Eva Català
La percussió en mans d’una dona
Una elianera que parla de la música i amb particular passió i seguretat de la percussió que, a pesar de la seva joventut domina amb saviesa i sobre la qual projecta una mirada diferent al que normalment estem acostumades a escoltar. I és que Eva té una bona i forta formació que va començar a la Unió Musical, va continuar al Conservatori de Riba-roja, al de València, en un curs a Holanda on es va formar amb gent molt important del món de la percussió i, ara, en l’actualitat està fent un màster en el Berklee Valencia Campus, formant-se en jazz perquè aquest tipus de música junt a la llatina és la que a ella l’apassiona. La música i el jazz, en concret, l’entén com un diàleg entre instruments. És com una conversa que fas quan te’n vas de cerveses amb les teues amigues i amics. Quina bonica definició! I quanta falta ens fa edificar les relacions humanes sobre eixa idea del diàleg, de la conversa. Com ella diu, la música les facilita.
Aquesta dona ens ha acaronat l’oïda en diverses ocasions a l’Eliana. En la inauguració del Nou Espai al Centre Sociocultural allà per l’any 2018 i aquest estiu a la Torre del Virrei. És impressionant veure-la tocar, perquè t’abdueix, et porta on ella vol, et fa volar, et fa sentir el ritme dins el teu cos. També vam tindre la sort de poder veure-la a la gala d’entrega dels premis Carles Santos de l’any passat. Un goig poder escoltar-la tocar la bateria amb altres dues dones i en una gala on totes les cantants eren dones i ella, a més afegeix que la majoria de l’equip tècnic també ho eren. I conta que es va crear un ambient molt especial, molt col·laborador, menys competitiu. La relata com a una experiència important en la seua vida.
Parlar amb ella ha estat un plaer perquè veus la força de les dones joves obrint-se camí en un món difícil, perquè si normalment ja ho tenim, en el món de la percussió i de la música és encara més complex perquè hi ha poques dones i han d’obrir-se pas amb doble feina. Encara que ella reconeix que ha tingut molta sort perquè sempre li han facilitat les coses, se n’adona que l’esforç és gran i, de vegades, doble i dur.
Amb 23 anys i la decisió d’haver elegit la percussió com a forma de vida, Eva argumenta que la música és també fer col·lectiu, fer grup, compartir. I de fet, va elegir la percussió perquè en la UME, quan el primer any havia d’anar buscant quin instrument li agradaria agafar ella va veure el grup de percussió tocant i ho va tindre clar, volia compartir, tocar amb gent i per això es va definir per la complexa família de la percussió. Als 10, 11 anys va prendre la decisió de que el que volia fer en la vida era tocar percussió. I ací la tenim.
Mireu quins conceptes més bonics, més progressistes: diàleg i fer col·lectiu al mateix temps que gaudeixes del que fas. Ella ho creu i ho practica. Estudia i alhora participa allà on la criden per fer concerts. I en té molts. I, així la veus alegre i combativa, sabent que en un món on el masclisme està inserit en les ments, no sols dels homes, cal continuar treballant per fer possible que arribe un moment en què les dones i els homes puguem ser realment iguals.
Al vore-la tocar ens sorprèn la intensitat i la força. Ella ens parla del seu cos, assegurant que no sent que fa massa esforç, sí resistència, perquè conta que la mà té memòria i sap com col·locar-se per a sonar de determinada manera i no cal, per tant, gastar molta energia. Clar que, per arribar ací, porta molts anys treballant la percussió i fent esport.
L’oïda, la veu i la percussió les defineix com a bones eines per a treballar a les escoles i instituts perquè són elements que les persones portem amb nosaltres. Escoltar, cantar i fer ritme amb el cos facilitaria molt l’aprenentatge -que no és altra cosa que vivència- de la música.
En fi, com diu Eva, la música ens ha de servir per a crear comunitat.
Conxa Delgado Amo
