FNA MIGUEL SILVESTRE
LA TIA FINA
Una dona sàvia
És valenta, valenta. De seguida diu que sí a la proposta de l’entrevista. Ha tingut una vida dura però la veus satisfeta. Ha sigut de les que no es deixen vèncer, sempre treballant i sempre curiosa per aprendre i saber més. Li diuen Fina Miguel Silvestre i va nàixer a La Eliana l’any1932, el 28 d’abril.
La seua experiència escolar no va ser molt llarga. Va anar a escola ací al poble, però als nou anys son pare la va canviar al coŀlegi de monges de la Pobla de Vallbona.
Però els estudis van acabar prompte perquè quan muntaren una fàbrica de baquelita ací al poble, ella tenia tretze anys i se’n va anar a treballar al magatzem. L’encarregat li agafà molta estima i l’enviava a fer els encàrrecs.
Així que la seua tasca consistia en anar a les premses i arreplegar la baquelita i amb això muntaven làmpades i amb el níquel els portalàmpades. En aquesta fàbrica arribaren a treballar dos-centes persones, que venien de la Pobla, de Benaguasil i de l’Eliana.
La tia Fina era molt matinera i abans d’anar a treballar endreçava tots els dies la seua habitació. Anava a per aigua per netejar-la. Encara no hi havia aigua corrent a les cases. Es va posar a festejar, molt joveneta, amb un xaval que treballava a la fàbrica i que era el nebot de l’amo. De vesprades s’emportaven feina a casa i així es guanyaven un sobresou. Quan tenia setze o dèsset anys tancaren la fàbrica i la traslladaren a València i ella va anar molt poquet a treballar a la ciutat perquè es va casar als dèneu anys. El seu home es va posar a treballar pel seu compte i feia elevadors i ella l’ajudava a fer tota aquesta feina. Gestionava totes les qüestions referents a la compra dels elements necessaris per al treball del seu home. Agafava la bossa i la xiqueta i amb ella al braç (en aquella època no hi havien carros), pujaven al trenet i a València als magatzems… Mai no ha parat de treballar, des de xiconina.
Des de la seua joventut a ara, assenyala que han canviat moltes coses en el món de les dones perquè hem aconseguit poder votar, llegir, fer el que hem volgut fer i treballar. També al poble perquè podem anar a escola, a gimnàstica i podem disposar de moltes coses per nosaltres mateixes. Ella encara continua anant a escola i dos dies a la setmana a gimnàstica. Em conta que aquesta mateixa setmana han anat tota l’escola al cinema a veure la película Palmeras en la nieve. Primerament a l’escola havien llegit la noveŀla, que li va agradar moltíssim. Es va quedar satisfeta amb la doble experiencia de lectura i cinema encara que reconeix que la va captivar més la noveŀla que la peŀlícula, però els paisatges on es va rodar, a Colòmbia, li van semblar meravellosos.
A les xiques joves d’ara els diria que s’aturen un poc a pensar en el que vindrà després, en el futur, i encara que reconeix que ella de jove tampoc ho feia, creu que ara tenen moltes més oportunitats i no haurien de deixar-les passar. I, per tant, haurien de preocupar-se per estudiar i assabentar-se de les coses i per a això haurien de llegir i anar a reunions. Ací, a l’Eliana, es fan moltes activitats de cultura i la cultura és fonamental per a poder pensar i després prendre decisions. Per això, quan van tindre la filla, el primer que van pensar va ser que havia d’estudiar i van ser afortunats perquè fou molt estudiosa i es va treure la carrera amb beques.
Els programes de la televisió on ixen moltes dones, els de xafarderies, a ella no li agraden, no els veu, generalment veu peŀlícules, alguna sèrie –li encanta Hawai 5.0–, i els documentaris de La 2.
El 8 de març és per a ella un dia important, ja fa molts anys que hi participa. Acudeix puntualment a la plaça. Li sembla que és una cosa molt bona perquè la dona té molts drets i això cal comunicar-ho i parlar-ho i que ho sàpiga la gent, perquè quan era jove d’això no se’n parlava:
la mujer casada, la pierna quebrada y en casa. Quant ha costat que la dona poguera votar!
A les dones de l’Eliana ens vol dir que siguem valentes i avant i avant i que tinguem moltes ganes de participar i de lluitar.
En fí, que continuem engrandint el món, reconeixent el treball que dones com la tia Fina han vingut fent des de fa molts segles i que no s’aturem mai.
Així ho farem, tia!
Conxa Delgado Amo
(Emés a Ràdio Túria el 9 de març de 2016)
