de los empujados, cogía a Manolín y lo metía dentro de la papelera como castigo. Manolín, aunque pequeño, podía salir por sí mismo de la papelera cuando le apeteciese, pero respetaba los límites del cesto y de allí no se movía. Eso sí, con los brazos extendidos en forma de aspa, sopapeaba a cualquier compañero que se pusiese a su alcance. Cuando ya se aburría de su poca movilidad suplicaba:

-Seño, puc eixir ja? -Val. Però esta-te quetet, eh!

Al minuto de salir Manolín de su papelera-castigo corría alguien a refugiarse en el regazo de la Seño.

-Seño, Seño, Manolín m’ha pegat!

Abel era un chiquillo dócil y amigable pero por un defecto en los pies tuvo que llevar un calzado especial. Aquellos zapatones ortopédicos eran enormes, exagerados para las comparaciones infantiles y los pisotones y patadas a los demás se sucedían involuntariamente.

-Qué passa? T’ha pegat Manolín? -No -balbuceaba lloroso alguien- Abel m’ha xafat!

La monotonía no acababa de llegar nunca a la guardería. Ni aún en las tardes lluviosas de invierno; porque cuando no se podía salir al patio se contaban y escenificaban cuentos como el de la Ratita Presumida. Cuento que gustaba especialmente a los niños porque cada uno podía interpretar un animalito ante la guapa ratita. Esa tarde, la niña que solía hacer de ratita, no estaba y fue la Seño quien la sustituyó.

Los animalitos iban pasando por casa de la ratita repitiendo el soniquete:

-Ratita, Ratita, que guapita estás. ¿Te quieres casar conmigo?

Y la Ratita respondía a todos y a cada uno de los animalitos con su conocida cursilería hasta que llegó el turno a Ernesto Navarro, que hacía de burro y que repitió el saludo amigable que solía hacer su padre a la Seño cuando la encontraba por la calle:

-Ratita, Ratita, que rebona estàs!

Esta vez, la Seño no pudo contestar ahogada por la risa.

Por lo general, los niños acudían todos los días alegres y ansiosos a reencontrarse con sus compas de guardería, con sus animalitos, su grifo, sus playas y sus juegos. Sólo los primeros días andaban algo llorosos y haciendo pucheros por la separación de sus madres, acto que no entendían. Cuando comprendían que todas las tardes las volvían a reencontrar, la Guardería pasaba a ser su segundo hogar. Caso especial fue el de Mariam. Estuvo durante tres meses cogida al babi de la Seño y llorando. Sólo secaba sus lágrimas cuando llegaba la hora de volver con su madre.

Un día Mariam desapareció de su casa. Se perdió. Sus padres no la encontraban por ninguna parte y la alarma cundió entre los vecinos. Todos preguntaban y buscaban desesperados. Hasta que una vecina, asustada por el revuelo, preguntó qué ocurría.

-Pero si jo la acabe de veure a la porta de la Guarderia!

Todos corrieron hacia la Guardería y allí encontraron a la niña. Sentada a la puerta de su segundo hogar una tarde de sábado.

-Es que volia ensenyar-li el meu vestit nou a la Seño, -contestó inocente Mariam.

LOS ALUMNOS

Si necesaria fue la figura del fundador y de las distintas Seños y colaboraciones, imprescindible es la de los niños. Sin ellos, el proyecto de D. Ricardo, ni hubiese cuajado ni hubiese tenido sentido.

Pero lo cierto es que los niños responden a la llamada con prontitud siendo los primeros que traspasan el umbral de la Guardería Inma la de Lluïso y Vicente Cotanda. A ellos les seguía un tropel de 16 niños más. Cada mes aumentaba el número considerablemente llegando a sumar hasta un total de 75 niños, número que demostraba la necesidad de la creación, mantenimiento y continuidad de la Guardería. Guardería que formó parte de la historia joven de L’Eliana durante un cuarto de siglo, hasta julio de 1.998 concretamente, cuando las exigencias de las nuevas normas sobre locales docentes y la proliferación de otras guarderías privadas, excusan el cierre de la Parroquial.

Pero en su aula, en sus patios y con las distintas Seños, la mayoría de los chavales y chavalas de nuestro pueblo iniciaron sus primeros contactos con un mundo distinto al de sus hogares, experimentando amistades que aún perduran o aprendiendo a distinguir jugando, el sol de la luna y que “mon pare no te nas”. Como lo hizo Cristina (Hermana de Inma la de Lluïso) o Nacho Marco el del Super y Jorge y Abel, (Hoy los dos sacerdotes), Carmen, la de la Sabateria y Alejandro, Sergio y David de Carmen Comes, la del Forn de Micalet, José Carlos García , Ricardo Cotanda, escultor, las del Gatet: Yoli y Noelia (Reportera de TVV.), Ramón Parrita, (Peluquero) Rafa Montaner, (Periodista e historiador) Jaime Cortina, Mª Daríes la del Roig, Fina la de Beva, Mariam Marco, la del Bar Marco, Elena la Catalana, Manolín de la Tía Nieves, músico, Baltasar Montaner, de la Papelería Montaner, Elvirín, Eva, Mª Amp, de la Hidro, Merche y sus hermanos Salva y Tato (con tacataca) de Mercedes Badía, Pilar y César Fons, hijos de César el del Banc, la de la Tía Culeta…

Y tantos y tantos más a los que pedimos disculpas por no retenerlos en la memoria, pero a los que instamos a que nos remitan sus nombres y recuerdos para incluirlos en próximas ediciones.

Por Janto Gil 
Miembro del Centre d’Estudis Locals (CEL) L’Eliana
(Artículo publicado en el libro Ricardo Arnau, 40 anys de testimoni, volumen realizado por el CEL y editado por el Ayuntamiento de L’Eliana en junio de 2003 con motivo de los 40 años del cura Ricardo Arnau al frente de la parroquia de L’Eliana).

L’ELIANA, GRESOL DE POBLES; EXEMPLE DE CONVIVÈNCIA

Quan l’any 1.972 em vaig vindre a viure a L’Eliana, primer com estiuejant i dos anys més tard com a resident empadronat, el nombre d’habitants d’aquesta localitat n’era de 2.492. Avui hem assolit vora dels 14.000 i no és el sostre màxim, potser aviat arribarem a ésser 20 o 25.000. Tan sols cal veure la gràfica de creixement (únicament els empadronats, que no els que realment hi viuen), i a analitzar les causes i circumstàncies que han permés aquest desenvolupament.

Les circumstàncies de creixement de les localitats són molt distintes en funció de diverses variables, com ara la capacitat econòmica, el desenvolupament social, els serveis que s’ofereixen als residents, la proximitat a nuclis de determinada qualitat i atractiu, etc.

L’any 1.958, un grapat d’hòmens de L’Eliana amb gran esforç, il·lusió i dedicació varen per fi assolir allò que l’any 1.937 varen intentar i el 1.939 els varen furtar, la independència com a poble, deslligat de qualsevol altre nucli, plantant la senyera de la seua personalitat diferenciada i amb la fita en un futur propi què somniaven potent i esperançador.

A partir d’aquell moment, amb la major de les il·lusions, començaren a potenciar l’estructuració del terme municipal, suplint en principi la manca de Plans urbanístics coherents amb dedicació i la millor de les intencions; oferint a les famílies de València l’opció de tindre un habitatge de cap de setmana a la zona de Montesol, el qual en desenvolupar-se es va transformar en un nucli residencial amb una determinada personalitat, origen del que després serien els “Xaleters” de les zones de creixement, com ara Montealegre, Hendaya, Gallipont, Entrepins, etc.

N’eren pocs i la majoria “Grauers”, es a dir valencians, amb l’ús de la nostra llengua com pràctica habitual i quotidiana, la qual cosa feia que es pogueren integrar fàcilment amb la gent elianera, de la qual la llengua natural era el valencià, i tenien els costums, menjars i altres trets, similars als dels “nous elianers”.

I des d’aleshores fins avui, Noves Urbanitzacions, Plans Urbanístics, Ajuntaments Democràtics, Alcaldes Triats pel poble, Regidors Elegits, la C-234 (Autovia a València), Autobusos, Metro, Macrocentres comercials, Escoles Municipals, Col·legis privats, Instituts, Centre de Salut, Banda de Música, Comissions de Falla, esperances de futur cada vegada més properes, etc.

I sobre tot això unes gents ultrapassades en principi per tot el que se’ls venia damunt, però que saberen reaccionar de dues maneres.

Una tancant-se en els seus costums i tradicions com ara les festes, els Clavaris de la Mare de Deu del Carme i els fadrins del Crist del Carmel, les Doloroses, la Mona a Entrepins i la partida de Birles, el Ball al carrer en Falles, Sant Antoni i la “Fesolà”, el Tren Faller, la Pilota al Carrer (encara que hui ha estat mig oblidada), i l’ús de la nostra dolça i maltractada llengua.

L’altra obrint-se als nous arribats, acceptant canvis d’hàbits i modernització d’estructures, rebent com a imatge de “Modernor” l’establiment de multinacionals, que aporten els seus empleats, els quals s’arrelen en aquesta terra, passant els seus fills a ser els nous i futurs elianers, i també enormes àrees comercials les quals aporten nous criteris d’oferta però que malauradament colpegen l’estructura comercial familiar de les petites botigues tradicionals, a les quals és tradicionalment fàcil obtindre allò que enlloc més es pot abastar, es a dir el tracte directe amb el/la botiguer/a, qui et pregunta pel teu fill o la teua mare o simplement quin és l’oratge del dia, al temps que te recomana com pots fer les bledes o farcir el lluç per tal que el dinar isca més sucós.

I el cor del poble? I els seus carrers i places?

Que vos diré que no sapieu. Circulació de vehicles per l’antigament còmode i tranquil centre del poble. L’estranya sensació de creuar-te pel carrer amb persones les quals no coneixes i que malauradament no saludes, per més que t’agradaria dir-los “Bon dia i benvingut a aquest nostre/vostre poble”. El perill de la pèrdua de la llengua pròpia, com a conseqüència d’una mal entesa hospitalitat i atenció cap al nou-vingut, etc.

Tot açò ha conformat l’evolució de L’Eliana fins arribar un moment en que, s’ha transformat en un lloc d’acollida de gents provinents no tan sols de tots els racons d’Espanya (vora del 60% dels residents són nascuts a indrets de fora de les terres valencianes), sinó de diversos països (Alemanys, Anglesos, Francesos, Holandesos, Italians, Croates, Servis, Marroquins, Nord i Sud-americans, etc.). I en eixes estem, en el punt de plantejar-nos què volem que siga L’Eliana. Potser un conjunt de grupuscles aïllats, cadascú amb uns costums separadors i alienadors ?. O serà molt millor una societat cohesionada, integrada per pobles diversos però agermanats, que es respecten mútuament i dels qui puguem aprendre moltes coses al temps que els hi ensenyem eixos nostres costums i llengua?.

Cal obrir-se a l’altre sense perdre la personalitat pròpia. Cal ser fort en allò que ens distingeix però sense xovinisme, menyspreu o bandeig del nou vingut.

¡ Ningú és millor que l’altre, però tampoc pitjor. !

Jo propose un futur sense perdre allò propi, al qual ens trobem “Tots plegats i closos com un puny”.

La unió fa la força i assegurarà eixe futur que avui es pot veure i sentir en les rialles i jocs dels xiquets, els qui als nostres col·legis juguen als patis sense distingir origen, color, vestimenta, etc. Que aprenen i es senten fills de L’Eliana, que acudeixen a la línia en valencià, encara que a casa parlen l’idioma original de la seua família.

Els Clavaris de la Mare de Deu del 2.002 tenen l’ocasió d’obrir les portes a tots ells, d’oferir la casa per tal que, amb el degut respecte, tots formem una gran família que assegure un fort fonament sobre el qual enlairarem una societat tolerant i respectuosa, forta i variada, amb una llengua pròpia i oberta a les altres, essent un exemple d’allò que diuen serà el futur de la societat europea i que nosaltres tenim l’oportunitat de demostrar que és possible i positiu.

Desitge unes Bones Festes, Unió, Respecte i una meravellosa Utopia per als nostres (de tots) fills.

Por Víctor Iñúrria Montero , Arquitecte 
Membre del Centre d’Estudis Locals (CEL) L’Eliana
Article publicat al llibre de festes de L’Eliana de 2002

EL TEATRE DELS XIQUETS

Cada vegada que en companyia de la meua mare, Carmen Coll Torrent, he viatjat per les fotografies familiars que ella ha anat recollint al llarg dels seus 75 anys de vida i que guarda com pany en or en el fons d’un armari, sempre faig parada obligada en la mateixa imatge: Una foto colorejada, a l’estil de les velles pel·lícules de Hollywood, on apareixen tots els xiquets i xiquetes de la seua classe de pàrvuls disfressats per a una funció de teatre.

La simple visió d’eixa enternidora imatge provoca en la mare una riuada de records que ens transporta fins a l’any 1933. El dol que ella ha guardat durant la major part de la seua vida s’esborra per un moment dels seus ulls, que s’il·luminen com quan era una xiqueta de cinc anys. Eixa edat tenia quan, de la mà de la seua mestra de pàrvuls, Doña Isabel, protagonitzà una comèdia que, amb el nom de Las puntilleras, es representà a l’antic cine-teatre de la plaça.

“El cine estava pegat al palau dels marquesos i s’entrava pel carrer Puríssima, just davant de l’actual estanc, i l’escenari vindria a estar en el que ara és Bancaixa… Tota la sala es plenava per veure’ns actuar encara que només teniem cinc anyets”, reviu amb emoció. L’obra d’este Teatre dels xiquets tenia diversos quadres, escenes separades tant en valencià com en castellà, i la mare encara recorda no sols el seu paper de pe a pa sinó fins i tot també retrata la resta d’escenes.

El quadre de la meua mare es deia igual que l’obra, i ella i Carmen Peris interpretaven a dues puntilleres que renyien per vendre les seues mercaderies. “Hei!, puntilla barata, ¿Quien me compra a mi?”, torna a reviure després de tant de temps fins i tot imitant els gestos que feia damunt l’escenari: “Carmen recitava “Hei!, ligas de escarlata, ¿Quien me merca a mi?”, i jo li replicava “¡Impertinente, socarrona…!”, i ella em deia “¡Insolente, baladrona!”. Jo li amenaçava alçant el ditet: “Ya puedes salir de este sitio o con la ayuda de mi dedo…” i a continuació simulaven una rinya en la que s’estiraven del monyo”.

El xiquet encarregat de tancar el sainet era Alfredo Puertes, el ferrer del carrer General Pastor ja desaparegut, que feia de jutge i posava fi a la disputa amb l’ajuda d’un altre xiquet, Vicente García, amenaçant a les venedores amb enviar-les a la “galera”. El que ningú sap es que les dues xiquetes anaren més enllà de la seua interpretació quant caigué el teló i quasi arriben a les mans a l’hora de repartir-se els caramels amb els què el públic premià la seua actuació.

Sis anys després, quan acaba la guerra civil, la meua mare i els seus antics companys de l’escola de pàrvuls de Doña Isabel, que ocupava un pati del palau dels marquesos just al costat de l’actual taller de reparació d’automòbils del carrer Crist del Consol, varen reprendre la seua afició pel teatre amb la representació d’un Betlem al nadal de 1939.

La memòria de la meua mare em torna a sorprendre de nou, no sols recita sencer el seu paper de pastoreta, Sara es deia, sinó que també se sap el del seu cosí Daniel Torrent, també desaparegut, i que feia altre pastor que es deia Jonás, i el de la seua cosina Leonor Montaner, que “com era més xicoteta, jo li ajudava a aprendre el seu verset d’angelet”. Però es més, entre les fotos, conserva encara el paperet on tenia escrita la seua intervenció al teatre.

“En aquells temps de postguerra -explica- no hi havien fotocopiadores i tampoc diners per a comprar llibres, així que a Ricardo Ramón, que era molt “listo” i sabia escriure molt bé li encomanaren que copiara els diàlegs per tal de repartir-los entre tots els xiquets”. La lletra clara i de llibre que va eixir del plumí d’aquell xiquet d’aleshores 10 anys, avui metge jubilat, em condueix directament a aquest home de 74 anys que, amablement, m’obri les portes de la seua casa i dels seus records.

A l’igual que en la mare, la simple menció d’este teatre dels xiquets fa que la il·lusió somriga en els cansats ulls de Ricardo: “No recorde el meu paper, això que em va tocar escriure’l per duplicat eixe i tota la resta perqué com erem tants xiquets es feren dos grups. El que sí que no se m’oblidarà mai és l’alegria que tenia perquè m’havia tocat fer d’Antón, el mateix paper que va fer el meu pare, José Maria Ramón, quan era xicotet… Es coneix que per aquell temps no hi havia molts llibres i aquesta obra de Los pastores de Belén ja portava representant-se en el poble al menys una generació”.

Ricardo em sorprén explicant-me que ell també debutà als quatre anys en el teatre dels xiquets de Doña Isabel. L’escena que interpretava era en valencià i ell feia de fill de Conchin Prosper, que aleshores tenia sis anys, i de Salvador Blat, ja desaparegut. Juana Coll feia de germana de Ricardo i Ricardo Coll Torrent, aquest últim cosí de la meua mare, i Consuelo Coll, tots dos desapareguts, interpretaven a una criada que buscava faena i a un tractant d’animals.

El quadre representa a una familia de bon passar vinguda a menys on la mare apareix sentada recosint roba gastada i com no és capaç de dir-li a la xica que demana treball que mai podria pagar-la, la somet a un interrogatori esperant a que ésta li diga que no sap fer alguna cosa, però la xiqueta contesta que sap fer-ho tot.

Mentre encara está fent-li preguntes la mare a la criada, tornen d’escola els dos xiquets i Juana diu “Mare, el xic ha plorat en escola”, i Conchin li pregunta a Ricardo“Si fill, què t’ha passat?”, “Mare que tinc fam i em fa mal el ventre”, contestava el menut gemegant. Tot açò davant de la criada, que encara es quedava més espantada quan entrava el pare, Salvador, acompanyat per Ricardo Coll Torrent, al qui acabava de vendre-li el burro perque no tenien diners.

La meua mare i la mateixa Conchin em conten el diàleg final de l’escena: “Salvador li diu a la dona “Ara haurem de tirar els xiquets al fem!”, i Conchin li replicava asustada“Tirar els xiquets al fem, has dit?”, “No dona, vull dir enviar-los a plegar bonyigos” (En aquell temps els xiquets més pobres es dedicaven a replegar les deposicions dels cavalls per a vendre-les com combustible) . A continuació, Conchin agafava un xiquet de cada mà i s’acostava a la vora de l’escenari per ballar la següent cançó: “Quan la mare no té pa fa ballar la canalleta, quan la mare no té pa a la canalla fa ballar”, i caia el teló”.

Tornant al Betlem, ma mare detalla que els encarregats de representar-lo eren els xiquets i xiquetes que prenien la comunió, i al 39 eren molts els comunioners perquè“durant els tres anys de guerra no s’havien fet comunions, i per això ens juntàrem un gran grup d’actorets d’entre 10 a 12 anys”. L’interior de l’església havia sigut destrossat als inicis de la guerra, a l’estiu de 1936, els sants trets a la plaça i pegats foc al carrer per un grup de milicians “forasters”, em conta ma mare encara atemorida.

Durant els anys d’enfrontament armat, l’església es convertí en magatzem municipal del recent constituït Ajuntament i, posteriorment, en refugi de vàries famílies que escapaven del bombardejos del Grau de València. “L’església estava plena, fins i tot vivien en el campanar, i amb canyes i mantes feien tabics per dividir-se l’espai… Allí menjaven, guisaven i dormien…”, explica.

Tot i que la guerra acaba a principis d’abril del 39, ni l’estat fisic de l’església (sense sòl, ni imatges i amb tots els murs ennegrits pel fum de les fogueres dels refugiats), ni espiritual (els comunioners portaven anys sense anar a la doctrina), ni econòmic de la població, era el més propici per celebrar comunions.

La mare diu que el capellà, del qui no sap com li deien pero creu que era de Benaguasil, volgué fer les comunions en juliol, coincidint amb les festes de la Mare de Déu del Carme, “però les mares s’oposaren perquè després de tres anys de guerra no tenien diners i volien esperar a recollir el forment per replegar-ne uns pocs, així que, al final, ferem la comunió en Agost”.

La festa dels comunioners la va celebrar tot el poble, relata, ja que el pare d’Alfredo Puertes, el Tio Alfredo, el Ferrer, tenia un piano i eixa nit d’agost “el va traure a la porta de sa casa, a l’actual carrer General Pastor, on el veinat havia plenat el carrer de banderetes… Així que la música del piano va amenitzar un ball d’estiu del que disfrutaren grans i menuts”.

La representació del Betlem es va plantejar com una forma de recollir diners per restaurar l’església i va ser tot un èxit perque l’obra estigué representant-se desde Nadal del 39 a febrer, “fins que la gent es va cansar i ja no venia ningú, però durà molt perquè no hi havía una altra forma de divertir-se i les tres funcions que feien cada setmana (una el dissabte per la vesprada, una altra per la nit i una tercera el diumenge) omplien el cine de la plaça”, conta Ricardo.

En un principi, la idea de fer dos grups, senyala Ricardo, “era per si algú caia mal que es poguera representar l’obra, però després es decidí que cada grup actuara un cap de setmana i això ens va servir d’estímul per a esforçar-se i veure qui ho feia millor”.

Ricardo apunta que la direcció del Betlem estava en mans del “Tio Sento, el Forner, (Vicente Badia) el pare de Filomena, que era el que ens assajava, mentre que el Tio Alfredo, el Ferrer, ens ensenyava les cançonetes, i mon pare, que era fuster, va fer els decorats junt a altres pares i un que es deia Pepico, el Pintor, que quan es va casar se n’anà a viure a Llíria”.

L’obra tenia moments espectaculars, com ara el descendiment de l’angelet penjat d’una corda des de el sostre de l’escenari. L’encarregat de sostindre la corda era el pare de Ricardo, i aquest riu quan rememora l’escena: “Mon pare aguantava la corda de la què penjava una xiqueta, i aquesta va intercalar en el seu verset “Pastorcillos de Belén, he aquí un ángel de los cielos” un sonor “Mare, jo tinc por!” que va fer que esclataren les rialles entre el nombrós públic”. La xiqueta en questió era Asunción Montaner, una dona que, malauradament, va morir molt jove. El muntatge teatral cuidava fins als últims detalls ja que, entre acte i acte, el Tio Alfredo havia preparat unes cançonetes per a entretindre el públic mentre es canviaven els decorats. Un dels encarregats de cantar aquestes coples còmiques era el xiquet Ramón Miguel Badia, qui aleshores tindria uns 11 anys. Ma mare em canta una:

“Me diuen ramonet i jo no ho negue, jo no ho negue. I sé pegar botets com les cabretes, com les cabretes. I seré listo que en una miradeta encenc un misto, encenc un misto…”

Aquest Betlem i la funció de pàrvuls de Doña Isabel va encendre el gust pel teatre entre els xiquets i xiquetes d’aquella Eliana de la dècada dels anys trenta i davant l’èxit de los Pastorcillos de Belén un grup de jovenets continuaren representant obres de teatre per recaptar fons amb els quals continuar arreglant l’església i, de pas, passar-s’ho bé.

Ricardo Ramón m’explica que els dirigia Don Eliseo, el metge, i que a l’hivern, com feia fred, assajaven “en el forn del Tio Sento (posteriorment Forn de Micalet, i ara Forn Comes, al carrer Puríssima) i en el xalet de Don Eliseo, que tenia una pianola”. El xalet del metge ocupava tota la superficie sobre la què s’alça l’edifici de Mercadona del Carrer València i era una magnífica casa envoltada per camps de tarongers, llimeres i palmeres. Entre els jovenets que formaven part d’aquest grup de teatre, Ricardo recorda al ja citat “Daniel Torrent i la que posteriorment seria la seua dona, Choneta, (Presentación Marco, que al Betlem feia d’Arcàngel Sant Miquel), Carmen Coll i Carmen Peris (les dues puntilleres), Maruja Blasco, autora de la célebre cançoneta local del Pardalí, Ernesto Valero, Juan Cotanda, Vicente Garcia i Conchin Prósper, que també acabarien casant-se”.

Les casualitats de la vida féren que aquesta “penya de 12 ó 15 xiquets i xiquetes”, senyala Ricardo, tornaren a representar les seues obres a un lloc molt próxim a l’escoleta del palau on Doña Isabel els havia despertat la passió pel teatre. “Com que el cine de la plaça tancà, ens canviàrem al corral de la Tia Isabeleta, a l’actual carrer Crist del Consol”, i al mateix temps que aquest bon home ens conta que una de les obres “que més durà en cartell” fou El soldado de San Marcial, me’n adone que tal vegada el capritxos atzar ha volgut també que baix el lloc on entreviste a Ricardo -en la seua casa que s’alça sobre l’esmentat corral- fa vora 60 anys el públic aplaudia a rabiar les comèdies del teatre dels xiquets.

Unes rialles regalades en un corralot convertit en teatre que, per no tindre no tenia ni cadires. La colla havia d’anar a pels bancs de l’església abans de les funcions del dissabte i eixa mateixa nit “tornar-los immediatament al temple perquè el diumenge feien falta per a la missa… Però no ens importava, érem xiquets i teníem molta il·lusió pel teatre”, conclou Ricardo amb un ampli somriure que, si no m’enganye, déu ser molt paregut al què pintava la seua cara en caure el teló al Teatre dels xiquets.

Rafa Montaner Coll.
Periodista y president del Centre d’Estudis
Locals (CEL) de L’Eliana
(Article publicat al llibre de festes de L’Eliana de 2003)

DE L’ELIANA A SIBÈRIA

Quan viatges pel món et passen coses, vius situacions, coneixes persones, ambients, cultures, tradicions, etc., mantes vegades tan distintes a les habituals de la nostra, més o menys monòtona, vida.

És un tot d’impactes visuals i sensitius que no tan sols ignoraves fins eixe moment, sinó que mai hagueres sospitat que pogueren haure al món. Som tan egocèntrics que pensem que no existeix més vida que la nostra, ni més forma de viure que la que ens envolta.

Aqueixes sensacions i experiències són les que jo he viscut als molts viatges que, per una o altra causa, he fet al llarg i ample del món.

En aquestes pàgines d’informació del CEL, vull fer-vos partícips d’alguna d’elles, donat que han tingut com a principi i final de ruta L’Eliana, i com a etapes intermèdies llocs d’allò més variats.

Aprenent i volent comprendre les diverses formes d’entendre la vida, des de la Urbanita dels Neoyorquins fins la molt Natural dels Siberians, el que més m’ha sorprès ha estat la constant presència del “masclisme” a les diverses cultures que he conegut, manifestat de moltes i variades formes. Una vegada era la violència domèstica, altra la desqualificació, el bandejament o el ningunisme, però sempre hi era present.

Un clar exemple va ésser el costum (avui abandonat afortunadament), que tenien els antics Buriats, segons relat d’un vell d’Irkutsk, que a continuació contaré.

L’any 1.982 vaig fer el meu primer viatge amb el Transiberià. És quasi impossible de transmetre el cúmul de sensacions que una experiència com aqueixa et procura i ompli, malgrat tot vull dir-vos que, en ultrapassar els Urals, t’introdueixes en una seguit de macro-regions on els quilòmetres es conten per milers, i on els rellotges no saps molt bé per a que et serveixen, donat que travesses vuit fusos horaris.

Les dimensions de Sibèria són aclaparants, tot és enorme, diríem sense límits, amb una superfície de 12.8000.000 km2, és a dir 24 vegades Europa, la creuen 53.000 rius i es troba puntejada per més d’1.000.000 de llacs, entre els que destaca amb una força extraordinària, el llac Baikal.

És una reserva natural tant pel que fa a la vegetació, amb cedres de 50 m., avets amb troncs de vàries braces de circumferència, bedollars que omplin els ulls de tota la paleta dels verds i els grisos, com pel que fa a la fauna, sobretot de fines pells, com ara l’ondrata, el castor, el visó, el mart gibelí, o el guillot polar, sense oblidar el tigre blanc o els óssos polars.

Sibèria és un mot format per dues partícules tàrtares, “SIB” que significa “Dormir” i “BIR” que vol dir “Terra”, és a dir que Sibèria és una “Terra Dormida”, i jo voldria que ho fóra per sempre més, donat que si per desvetllar-la cal que arribe la indústria descontrolada i la super-materialista vida urbana, a l’estil del món occidental, es perdrà la reserva natural més imponent que el gènere humà en té com salvaguarda del futur.

Després de sis dies i sis nits de travessar aquest món, arribes a la ciutat d’Irkutsk, capital de la Sibèria oriental, la qual amb més de 300 anys d’història i vora de 800.000 habitants, ha estat centre comercial i de cultura per a tota la magnífica gent siberiana. Ubicada a la riba del riu Angarà, única sortida i per tant desguàs del llac Baikal, dista 70 km. d’ell, on es troba el petit llogaret de Listvianka, centre turístic on tots acudeixen per tal de començar la visita del llac.

Baikal n’és una impressió per al visitant quasi impossible de transmetre, amb els seus 30.000 km2, (la mateixa extensió de tota Catalunya), amb una llargada de 650 km., una amplària mitja de 40 km. i fondàries que assoleixen els 1.620 m. La cinquena part de l’aigua dolça del món es troba dins seu.

Quina meravella de llac i d’entorn. La seua transparència produeix el miratge de fer creure que el fons es troba a l’abast de l’observador, quan realment pot ésser de vàries desenes de metres. El llac està alimentat per 336 rius, mentre que l’única sortida n’és el riu Angarà, el qual va a trobar-se amb el Yenisey formant un dels més importants rius del món.

Com he dit anteriorment, un vell Buriat, (ètnia mongola pròpia de la zona), em va contar la llegenda del Déu Baikal, qui tenia 337 filles fadrines de les quals la més intel·ligent i formosa n’era Angarà. La pretenien molts prínceps, però a ella no li plaïa ningú fins que va conèixer el brau príncep Yenisey.

En enamorar-se decidiren casar-se quan Yenisey tornara a fer la proposició a Baikal, quedant compromesos en secret, i lliurant Yenisey un ocell blanc a Angarà en prova del seu amor.

Pocs dies després de la partença de Yenisey, un altre príncep de nom Irkut va presentar-se davant Baikal, causant-li tan bona impressió, que va decidir lliurar-li la seua filla Angarà sense consultar-ho amb ella.

Quan Angarà es va assabentar de la decisió paterna, va enviar un missatge amb l’ocell blanc a Yenisey per tal que vingués el més ràpid possible, però el temps va anar passant i ell no tornava des del seu llunyà país. Angarà desesperada va agafar un cavall i sense que son pare ho sabera comença a córrer cap a les terres de l’Oest on Yenisey vivia.

En assabentar-se el pare, colèric, ple de fúria, va llençar una enorme pedra cap al camí de la seua filla, per tal de tallar-li la fugida, però va fallar i la pedra va caure en un lloc a la vora del llac, constituint el que avui es coneix com la “Roca del Shaman”.

En eixe temps, Irkut i el seu germà Akha varen tornar, i en saber el que havia ocorregut fustigaren els seus cavalls per tal d’atansar Angarà, però primerament el cavall d’Irkut va desplomar-se exhaust i després al de Akha li va passar el mateix, així que Angarà pogué arribar al palau de Yenisey i casar-se amb ell.

Les 336 filles fadrines restants continuaren aportant el seu cabal al pare Baikal, mentre que Angarà continuà essent l’única a treure les aigües cap a Yenisey.

Avui, al lloc on va caure Irkut, el riu Irkut vessa les seues aigües dins l’Angarà, i on va caure Akha ho fa el riu Akha.

Aquesta història no tindria més importància si no fos perquè la Roca del Shaman, que va llençar el Déu Baikal, amb un acte de prepotència i dominació contra la seua filla, va transformar-se en un lloc sagrat per als Buriats, on es permetien jutjar la fidelitat de les seues dones.

Segons em va contar aquell home d’ulls oblics, vius, llestos i profunds, la tradició mil·lenària del seu poble havia estat la utilització de l’illot o Roca del Shaman com a pedra de prova de la fidelitat de les dones, mai dels homes, els quals mai devien demostrar res.

I com ho feien?

Doncs, quan un home sospitava de la fidelitat de la seua dona, li ho manifestava al Cap del poblat, qui en un acte summament cerimoniós i protocol·lari convocava els habitants.

A la dona en qüestió hom li lligaven els peus i les mans, i traslladant-se a la Roca del Shaman, pregaven les oracions escaients, sempre en presència de l’home, i davant de tot el poblat, llençant seguidament la dona dins les aigües del llac.

Segons ells, Baikal és un Déu i les seus aigües són sagrades, per tant en té el poder de jutjar la culpabilitat de la dona.

En arribar el cos lligat a l’aigua i produir-se el judici del Déu Baikal, podien ocórrer dues situacions, una que la dona fos culpable, en eixe cas el seu cos s’afonava dins la profunditat del llac, però podia ocórrer que el cos de la dona surés sobre les aigües, això volia dir que n’era tan dolenta i enormement culpable, que ni el Déu la volia dins les seues pures i sagrades aigües i per tant la treien del llac, essent condemnada a mort.

És impactant que aqueixes mateixes lleis no s’aplicaren als homes .

En acabar el relat, jo, de la vora del llac estant vaig tindre un tendre i sentit pensament per a les dones que hagueren patit aquella iniquitat al llarg de la història, sotmeses al “Judici” d’uns homes amagats darrere del subterfugi de la decisió divina, en aquell illot tan admirat pels turistes, els quals generalment reben informació sobre la primera part de la llegenda, però de no tindre la sort que jo vaig tenir de conèixer un vell buriat que m’ho contara, seguiran ignorants per sempre més, de la cruel realitat, com tantes altres situacions de submissió exercida per les persones amb poder sobre els altres, siga per gènere, poder, armes, o qualsevol altra manifestació de la part negativa de la condició humana.

Por Víctor Iñúrria Montero , Arquitecte 
Membre del Centre d’Estudis Locals (CEL) L’Eliana