Un Betlem molt especial

Un Betlem molt especial

Tirisiti

En aquesta edició extra de CELObert Nadal volem remarcar l’interés positiu que té el Betlem de Tirisiti que cada any, en arribar les festes nadalenques, es fa a la ciutat d’Alcoi (l’Alcoià). La seua singularitat ve determinada per diverses característiques que fan d’ell una peça única i diferenciada de la resta de representacions del cicle de Nadal. D’una banda, cal valorar la seua antiguitat: més de cent anys; de l’altra, el fet que, a diferència dels altres, aquests són uns pastorets de titelles; i amb tot, cal afegir que realment, i això pot ser la seua característica més singular, el Tirisiti no és exactament un betlem, si més no un betlem a l’ús. Pot ser ho fora en el seu origen; hui dia, però, és més bé un retaule de la ciutat d’Alcoi en el seu pas del segle XIX al XX, que té la seua justificació en aquell.

El terme «betlem» sembla que queda clar. Pot ser no ho és tant, l‘altre terme, el de «Tirisiti». L’explicació habitual que en donen els alcoians i les alcoianes és que la persona que manipula el titella, en fer-la parlar, es posa una llengüeta en la boca que estrafà la veu del protagonista, la qual cosa provoca que aquesta siga més aguda. Així, el públic creu escoltar el nom de Tirisiti quan aquest crida a la seua dona, Tereseta, i d’ací pren el nom.

Així, doncs, ens trobem, també nominalment, davant d’un betlem de «titelles», al marge del fet que a la dona del protagonista li diguen Tereseta, o precisament per això.

Ara bé, no es tracta de titelles de fils o de guant, sinó que aquests es troben fixats a una xicoteta base de fusta que amaga la vareta metàl·lica que, manipulada pel titellaire des de davall de l’escenari, les fa avançar tot seguint unes guies o camins que hi ha al terra de l’escena. Un tret singular d’alguns dels personatges principals de l’obra és que el titella està fixat només amb un peu a aquesta xicoteta base de manera que els braços i l’altra cama són mòbils, circumstància que fa que, en girar-les, els seus moviments provoquen la hilaritat de públic, justament per l’inesperat de la seua mobilitat.

L’obra té dues parts clarament diferenciades: la primera i més antiga, recitada en castellà per un narrador, que relata els fets essencials del naixement i l’epifania, l’adoració dels pastors i dels reis d’Orient i la fugida de la Sagrada Família perseguida pels soldats d’Herodes. En aquesta part només hi ha en valencià unes frases que s’entrecreuen el narrador i el venter, Tirisiti, quan aquest nega l’allotjament a Josep i Maria, i el narrador –actualment narradora- increpa al venter perquè els deixe passar la nit en la venta.

La segona part, més moderna i totalment en valencià, enllaça amb la primera a través de la figura de Tirisiti, i és a partir d’aquest que esdevé un retaule farcit de tipus i de referències de l’Alcoi de finals del segle XIX i primera meitat del XX. Hem de pensar que encara no hem eixit del marc del naixement i ja comencen a desfilar-hi tot un seguit de personatges realment singulars: el sereno, el capellà que festeja Tereseta, l’avi, l’escolà que toca el cul a les beates, un bou que s’ha escapat i el torer alcoià Clàssico que ve a exhibir el seu art i a amansir la bèstia perquè Tirisiti remate la faena.

Després, hi apareixen les comparses de moros i cristians i, fins i tot, sant Jordi, moment en el qual el públic llança vítols al patró de la ciutat. L’obra acaba quan Tirisiti decideix anar-se’n a la lluna en el globus de Milà, tot acomiadant-se del seu públic, i en plena ascensió el globus esclata. Tot una mica irreverent i allunyat de l’«esperit» del Nadal, però molt entretingut per a un públic divers. Al capdavall, tot un exemple de com el relat tradicional ha sigut «modernitzat» gradualment amb la intenció de mantenir l’interés del públic.

La primera part, més fidel al relat tradicional del Nadal, és més seriosa; la segona, més lliure i jocosa, cerca la complicitat innocent de l’espectador, que en la seua majoria són xiquets i xiquetes. Aquesta segona part acaba sent un desficaci alegre i divertit, una barreja d’elements cristians i pagans amb els quals els espectadors s’identifiquen plenament.

Les representacions comencen la segona setmana de desembre; primer, per als xiquets i xiquetes de les escoles de la ciutat; i després, en acostar-se les dates pròpiament de Nadal, per al públic en general, i arriben fins el dia de Reis. L’espectacle té una durada aproximada de vint-i-cinc minuts.

Finalment, cal recordar que si el Betlem va nàixer i va ser explotat com a entreteniment públic per iniciativa privada, després dels anys de decadència patida durant la dècada dels anys seixanta i setanta del segle passat, aquest ha sigut représ per l’Ajuntament d’Alcoi, que n’ha restaurat els titelles, l’escenari i el teatret o barraca de fusta on es representa cada any, ara situat en la cèntrica Glorieta d’Alcoi. A més, en aquesta darrera etapa, el grup de teatre La Dependent és el responsable de les representacions. Tot plegat ha fet possible la seua continuïtat i supervivència fins els nostres dies, i n’ha assegurat el seu futur. Declarat Bé Immaterial d’Interés Cultural per la Generalitat Valenciana. Decret 192/2002, de 26 de novembre. Alta distinció de la Generalitat Valenciana al ‘Mèrit Cultural’.

Rafa Desco

El Betlem de Tirisiti (1/2): https://www.youtube.com/watch?v=7-5o7T0lI6o

El Betlem de Tirisiti (2/2): https://www.youtube.com/watch?v=87tB78zda5Y

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.