Lourdes Mondría
L’Eliana vol
Moltes coincidències vitals, moltes experiències comunes. Entrevistada i entrevistadora som d’eixa classe de mestres apassionades per la seua professió i compromeses amb l’educació que ens fa saber-nos persones lliures i pacífiques.
Lourdes va nàixer a València, pels voltants del carrer Sagunt, el 1955, però viu a l’Eliana des de 1980, així que se sent profundament elianera. No podia ser d’altra manera exercint el seu magisteri al CEIP Verge del Carme i posteriorment a l’IES. Ser mestra per a ella és treballar per ajudar a créixer l’alumnat, apostant més fort per aquelles persones que tenen més dificultats i traure’n el millor que tots i totes tenim.
Va voler vindre al nostre poble perquè la seua germana, que també és mestra, li va comentar que aquest poble estava molt bé per a treballar i Lourdes no s’ho va pensar… cap a l’Eliana.
La seua formació s’inicia als coŀlegis de monges, passant per les dominiques i les franciscanes. Té bon record d’aquesta etapa perquè li ensenyaren coses útils per a la vida. Va decidir ser mestra perquè era una carrera curta que permetia començar a treballar molt prompte i, a prop de la vocació necessària, reflexiona que ella ve d’una família on la cultura i les relacions humanes tenen un pes molt important. Segurament això la va ajudar a dedicar-se a la docència. I el resum de tota una vida professional és que està molt contenta d’haver elegit aquesta feina i encara que ja està jubilada es continua sentint mestra.
La idea de l’ONG va sorgir de la necessitat de fer alguna cosa que l’omplira en el seu compromís humanitari. El seu treball de mestra l’ha ajudat a pensar que és important no sols canviar les consciències individuals sinó també el medi en el qual ens desenvolupem. Així que a l’escola i l’institut va treballar en projectes mediambientals molt concrets: reciclatge de residus, mobilitat sostenible… sempre en grup amb professorat i alumnat que voluntàriament treballava per fer-los possibles. En tot aquest procés, es van produir les guerres de Síria i d’Afganistan i amb elles un bon grapat de persones que es van quedar als llimbs. Així que després d’organitzar una campanya solidària, demanaren ajuda a l’Ajuntament, feren una campanya a les escoles i allò va eixir tan bé que van decidir persistir en el treball solidari i es convertiren en associació: l’ElianaVol des de 2018.
Treballen coŀlectivament, l’ElianaVol Operativa es reuneix cada dilluns i són els socis i les sòcies actives que fan propostes i les duen a terme i hi ha també els socis que hi contribueixen econòmicament. L’objectiu principal de l’associació és visibilitzar totes les persones que han estat marginades per la societat o per l’atzar d’haver nascut en un lloc determinat. Ajudar, informar, ser un pont entre la realitat i la societat. Per això comencen treballant a les escoles, perquè tenen clar que és aquí on es troba el futur. I al nostre poble és molt important aquest treball perquè a la nostra infantesa i a la nostra joventut els cal prendre consciència del que passa al món. El projecte sobre els refugiats d’Atenes és un exemple concret de treball a les escoles que fa palés que cada persona pot posar un gra d’arena per a millorar la vida de qui està patint situacions de violència. El curs passat començaren un projecte a l’IES per donar cohesió al grup: banc del temps, tallers, treball d’autoestima… i aquest curs el continuaran.
Com a mestra no pot concebre estar al món sense escoltar els xiquets, les xiquetes, els i les adolescents, perquè entén que això ajuda a millorar els projectes.
Parlem sobre els mitjans de comunicació i la seua responsabilitat, sobre la quantitat de gent jove que està fent coses boniques… com és d’important que es coneguen les bones experiències, el pensament positiu en l’educació.
La dura conclusió a què ha arribat m’esborrona. Amb el treball que feren amb la guerra d’Ucraïna prengueren més consciència que no totes les persones són iguals. Té molt clar que la terra és de tothom i nosaltres no podem callar, cal denunciar cada vulneració dels Drets Humans i per això tots els divendres primers de mes convoquen una concentració a la Plaça per reclamar, recordar, visibilitzar i dir que no podem mirar cap a un altre lloc. La presència de la gent a la plaça és fonamental. La participació en el nostre país ha fet que es canviaren moltes coses. Així que insisteix a convidar-nos a tots els elianers i elianeres, amics i amigues, a què vinguem a dir: Jo no estic d’acord amb el que està passant, hem de defensar el compliment dels Drets Humans.
Gràcies Lourdes per la teua aposta tan solidària i humana.
Conxa Delgado Amo
