Janto Gil

Dilluns 20 de juliol, coincidint amb el dia de Sant Elies, el Centre d’Estudis Locals de

L’Eliana-CEL, organitza i convoca els Premis Nit de Sant Elies. En aquesta ocasió elsguardonats son Conxa Montaner (Atleta Olímpica) i Ràdio Túria.
Rebran mencions postumes de reconeiximent Rafa Prats i Luis Oteo, membres del CEL desapareguts. Una nit amb sopar típic valencià en el que cada any es fa reconeixement a persones o entitats que han fet poble sense saber-ho.
Com fi de festa, Carles Dénia, un dels màxims exponents de la cançó tradicicional valenciana, ens musicarà la nit amb el seu nou treball en primícia
“L’home insomne”

Nota promo.

                 AFORAMENT LIMITAT

Entrades per sopar+espectacle: 20€ – Sols espectacle: 10€

Venda anticipada: Bar Torrent, Info@celdeleliana i tel. 678 57 80 17

TORRE DEL VIRREI, 20 de juliol. Sopar a les 21:30h – Lliurament de premis i espectacle: 23h

l’ELIANA 1937 – INDEPENDÈNCIA DURANT LA GUERRA CIVIL

Els Actes de celebració del 75 Aniversari de la constitució del Primer Consell Municipal organitzats pel CEL en col·laboració amb l’Ajuntament, la Regidoria de Cultura, la Unió Musical, El Cor i la Universitat de València han acabat. Per al record queda una setmana d’exposicions, conferències, documentals, pel·lícules, debats i commemoracions. Cal destacar l’Acte de Clausura on van ser homenatjats els membres dels primers consells municipals de l’Eliana per mitjà de l’entrega d’una orla d’estos a alguns dels seus descendents. Cal donar les gràcies a estos per la seua presència, al Cor per, una vegada més, engrandir i embellir l’acte i al públic que va omplir l’auditori del Centre Soci-Cultural de forma tan participativa.

De tot lo vist i escoltat sobre aquell temps marcat per la Guerra Civil, que ens hem de quedar que siga genuïnament nostre? Què va significar independitzar-nos dels nostres (llavors) irritants veïns a més de millorar les nostres minúscules infraestructures? Es podría resumir en el títol d’una pel·lícula de Bertrand Tavernier: “La vida i res més”.

Des que va esclatar la guerra aquell fatídic 18 de juliol de 1937, en el que el Comité de Defensa Passiva de l’Eliana assumix el govern “de facto”, passant per la independència “oficial” el 19 de juliol de 1937, fins al final de la guerra l’1 d’abril de 1939 cap assassinat es va produir en el nostre poble.

Quan en els primers mesos de la guerra l’orde va botar pels aires en tota Espanya i elements incontrolats cometien tot tipus d’abusos (nombrosos en La Pobla de Vallbona), l’Eliana es va organitzar per a impedir que estos succeïren en el seu terme (recordeu l’episodi de la barricada). Quan van detindre a alguns dels nostres paisans (Secundino Blat, Vicente Giner, Ismael coll, Salvador Prosper, Marcelino Aguilar etc.) per ser sospitosos de pertànyer al bàndol nacional, el nostre alcalde (Ricardo Llopis) amb l’ajuda del comandant Álvarez no va dubtar a acudir a la Direcció General de Seguretat per a traure’ls dels calabossos. Mentres els religiosos eren perseguits i, de vegades, assassinats, a l’Eliana Ramón Izquierdo Fuster (retor de la Capilla del Calvari de Bétera) i Cipriano Ibañez Chisvert (retor de Massarrochos), entre altres, eren protegits per particulars i autoritats.

El nostre principal edifici (el Palau) a més de cooperativa, escola i quarter de cavalleria, era destinat a un fals manicomi on entre alguns “bojos” estaven amagats Alejandro Bayona (ex-cap Superior de Policia del Port de València), José Ortolá (fundador i subdirector del diari conservador “Jornada”), algunes monges i altres personatges. La nau de l’Església estava ocupada per refugiats madrilenys que havien fugit dels bombardejos. Nombrosos habitants del Grau, pel mateix motiu, van ser acollits per famílies del poble. Em comptava el pare de Consuelo Martí que el clima de pau i solidaritat que es respirava en tan difícils circumstàncies era tan gran que recordava aquells anys com alguns dels més feliços de la seua vida.

La guerra va acabar. Es va perdre. Però, després del final d’aquesta, cap de nosaltres va pagar amb la seua vida la derrota mentres milers de valencians eren afusellats, després de juís sumaríssims, en les tàpies dels cementeris. El que s’ha dit: la vida i res més.

JOSEP LLUIS COLL I TORRENT

(Membre del CEL)

 

 

PATRIMONI

Per tots és sabut que el patrimoni arquitectònic històric de l’Eliana que ha sobreviscut fins als nostres dies és escàs. Com és tradicional en el nostre “País-Regne o siga Comunitat” l’afecte de la població al mateix, amb l’autoritat competent al cap, és xicotet. Lo justet per a dissimular, per a fer creure als altres que si quels importa.

Existix en les nostres Normes d’Ordenació Urbana (2001) un Catàleg on es relacionen els edificis protegits, els propietaris dels quals tenen l’obligació de complir unes determinades normes a més de l’obligació de conservar-los. Uns són de titularitat pública, altres són de titularitat privada.

En quin estat es troba lo públic? El Molí de la Lluna amb la seua excepcional maquinària del segle XIX en ruïna tècnica i en degradació meteòrica, la Torre del Virrei és un pastitx de xicotetes intervencions impròpies (genial això de la pedra projectada granat a l’interior), la Masia del Pilar és la història d’un gegantí despropòsit perfectament narrat al seu dia en estes pàgines pel gran Rafa Montaner. Millor no seguir.

Respecte als edificis privats catalogats. Que a un ciutadà li catalogaren sa casa hauria de ser motiu d’orgull. Què rep el propietari a canvi de no poder derruir el vell edifici (totalment o parcialment) per a construir un nou, limitar la seua edificabilitat i haver de restaurar-lo amb costosos procediments? Senzillament res. Se li continua cobrant l’IBI, no rep cap tipus d’ajuda per a la conservació de l’edifici (ni s’intenta) i, en el súmmum de la immoralitat, se li cobra una llicència d’obres per unes obres que es fan en benefici de tots. O és que no ens beneficia a tots poder ensenyar als nostres fills com vivien els nostres avantpassats? És una simple qüestió d’identitat, de valorar lo propi. Evidentment, amb estes premisses estem condemnats a que tots els propietaris d’edificis protegits odien a estos i desitgen, en secret o a crits, la seua ruïna per a alliberar-se de tan pesada càrrega. Què es podria fer per a evitar-ho? Exactament el contrari al que s’està fent. Amén.

ERMIIA-juny.13

JOSEP LLUIS COLL TORRENT, membre del CEL

VISITA AL MOLÍ DE LA LLUNA

Membres del CEL realitzàrem la tercera visita
al Molí de la Lluna, acompanyant  al President de l’Associació d’Amics
dels Molins, professor Enrique Guinot i al Sr. Alcalde de l’Eliana. 
La intenció d’aquesta visita era escoltar l’opinió d’aquest professor
de la Universitat de València respecte a l’estat en què es troba la
maquinària de l’antic molí per tal de poder procedir a la seua
reparació i posterior utilització didàctica.  L’opinió del Sr. Guinot
ens va semblar molt interessant, sobretot quan ens va fer constar «la
importància d’aquest molí, ja que és un dels pocs que compten amb tres
moles, la qual cosa ens parla de la seua envergadura».  Ens va animar
a elaborar un projecte per al futur i ens va suggerir «la presència de
racons temàtics que mostraren a la població el procés en l’elaboració
de farines, les diferents fonts d’energia, els treballs tradicionals,
els cultius entorn al molí» i d’altres coses. També  va proposar la
necessitat de restaurar les peces que formen la maquinària i les
possibilitats de ser exposades en el que podria ser un museu
etnològic, situat en el mateix edifici.
El Molí de la Lluna, segons les seues paraules,  una vegada restaurat
podria formar part d’un conjunt de molins que encara sobreviuen en la
Comarca de Camp de Túria, com el de la Barca de Vilamarxant o el de
la Sèquia Major de Benaguasil.
Els interessats en saber més coses dels molins poden consultar la
pàgina: www.uv.avam
 
Vicen Córcoles, memebre del CEL

ANYS 70: LA BANDA DE AL CAPONE

S’assembla la joventut actual de l’Eliana a la de fa, per exemple, 40 anys? S’ha tornat mes agressiva? És normal el rebombori que es munta tots els anys amb la Disco Movil? Fem memòria. Alguns encara recorden un episodi local prou significatiu.

A principi dels anys 70 del segle passat vivíem en plena bambolla immobiliària, en ple desarrollisme. Mentres l’economia de l’Eliana creixia exponencialment a ritme de formigonera, el cinturó de València s’omplia d’immigrants arribats de tota Espanya. La palma se la portava Paterna on el desarrelament i les precàries condicions econòmiques dels nouvinguts van ser el caldo de cultiu de nombroses bandes.

Paral·lelament a este fenomen social havia aparegut un altre: les discoteques. Abans que Toni Manero fera postures d’estirament davall la bola d’espillets, els jóvens de l’Eliana ja sublimaven les seues baixes passions en la pista de ball. La generalització de l’ús de la motocicleta en una generació de joves que treballava des dels 14 anys va facilitar que en estes es produïren concentracions setmanals que en alguns casos (Bony de Torrent, Sala Dandy) arribaven a les 3.000 persones.

En dissabte nit era imprescindible anar a la moda: cabellera fins als muscles, suèter de coll de pic tres talles menys que l’adequada, sense camisa però amb medalla d’or, pantalons cenyits de campana i botins de tacó alt. Esta pinta absolutament femenina era compensada amb un bon mostatxo i marcant paquet (el que no ho tinguera, calcetí de llana).

Foto 4 (Clavaria Los Manolos)

D’esta guisa van anar a la discoteca Leifa de Benaguasil un grup de elianers especials el nom dels quals un tio alt amb bigot m’ha sol·licitat insistentment ometre. I va voler el destí que coincidiren amb la banda paternera “Al Capone”. No eren uns qualsevols. Alguns d’ells van acabar en la presó per causes majors. Altres, en canvi van acabar formant part del grup musical “Ernesto y los Júper” i van aconseguir un cert èxit amb el tema “Trenzas llevabas tú”.

Va passar allò més habitual. Estos últims buscarien gresca fins a trobar-la. Compta un dels implicats”: “Tot es va iniciar quan un tio baixet començá a tocar-me els collons. Li vaig dir que com no em deixara en pau li donaría una hòstia però vaig ser jo el que la va rebre. Em va donar en un ull i no vaig recuperar la visió del mateix en dos setmanes”. A continuació es va muntar una baralla tipo Asterix en la que tots donaven i rebien.

Però la pitjor part va ser per als nostres, molt inferiors en número (12 contra 25 aproximadament). Per potes els va tocar eixir, apalissats i humiliats. Pujaren a les seus Derbi “manillar cacho” i van tornar ben prompte al poble. L’aire fresc de la nit no els va calmar. En quant van arribar van reclutar una leva d’urgència pels bars reunint un total no menor de 75 paisans amb ganes de revenja. Van traçar un pla simple. Per a tornar a Paterna des de Benaguasil els macarres havien de travessar l’Eliana per el camí fondo de La Pobla (encara no existia l’autopista).

Els van esperar en el que actualment és la rotonda d’accés al carrer Abadia (la que té la reixa del Palau) armats amb el que van trobar. Al cap d’unes hores va aparéixer l’enemic a lloms dels seus vehicles i d’ells van ser descavalcats a estacades. Alguns van aconseguir escapar fugint per l’avinguda del Recreo encara que no crec que es recrearen molt. El gros de la tropa va rebre com se solia dir “fins al carnet d’identitat”. Com ací mai ha faltat sentit de l’humor la guinda del pastís va consistir a alçar “en andas” un Biscúter amb quatre paterneros dins i tirar-lo a la séquia, hui coberta, que servix d’accés de vianants al poliesportiu.

Si, vendetta!! Tremenda vendetta!! (Sona la música de Rigoletto).

En fi, jo diria que algunes coses no canviaran mai. Però, si: que una o dos vegades a l’any Leifa migra a L’Eliana.

Josep Lluis Coll i Torrent (membre del CEL).

 

__________________PRIMAVERA AL CEL___________________________

 

Enguany el Centre d’Estudis Locals (CEL) de L’Eliana complix 10 anys i ho vol celebrar amb tots vosaltres. Fer anys, per a nosaltres, és motiu de celebració i una excusa perfecta per a fer que un dia (o tot un any) normal puga tindre un toc diferent.

En pocs dies estarem al mes d’abril i la primavera esclatarà amb el seu esplendor, i amb ella tots ens sentirem amb més energia, degut principalment, que el nostre cos rep molta més llum solar, i produeix una serie d’hormones que ens fan pujar el nostre estat d’ànim.

També a la primavera els membres del CEL ens trobem plens d’energia i amb el nostre estat d’ànim pels núvols, i per això hem treballat de valent per tal d’oferir-vos i convidar-vos que participeu en un mes d’abril farcit d’actes i d’activitats per a tots vosaltres.

El dijous 11 d’abril (19:30 hores sala de conferències del CSC) Jose Antonio Vidal Castaño, Don José, mestre i primer director del Col·legi Verge del Carme, tornarà a l’Eliana, convidat pel Centre d’Estudis Locals (CEL), per tal de presentar-nos el seu  darrer llibre “El Sargento Fabra. História y mito de un militar republicano (1904-1970)”. Es tracta de la primera biografia d’aquest militar valencià, nascut a Chella en 1904 i mort a l’exili a França en 1970, que en la nit del 29 de juliol de 1936 va irrompre en “la mitologia popular de la València Republicana” com a l’heroi del poble després de sufocar pistola en mà la rebel·lió dels oficials de la caserna de Sapadors de Paterna. 

El divendres 19 d’abril (19:30 hores sala de conferències del CSC) Marina Climent i Tubal Perales (realitzadors) ens presentaran el seu documentat “Paseo al Mar, 71-77”, una producció que ens mostra les experiències viscudes per un grup d’estudiants de Medicina de la Universitat de València, entre 1971 i 1977. Recorden la seua lluita per a millorar la docència, en una època on l’ensenyament de la Medicina era deficient i massificat. Els protagonistes van fer una llarga vaga, i van aconseguir la incorporació de més hospitals per a la seua formació.

I del 24 d’abril al 2 de maig (CSC) celebrem la setmana “10 anys de CEL  a l’Eliana”, amb una exposició (on volem mostrar-vos tot el que hem fet en aquestos anys), un concert de la Coraleta de l’Eliana, la presentació del llibre “L’Eliana, un trajecte vital” (fotografies antigues del nostre poble on podreu reconèixer i gaudir de la nostra  gent, dels nostres espais i dels nostres costums), la passejada al “Molí de la Lluna” (autèntica joia arquitectònica del nostre patrimoni i lloc desconegut per a molts elianer i elianeres) i la presentació de la nova pàgina web i del logo dels 10 anys de CEL a l’Eliana.

Vos convidem a gaudir d’una primavera cultural al nostre poble.

            Salva Torrent, membre del CEL

 

L’Eliana 1937

INDEPENDÈNCIA DURANT LA GUERRA CIVIL

 

Els Actes de celebració del 75 Aniversari de la constitució del Primer Consell Municipal organitzats pel CEL en col·laboració amb l’Ajuntament, la Regidoria de Cultura, la Unió Musical, El Cor i la Universitat de València han acabat. Per al record queda una setmana d’exposicions, conferències, documentals, pel·lícules, debats i commemoracions. Cal destacar l’Acte de Clausura on van ser homenatjats els membres dels primers consells municipals de l’Eliana per mitjà de l’entrega d’una orla d’estos a alguns dels seus descendents. Cal donar les gràcies a estos per la seua presència, al Cor per, una vegada més, engrandir i embellir l’acte i al públic que va omplir l’auditori del Centre Soci-Cultural de forma tan participativa.

De tot lo vist i escoltat sobre aquell temps marcat per la Guerra Civil, que ens hem de quedar que siga genuïnament nostre? Què va significar independitzar-nos dels nostres (llavors) irritants veïns a més de millorar les nostres minúscules infraestructures? Es podría resumir en el títol d’una pel·lícula de Bertrand Tavernier: “La vida i res més”.

Des que va esclatar la guerra aquell fatídic 18 de juliol de 1937, en el que el Comité de Defensa Passiva de l’Eliana assumix el govern “de facto”, passant per la independència “oficial” el 19 de juliol de 1937, fins al final de la guerra l’1 d’abril de 1939 cap assassinat es va produir en el nostre poble.

Quan en els primers mesos de la guerra l’orde va botar pels aires en tota Espanya i elements incontrolats cometien tot tipus d’abusos (nombrosos en La Pobla de Vallbona), l’Eliana es va organitzar per a impedir MilicanosPosandoTrasSaqueoIglesiaque estos succeïren en el seu terme (recordeu l’episodi de la barricada). Quan van detindre a alguns dels nostres paisans (Secundino Blat, Vicente Giner, Ismael coll, Salvador Prosper, Marcelino Aguilar etc.) per ser sospitosos de pertànyer al bàndol nacional, el nostre alcalde (Ricardo Llopis) amb l’ajuda del comandant Álvarez no va dubtar a acudir a la Direcció General de Seguretat per a traure’ls dels calabossos. Mentres els religiosos eren perseguits i, de vegades, assassinats, a l’Eliana Ramón Izquierdo Fuster (retor de la Capilla del Calvari de Bétera) i Cipriano Ibañez Chisvert (retor de Massarrochos), entre altres, eren protegits per particulars i autoritats.

El nostre principal edifici (el Palau) a més de cooperativa, escola i quarter de cavalleria, era destinat a un fals manicomi on entre alguns “bojos” estaven amagats Alejandro Bayona (ex-cap Superior de Policia del Port de València), José Ortolá (fundador i subdirector del diari conservador “Jornada”), algunes monges i altres personatges. La nau de l’Església estava ocupada per refugiats madrilenys que havien fugit dels bombardejos. Nombrosos habitants del Grau, pel mateix motiu, van ser acollits per famílies del poble. Em comptava el pare de Consuelo Martí que el clima de pau i solidaritat que es respirava en tan difícils circumstàncies era tan gran que recordava aquells anys com alguns dels més feliços de la seua vida.

La guerra va acabar. Es va perdre. Però, després del final d’aquesta, cap de nosaltres va pagar amb la seua vida la derrota mentres milers de valencians eren afusellats, després de juís sumaríssims, en les tàpies dels cementeris. El que s’ha dit: la vida i res més.

 

JOSEP LLUIS COLL I TORRENT

(Membre del CEL)

 

 

COSES DEL NOSTRE POBLE

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “L’ELIANA, UN TRAJECTE VITAL”

 Microsoft Word - Cartell L'Eliana, un trajecte vital CEL.doc

Dins dels actes programats per tal de commemorar els 10 ANYS DEL CEL A l’ELIANA (del 24 d’abril al 2 de maig al Centre Sociocultural. Calç veure l’Agenda Cultural 54/2013) trobem un que a tots els membres del CEL ens$ ompli d’orgull i satisfacció: la presentació, el divendres 26 d’abril, del llibre l’ELIANA UN TRAJECTE VITAL.

FILE4889

Durant l’any 2008 un grup de membres del CEL ens vàrem dedicar a recollir, escanejar, arxivar i documentar fotografies antigues del nostre poble, amb les que vam fer una selecció i organitzarem una exposició titulada L’Eliana, un trajecte vital.

Aquesta exposició va ser mostrada als nostres veïns durant els anys 2009 y 2010 en el Centre Sòciocultural, en el Centre del Voluntariat i en l’Institut i Col·legis del nostre poble, i degut al seu èxit ens plantejarem la possibilitat de publicar un llibre amb el contingut de la mateixa.FILE4964

Aquest llibre de fotografies antigues del nostre poble, fruit del treball i esforç de molta gent, no haguera pogut ser mai possible sense les aportacions del material fotogràfic dels nostres veïns i veïnes. Ells, ens obriren les portes de les seues cases i ens deixaren desinteressadament un tros de les seues memòries individuals, familiars i col·lectives. Autèntics tresors amagats.

Gràcies també a l’Ajuntament de L’Eliana i a la Universitat de València per la seua sempre valuosa col·laboració.

Per últim, els nostres agraïments han d’anar també dirigits, creiem que és just i necessari, a les diferents persones, membres o no del CEL, que d’alguna manera, amb les seues aportacions desinteressades, han contribuït que el projecte “L’Eliana, un trajecte vital” tirara endavant i fóra una realiat.

No volem deixar d’aprofitar l’ocasió que ens brinda l’edició i la distribució d’aquest llibre per a fer una crida a totes les persones que disposen de fotografies antigues de l’Eliana encara no incloses en el nostre (vostre) arxiu fotogràfic. Cal que no es perda mai el material fotogràfic i la memòria del nostre poble.

FILE5574

Amb aquest llibre podreu reconèixer i gaudir de la nostra gent, dels nostres espais i dels nostres costums. L’Eliana, el nostre poble, són els espais viscuts i les persones que arriben a formar part de tots nosaltres. L»Eliana és el nostre lloc al món, és l’espai que hem elegit per realitzar el nostre particular trajecte vital.

FILE4352Us esperem a totes i a tots al Centre Sociocultural, el divendres 26 d’abril a les 18:30 hores, en la presentació del llibre L’ELIANA, UN TRAJECTE VITAL. Esteu tots convidats!.

-Salva Torrent i Català-

 

 COSES DEL NOSTRE POBLE

PROPOSTES I ACTES
 PRIMAVERA AL CEL

 

Enguany el Centre d’Estudis Locals (CEL) de L’Eliana complix 10 anys i ho vol celebrar amb tots vosaltres. Fer anys, per a nosaltres, és motiu de celebració i una excusa perfecta per a fer que un dia (o tot un any) normal puga tindre un toc diferent.

 

En pocs dies estarem al mes d’abril i la primavera esclatarà amb el seu esplendor, i amb ella tots ens sentirem amb més energia, degut principalment, que el nostre cos rep molta més llum solar, i produeix una serie d’hormones que ens fan pujar el nostre estat d’ànim.

 

També a la primavera els membres del CEL ens trobem plens d’energia i amb el nostre estat d’ànim pels núvols, i per això hem treballat de valent per tal d’oferir-vos i convidar-vos que participeu en un mes d’abril farcit d’actes i d’activitats per a tots vosaltres.

 

El dijous 11 d’abril (19:30 hores sala de conferències del CSC) Jose Antonio Vidal Castaño, Don José, mestre i primer director del Col·legi Verge del Carme, tornarà a l’Eliana, convidat pel Centre d’Estudis Locals (CEL), per tal de presentar-nos el seu  darrer llibre “El Sargento Fabra. História y mito de un militar republicano (1904-1970)”. Es tracta de la primera biografia d’aquest militar valencià, nascut a Chella en 1904 i mort a l’exili a França en 1970, que en la nit del 29 de juliol de 1936 va irrompre en “la mitologia popular de la València Republicana” com a l’heroi del poble després de sufocar pistola en mà la rebel·lió dels oficials de la caserna de Sapadors de Paterna.

 

El divendres 19 d’abril (19:30 hores sala de conferències del CSC) Marina Climent i Tubal Perales (realitzadors) ens presentaran el seu documentat “Paseo al Mar, 71-77”, una producció que ens mostra les experiències viscudes per un grup d’estudiants de Medicina de la Universitat de València, entre 1971 i 1977. Recorden la seua lluita per a millorar la docència, en una època on l’ensenyament de la Medicina era deficient i massificat. Els protagonistes van fer una llarga vaga, i van aconseguir la incorporació de més hospitals per a la seua formació.

 

I del 24 d’abril al 2 de maig (CSC) celebrem la setmana “10 anys de CEL  a l’Eliana”, amb una exposició (on volem mostrar-vos tot el que hem fet en aquestos anys), un concert de la Coraleta de l’Eliana, la presentació del llibre “L’Eliana, un trajecte vital” (fotografies antigues del nostre poble on podreu reconèixer i gaudir de la nostra  gent, dels nostres espais i dels nostres costums), la passejada al “Molí de la Lluna” (autèntica joia arquitectònica del nostre patrimoni i lloc desconegut per a molts elianer i elianeres) i la presentació de la nova pàgina web i del logo dels 10 anys de CEL a l’Eliana.

 

Vos convidem a gaudir d’una primavera cultural al nostre poble.

Salva Torrent, membre del CEL

UNA CANTATA PER A UN POBLE

  Antoni Ferrer i Vicent Roncero

 

 

INTRODUCCIÓ

 

Una “cantata” és una peça musical bastant extensa en què, a diferència del que ocorre en la “sonata” o música sonada  –és a dir, només instrumental–, intervé també la veu humana: la d’uns solistes i, fins i tot, la d’uns cors. És, per tant, una peça cantada a una o a diferents veus, que versa sobre textos profans o sagrats i que sol anar acompanyada per una formació instrumental. Tal com ha vingut desenvolupant-se en la història de la música occidental, la forma cantata ha arribat a ser una manifestació d’alta cultura, un luxe estètic que fa possible  el doble miracle de transmutar la veu humana en música i els instruments de l’orquestra en paraula.

Nascuda a Itàlia en el segle XVII, la forma cantata anava més enllà de la severa polifonia renaixentista, com ara la de Palestrina o T.L. de Victoria, amb el seu joc contrapuntístic de quatre veus, i inaugurava una arquitectura musical que expandia les veus en cors i multiplicava així vertiginosament els seus efectes sonors. La combinació dels cors amb el progressiu creixement dels conjunts instrumentals anà fent la resta; la moda es va generalitzar, i , per sota de la diferent destinació –religiosa o profana—de cada peça, les composicions anaren fent-se més extenses i adoptant una estructura essencialment comuna: la seua ordenació sobre la base d’una clara distinció entre ària i recitatiu, l’ús de clavecí per a l’execució del baix continu, la seua distinció entre estrofes més senzilles, destinades a ser cantades pel públic, i d’altres més complexes que havien de ser cantades per professionals, o, per fi, la mateixa aparició i intensificació, al seu si, de les tendències melodramàtiques.

Una estructura complexa, doncs, la de la cantata, al servei, déiem adés, d’un luxe estètic: d’un contingut celebratiu. Perquè, allò a què tota cantata aspira amb la seua conjunció de veu i música és a una celebració: profana o sagrada, del món o de Déu, del naixement o de la mort, de l’amor, de la joia o del dolor, de la glòria de les nacions o de les seues tragèdies, de la fugacitat del temps o del destí dels hòmens i dels pobles. Així, són explícitament cantates les més de dues-centes que J.S.Bach ens ha llegat i que tenen, sobretot, un caràcter religiós –cantates d’Advent, de Nadal i de Pasqua—o de celebració funeral.  Però, de cantates, no només en tenim de Bach. N’hi ha moltíssimes més. De Haydn, per exemple, es poden considerar cantates  tant “La Creació” com “Les quatre estacions”. Beethoven ens n’ha deixat set, profanes, entre les quals una ben curiosa: el “Moment gloriós”, sobre el Congrés de Viena de 1814. Franz Liszt ens ha deixat “La llegenda de Santa Cecília”. De Brahms, tenim els seus “Quatre cants seriosos”, la “Rapsòdia per a contralt” i el mateix “Rèquiem alemany”. I podríem afegir-ne encara –sense fer la llista massa llarga—algunes del segle XX, com ara la “Cantata profana” de Bela Bartók (1930), ”Alexander Nevsky” de Prokófiev (1938), “El cant dels boscos” de Xostàkovitx, la cantata de Nadal “Hodie” (1955), de Waughan Williams, o la mateixa  cantata popular “Santa Maria de Iquique”, del grup Quilapayún, sobre la brutal repressió dels miners del salnitre xilens a  primeries del segle passat. Fins arribar, per fi, a la  peça que ací presentem, “ELIANA, CANTATA JUBILAR”, en celebració del cinquanta aniversari de la constitució de l’Eliana com poble segregat, com municipi de ple dret: en celebració, per tant, d’una història d’esforç col·lectiu i d’un projecte identitari en procés de realització.

 

 

 

 

EL PER QUÈ D’UN TÍTOL: DEL NOM-ADJECTIU AL NOM-SUBSTANTIU

 

 

Ja des del primer canvi d’impressions al voltant de la proposta que se’ns feia,  hi va haver consens sobre el to general que havia de tenir, com a punt de partida, el text a musicar: en una celebració com la que l’oportunitat exigia,  l’evocació dels aspectes locals –imprescindibles perquè els elianers ens hi trobàrem reflectits i identificats— no hauria d’impedir la projecció, diguem-ne universal,  a què havia d’aspirar una obra que es volguera homenatge a la voluntat fundacional d’aquells “pares del municipi” i, al mateix temps, memòria col·lectiva i patrimoni artístic del poble que feren nàixer amb la  seua decisió i lucidesa.

Aquest valor universal del que, en el cas de l’Eliana, era i és celebrable, venia donat per la seua incardinació dins els grans relats emancipatoris, de tot tipus, presents en la tradició cultural que ens és pròpia i en el món mateix que estem vivint: des de l’Èxode bíblic fins a la nostra Transició política, tot passant per la potència icònica de les gestes de colonització imaginades pel Seté Art, per l’efervescència dels variats i persistents“moviments d’alliberament” del món modern, o per la dramàtica escalada dels fluxos migratoris i globalitzadors d’ara mateix.

Donat aquest marc genèric, calia, tanmateix, anar introduint matisacions que ajustaren el projecte a la realitat del cas concret de l’Eliana: ací, ni havíem viscut cap èxode –literalment, eixida d’un indret, d’un territori–, ni havíem marxat pel desert a la recerca de cap terra promesa, ni ens havíem alliberat –i menys encara mitjançant una revolta èpica, al vell estil—de cap situació d’esclavatge o servitud. Res d’això: ací només –i no menys– ens havíem segregat administrativament d’un nucli de població major i havíem esdevingut un municipi de ple dret, amb totes les prerrogatives, i amb totes les càrregues i obligacions, que tal cosa comportava. Així, més que d’un “èxodos” –eixida, en grec–, s’hi tractava  –i perdone el lector els vocables —d’un “éisodos”, d’una entrada, d’un viatge a la interioritat, al sentit d’allò que, per fi i després del noble intent que es va produir durant la República i que la rebelió militar i la Guerra van frustrar, assumia el poble per primera vegada i que no era sinó la vida de tots els dies, amb els  problemes i alegries de sempre i en els llocs de tota la vida, sí, però viscuts des d’una responsabilitat i autonomia noves: des d’un segon naixement, des de l’accés a la, podríem dir-ne, majoria d’edat municipal i comunitària. Es tractava, per tant, d’evocar una re-fundació de la comunitat humana que ha arribat a ser l’Eliana. I una refundació des de les arrels: en primer lloc, des del topònim mateix, com a símbol i xifra del que un poble és: de la seua identitat col·lectiva i de les seues aspiracions i projectes de futur; però també, i a més, una refundació des del seu entorn i des del seu territori, des dels avatars de la seua història i des de les condicions i canvis del seu present.

La primera de les arrels, la principal, era el nom  –en principi, encara un nom-adjectiu només (eliana, com adjectiu derivat del nom del profeta Elies ), en l’esperança que el poble, en el decurs de les seues decisions de nàixer i créixer, de trobar-se a si mateix, anara convertint-lo en un nom-substantiu, en el nom propi  (L’Eliana) del qual havia de ser digne. Les altres arrels eren, òbviament, la terra que s’havia de cuidar, i, sobre tot, el grup humà que hi havia de reconéixer-se en la continuïtat i en la represa, en la vella identitat i en el nou començament. Els eixos o línies de força que havien d’impulsar la cantata havien de venir suggerits, així, per aquestos quatre punts, diguem-ne cardinals: les persones, el nom, el territori i la decisió de ser.

 

LA CANTATA EN ELS SEUS MOVIMENTS

 

 

Quatre punts o elements bàsics que,combinats i recombinats de diverses formes, van estructurant i organitzant els cinc “moviments “ de la cantata.

Així, l’Obertura, que emergeix llunyanament com un fons de percussió i va articulant-se en un lent crescendo –i que retrata una mena de no-res, d’una col.lectivitat anònima immersa en la no-existència, sobre la qual, tanmateix, plana, com l’alé creador sobre el caos primordial, el lament per un nom ja escrit, però perdut i que cal retrobar, i la indomable voluntat de ser–, culmina en una coral impetuosa que, amb tota propietat, converteix els inarticulats sospirs inicials en un poderós “vine!”, en una crida a l’existència conscient, en una recuparació i proclamació del nom  col.lectiu, en l’impuls a nàixer a una vida responsable i plena.

En el segon “moviment”, eixe nom, “eliana”, elegit honestament en la solitud  insubornable del Desert –en el dur i sincer reconeixement del camí i destí propis, enfront de fugides alienants–, és encara, de forma paradoxal –encara no ha d’arribar a esdevenir topònim propi–, només un adjectiu: l’adjectiu  eliana que qualifica el substantiu brisa, tot lligant-lo a  l’íntim convenciment de la veritat i destí trobats, i en clara referència a l’origen patronímic del poble: al profeta Elies, qui, enmig del desert, no troba la presència vivificant de Déu sinó en la brisa suau portadora de promesa i de futur: d’un desert ara erm, però demà esclatant de vida. En aquest moviment, el caràcter decisori i compromés de l’elecció es tradueix, en el pla musical, en l’encertada i intimista alternança de cors, recitatius i intervencions solistes.

Un futur que, en el tercer moviment –Pacte–, apareix lligat al compliment d’unes condicions indefugibles: a la consecució d’un consens que, superant les desavinences diguem-ne naturals –tan expressivament concretades en l’aparent caos coral amb què s’obri aquesta secció de la cantata–, convertisca la mera agregació d’individus en una comunitat humana capaç de somniar i projectar el seu futur, d’acceptar els seus compromissos i reptes, i d’aplanar-li el camí optant per la vida. Aquest moviment, que ha començat de forma aparentment tan desordenada, acaba així harmoniosament, a mesura que hi va imposant-se la veu “Pacte!”des de dins de la mateixa dinàmica de la música, amb una coral que s’obri a la utopia: el grup, ja humà, s’hi posa en marxa com un tot.

En marxa cap a una utopia que, en el quart moviment –Promesa—, es mostra en tota la seua esplendor i amb tota la seua exigència, i que se centra en la consciència assumida de ser poble: de posseir-se, de recordar-se i celebrar-se com poble “jubilar –superada la prova dels cinquanta anys d’existència– i lliure ”, i en el compromís de mantenir-se com a tal, de “renovar la promesa / de dies clars, la voluntat de brisa”, de “mantenir fidels el somni de l’Eliana / treballada de solcs i paciència”. És ací, per fi, on l’inicial adjectiu eliana apareix ja com a nom, com el topònim propi que és. I apareix voltat d’una vida que s’albira plena i que s’expressa en metàfores de clara proposta ecològica, de fort sabor mediterrani i de venerable tradició cultural. En el pla musical, la combinació d’intervencions corals i solistes va adquirint, en aquesta quarta part, un lirisme i una alegria creixents.

Una alegria que esclata i es vessa, per fi i en un to local i universal alhora, clarament hímnic i noblement popular, en el cinqué i últim moviment de l’obra: en Poble: “el somni d’una Eliana nova”. És un moviment que té tals pecularitats en l’estructura musical,  que el fan, si cap, més proper i entranyable: pensat per a que el poble en puga cantar i fer seues les estrofes més significatives, aplega tradició i modernitat, projecte de futur i identitat històrica, memòria viva i obertura  al món d’ara, compromís amb la naturalesa i acollida als nouvinguts. Tot això, però, introduït per una extensa secció d’uns vuit o nou minuts i exclusivament instrumental que, al llarg de diferents evocacions musicals d’aspectes ben reconeixibles de la vida quotidiana –el ventijol, la llum del matí en els carrers, el despertar de l’activitat, l’ambient viu del mercat o de la festa, el volteig de les campanes…–, situa de ple a l’oient dins del cor sonor del poble, inconscientment internalitzat i, per això mateix, tan intensament viscut com l’aire que respirem

Finalment, el centre de les estrofes hímniques  d’aquest cinqué moviment–cantables, amb el temps, per tot el poble– està constituït per un extens recitatiu  en homenatge concretíssim als topònims locals més nostres, normalment de les partides rurals, que són el cor identitari de la població.  El recitatiu, el flanquegen tant fragments  per a solistes com les parts corals per al poble, a què hem al.ludit, i que insten a continuar posant l’Eliana, i el seu ser  i sentir, el seu cor i el seu cap, al servei de la pau i de la  vida. I dels seus nous reptes.

Musicalment parlant, aquest himne final  podria expressar amb tota claredat, si el poble arribara a fer-lo seu, que l’Eliana  ha alçat el cap i s’ha posat  definitivament en marxa, en camí  cap al millor d’ella mateixa.

Això és, almenys, el que voldríem els promotors i els autors d’aquesta, nostra, “Eliana, cantata jubilar”. Molts anys. I fins al Centenari.

 

L’Eliana. Abril de 2008.