Quo Vadis Patrimoni Immaterial elianer?
En les últimes dècades el concepte de Patrimoni Cultural s’ha vist ampliat més enllà d’edificis, monuments i museus, perquè les senyes d’identitat d’una comunitat transcendeixen sempre de la materialitat. El Patrimoni Cultural Immaterial és un patrimoni viu, mantingut per la mateixa comunitat que el crea i el transmet.
La UNESCO, sense arribar a establir categories ni classificacions tancades, afirma que aquest
patrimoni es manifesta particularment en els àmbits de les tradicions i expressions orals, inclòs l’idioma com a vehicle del patrimoni cultural immaterial; arts de l’espectacle; usos socials, rituals i actes festius; coneixements i usos relacionats amb la naturalesa i l’univers; i tècniques artesanals tradicionals.
El nostre poble, on el paradigma socioeconòmic va canviar del món rural agrari al món urbà i cosmopolita en tan poc de temps, ha vist en moltes ocasions que costums i tradicions del poble han anat apagant-se o desapareixent, o que s’han potenciat d’altres importades o manipulades per la mercantilització. Encara així, a dia de hui conservem un gran nombre de particularitats com marca la UNESCO, la majoria de les quals podríem replegar-les davant dels ritus i els actes festius que es desenvolupen al cicle de l’any.
Partim d’un patrimoni immaterial creat per un passat humil i de treballadors/es de la terra de l’Eliana que ha evolucionat sense perdre les arrels d’un poble festiu, dinàmic i col·lectiu cap a un poble integrador de persones amb mentalitat cosmopolita que, encara que no tenien sociològicament res a veure, s’han integrat al concepte de poble per crear una identitat i no només per viure aïllat en un xalet. Sinó per crear un poble obert que atorga molt de capital cultural per la diversitat dels seu veïnat i que s’uneixen al voltant d’unes festivitats del passat que faciliten la unió de tot tipus de persona independentment de la seua procedència, però que al cap i a la fi, al dia de hui uns pocs són els que tiren endavant per a mantindre-les.
Al nostre poble tenim una gran varietat de patrimoni immaterial, de vegades molt desconegut pel gran veïnat que el constitueix, com ara, els costums de la cultura del foc que són i han sigut molt arrelats, el ritu de la Cordà, que naix de la purificació del foc, que uns quants coetaires la mantenen generació rere generació des de fa més de cent anys. La festa de Sant Antoni, el Verset de Pasqua, el trasllat de la Mare de Déu del Carme, la festa del Crist del Consol, i tot el que les envolta, entre altres. Els menjars o la gastronomia, les expressions culturals com la música, els balls, les danses, o el cançoner popular i religiós, com els gojos que es cantaven els dies de la festa major. Encara així, per desgracia, la decadència o desaparició de molts costums i ritus que ja s’han quedat com alguna cosa anecdòtica i d’història local, molts d’ells condemnats per l’immobilisme social.
Deurem de platejar-nos seriosament registrar el nostre patrimoni cultural immaterial mitjançant catàleg/inventari, posar-lo en valor, i estudiar la possibilitat de la seua protecció mitjançant les possibilitats que ens posa a l’abast la Generalitat Valenciana, els Bens d’Interés Cultural i el Bens de Rellevància Local. Però, especialment, cal trencar amb l’ús del patrimoni cultural immaterial com una activitat mercantilista i individualista que no va més enllà del plaer immediat. El patrimoni ha de tindre una visió transcendental amb finalitats col·lectivistes, integradores i intel·lectuals que puguen dur a terme una Eliana amb identitat. Sols així és possible aplegar a societats modernes i harmonistes, defensant les nostres arrels i donant-los el valor que escau.
Hem de començar a conscienciar-nos que cal que aquest patrimoni es convertisca en una bona eina per la vertebració social cultural i identitària, per al foment del coneixement i el respecte col·lectiu. Per tant, el patrimoni cultural immaterial no pertany ni és una individualitat, sinó que deu d’estar a l’abast col·lectiu del nostre poble, on la seua ciutadania siga partícep d’este patrimoni, per això no sols ha d’haver un mecanisme de participació, que per descomptat n’hi ha a dia de hui, amb les formalitats jurídiques associatives, però també cal transmetre-la i fer-se partícep d’ella, per a que la salvaguarda i construcció a futur del nostre patrimoni immaterial siga per al poble, per al col·lectiu social on pertany.
En definitiva, el nostre patrimoni immaterial és un patrimoni col·lectiu, i la seua salvaguarda i continuïtat ha de ser col·lectiva. Si no és així, estarà malauradament condemnat a desaparéixer o a la seua banalització, la qual cosa comporta l’extinció de la nostra identitat com a poble.
Hem de fer-lo viu, seguir creant-lo, i sobre tot, transmetre’l, eixe és l’èxit de la salvaguarda del nostre patrimoni cultural immaterial.
Kike Martínez Escrivà
