Un CEL de Dones

EMPAR BOSCH I BOSCH
Valenciania amb l’agulla

Empar Bosch i Bosch ha dedicat una important part de la seua vida a treballar i investigar sobre la indumentària valenciana.

Va nàixer a Massarrojos, però va vindre de ben joveneta, a viure a l’Eliana. La seua sogra era molt coneguda al poble, perquè era la senyora Maria l’embenadora.

Als deu anys l’assegueren ja a cosir. I ha cosit tant que les seues mans ho mostren: està operada dues vegades del túnel carpià. Em mostra les mans i li les toque. És impressionant com estan de transformades de tant de treballar. Va començar a la ciutat de València i ací va mamprendre a encuriosir-se per la indumentària valenciana quan va començar a cosir-li un vestit a un ballador del grup de danses del Micalet. I amb aquesta gent varen encetar l’estudi de la indumentària tradicional valenciana. «Anàrem a investigar els xurrets perquè era gent que, com que no tenia diners s’ho guardava tot, tenien moltíssimes robes que per l’Horta ja havien desaparegut». Això li va facilitar la tasca de confecció i la Societat Coral El Micalet va editar alguns llibres amb les investigacions que anaven fent al respecte. A Empar li donaren el primer premi de la Cambra de Comerç perquè ella tenia un negoci d’indumentària valenciana.

Ens parla de les característiques dels vestits, arrancant pel segle XVIII, on els homes han de dur el pantaló per davall del genoll i s’han de veure els calçotets apuntant per sota del camal. Aquest detall era molt important perquè significava que l’home anava ben net. Podien portar jupa, que és un poquet més llarga que el jupetí. La faixa servia per a aguantar el pantaló perquè en aquella època no portaven ni tirants ni cinturó. Baix portava la camisa. Al cap un mocador i, si el vestit era de gala, un barret. Els que duen saragüells han de portar mocador perquè representen els llauradors. Els homes quan van vestits de saragüells poden dur espardenyes perquè van de treball, però si van amb l’altre vestit, han de dur sabata.

Dels vestits de les dones, començant pel del segle XVIII, i ens fa memòria que encara estava present la Inquisició i la dona s’havia de tapar, havia de dur un mantó perquè les que no el duien eren les putes. Per això les xiques que van vestides del segle XVIII han de dur la manteleta tapant els pits. La falda no ha de ser molt llarga ni molt estovada, s’han de veure les sabates. I com que al segle XVIII no s’havien inventat els sostenidors ni les bragues, baix del vestit havien de dur una camisa que arribava per davall dels genolls i quan la dona tenia la regla es torcava amb la camisa. En les exposicions que ella muntava ací i a l’estranger, per exemple a Bordeus, la camisa que es mostrava tenia el senyal de la taca de sang de la regla. I, a més a més, tenia una altra funció: arreplegar la suor i així el vestit es mantenia en millors condicions. No duia mànigues i damunt de la camisa es posava el cos, ben ajustat perquè servia per a subjectar el pit.

El del segle XIX porta una llaçada que va cosida al davantal i es nuga darrere. La falda és igual de llarga i la manteleta també. Les mànigues poden ser llargues o de fanal. El cosset de vellut negre o del mateix color del vestit. Una tradició que va continuar al segle XX.

Respecte a les sabates, si la dona va vestida de treball sí que pot dur espardenyes, però aleshores la falda és de cotó. Però si va vestida de festa, ha de portar la sabata amb una mica de tacó.

Respecte als teixits, ens explica que les teles són de seda falsa, però bona. En Montcada hi ha un fabricant que treballa amb teles estretes de seda, però això és caríssim, perquè estan fetes a mà. Ara les teles són de doble ample i més barates perquè es fan a màquina, però també queden molt bé i les sabates es fan amb la mateixa tela.

De recomanacions ens en fa unes quantes. La primera, que les modistes que es dediquen a aquesta feina estaria bé que es documentaren sobre com es vestia tradicionalment. La segona és per a les jovenetes i els diu que no han d’anar «tan llargotes, que han de mostrar les sabates, que no cal anar tan estovades, però això sí, amb molt de garbo». I la tercera, ens recorda que «és important conservar els nostres vestits tradicionals, és la nostra història i si els valencians no defensem el que és nostre, forasters vindran que de casa ens trauran».

Conxa Delgado Amo

(Emés a Ràdio Túria el 6 i 13 d’abril de 2016)