Les aigües de l’Eliana
Les epidèmies i pandèmies sempre han format part de la història de la humanitat: Còlera, pesta… I les nostres terres no s’han deslliurat del seu flagell. Present i viu tenim l’atac de la covid-19, per exemple.
Però ací parlarem de les epidèmies relacionades amb l’aigua i que també el nostre poble ha patit i recorda.
Per no anar-nos-en més enllà en el temps començarem a l’any 1784 quan una epidèmia de tercianes va causar estralls per tota Espanya i, per descomptat, arribà fins a les nostres terres causant gran nombre de contagis i morts. Les febres tercianes són produïdes per un mosquit, (causa de malaltia de paludisme o malària) però en aquest cas s’atribueix a una infecció produïda per les aigües. El nom de tercianes es deu al fet que produeixen una febre intermitent cada tres dies. Segons consta en documents de la Biblioteca Nacional, a la nostra comarca varen ser infectats molts pobles: Benaguasil, Benissanó, Llirià, Bétera… Només al terme de la Pobla de Vallbona, on es trobava l’Eliana com a caseriu pedani, es conten més de cent infectats i cinquanta-sis morts.
Per aquells temps l’aigua es treia dels pous o séquies que regaven els camps i no se’n feien les anàlisis sanitàries com cal.
Va ser l’any 1957 quan la Direcció General d’Indústria autoritza a «Aguas y Riegos de La Eliana» a realitzar l’abastiment i connexió de la xarxa d’aigües a les cases particulars del poble, sent la quota de 15 pessetes per 10 m³ al mes. La comoditat arriba a les cases: només cal obrir l’aixeta i un raig d’aigua brolla per omplir el poal, fer l’escurada o beure, però el problema d’infeccions no s’acaba. A finals de la dècada dels anys setanta del segle passat, aigües del barranc de Mandor sense depurar es mesclen amb un dels pous d’abastament i prompte tot el poble agafa unes diarrees descomunals que acaben en febres tifoidals que van enviar molta gent a l’hospital.
A pesar de tot, l’Eliana sempre ha tingut bones aigües i es potenciaven les seues excel·lències i propietats als primers colons de les urbanitzacions de Montesol i Montealegre i que transformaren pinades i romers en xalets allà pels anys 50 i 60 del segle passat. La qualitat de les aigües la demostra, fins i tot, una notícia arreplegada en un diari de Burgos de 1973 en el qual es meravellen i es fan ressò de la descomunal tomaca de 3,600 kg que el llaurador «Rafael Montaner Torrent cultivó en su campo de la partida “El Molino” del término municipal de l’Eliana (Cifra)».
Al començament del nou segle les aigües de l’Eliana tornen a no ser recomanables per a beure. La quantitat d’abonaments escampats per les hortes del voltant han fet que els nitrats afloren a l’aixeta i als pous. Hui en dia, una moderna depuradora aconsegueix que les aigüés tornen a ser aptes per al consum particular. Veurem quines altres històries ens proporcionen les nostres aigües, però tingueu ben segur que us les contarem.
Janto Gil i Vicent Rubio (cronista oficial de l’Eliana)
