Helena Monllor Abad
No és fàcil ser la filla de l’Ovidi
Hi ha dones que ens regalen una mirada espavilada, conreada per una vida intensa, una vida d’eixes que et fan pensar molt i que inviten a compartir també experiències i emocions. Així és la mirada de la filla d’Ovidi Montllor, Helena Montllor. L’entrevistem aquí a l’Eliana amb motiu dels actes que en memòria i homenatge a son pare ha organitzat el CEL.
Va viure amb l’Ovidi des que tenia 13 anys. La seua vida amb ell va ser diferent de la de qualsevol altra personeta adolescent perquè els horaris no eren els que tenen tots els pares. Era habitual que els dissabtes al matí acudiren els músics a assajar a sa casa perquè normalment tots els caps de setmana hi havia bolo de música. Però també perquè ell estava constantment preparant-se els papers a casa i rebent a molta gent que venia a veure’l o a treballar amb ell, gent de la cultura.
Vivien al barri de Gràcia, a Barcelona, una ciutat que l’atreia perquè el món de la cultura estava molt viu i la ciutadania tenia moltes ànsies de viure’l. I era també la ciutat que havia sabut acollir el nostre paisà. Ell estava molt content i encara que tenia sempre present el seu poble, Alcoi, i se l’estimava molt, tenia clar, que un poble tenia moltes limitacions per al tipus de treball que ell feia. I llavors la ciutat, Barcelona, li va donar tot el que ell necessitava. Perquè al món de l’espectacle no és sols el que tu dones sinó també d’on tu et nodreixes.
Quan son pare va morir ella tenia 33 anys. Ja s’havia independitzat des de feia molt de temps i es veien de tant en tant perquè ell continuava portant una vida poc convencional. Van viure una vida així, de cop i volta ell desapareixia i de cop i volta tornava.
De la gent del món cultural amb la qual es rodejava son pare ella recorda un personatge que la va marcar molt pel seu tarannà, i l’evoca amb molt d’afecte. Era la Montserrat Roig, que li sembla que era una persona amb majúscules.
Una periodista impressionant amb una personalitat impactant.
Parlant del món de la cultura, Helena rememora quan va conèixer
Vicent Andrés Estellés. El va veure un parell de vegades, una a Barcelona i una altra quan el visitaren a un apartament que Estellés tenia al Perelló; i el recorda com un home molt d’estar per casa, molt normal, una mica tímid.
Entranyable i molt noble. Una bona persona.
De les cançons de son pare les que més li han arribat són les darreres. I sobretot la que més li agrada, tot i saber que molta gent estima Homenatge a Teresa i altres de més emblemàtiques, és una que diu:
No és de colors, Joan
no és de colors la vida.
Si veus colors, avisa’m.(L’Arc de Sant Martí)
És una cançó molt tendra.
Tot i saber que no va ser una persona benvolguda per les institucions valencianes en algunes èpoques, ell a casa no ho manifestava. No ho comentava, però això sí, desprès bé que ho mostrava a les seues cançons. D’alguna manera es va posar una cuirassa i anava treballant i, segons anaven venint les coses, anava fent. Que no hi havia prou feina de cançó, doncs treballava al cinema; que li sortia una obra de teatre… anava combinant. Era un home molt treballador, no s’aturava mai. Va fer
cinquanta i escaig peŀlícules.
Les idees del iaio Pep, anarquistes, van influenciar l’Ovidi, que era com una esponja en tot, en els llibres, en tot el que fóra cultura, i admirava molt els seus pares, sobretot son pare, que ho havia passat molt malament perquè va estar empresonat i va quedar tocat físicament i psicològica.
De tots els vessants que Helena reconeix de son pare, allò que més li agrada és la manera com recitava. Quan recitava no hi havia res casual, estava tot mesurat miŀlimètricament, assajat. Era una feina molt important i molt treballada. Ell llegia molt bé perquè ho feia amb una naturalitat impressionant, però no era espontani en res. Tot estava matxucat a base d’esforç, hores de feina a casa. Era molt disciplinat: si havia d’anar a un assaig, anava absolutament preparat. Era molt metòdic i molt conseqüent amb tot el què feia.
I, per acabar, convida a la gent de l’Eliana a eixir de casa i veure l’exposició i el documental de l’Ovidi perquè no tracta solament d’ell sinó de la vida d’una època, que és la nostra història i és la memòria d’una persona que mereix ser reconeguda perquè va lluitar molt per fer possible que la gent no perdera les seues arrels i la seua dignitat com a poble.
Conxa Delgado Amo
(Emés a Ràdio Túria el 27 de gener de 2016)
