EL PORQUET DEL TIO VORO
Al corral del tio Voro hi havia gallines i conills. També un ruc de crinera taronja que passava el dia al camp amb l’amo que el portava a llaurar la terra. Cebes i carxofes, que la terra això donava.
De gallines n’hi havia poques, quatre o cinc que donaven bons ous, perquè el gall del tio Voro era un gall… dels bons. De conills, un bon grapat, per cuinar la paella dels diumenges, que els pobrets animalets ja tenien el seu destí marcat.
Però el més bonic de tots els animals que tenia Voro al seu corral era el porquet que havia nascut tres mesos abans. La trugeta, la mare, ja l’havien venuda a un home de Múrcia que la volgué comprar. El garrí, ja deslletat, corria solt pel corral i també per la casa, que per tots els forats s’hi colava. Així un dia apareixia en l’excusat –és a dir, el vàter– i un altre damunt del llit.
La tia Perla (quin nom més bonic!) era la dona del tio Voro, una dona molt arreglada i neta. De bona presència i sempre amb la casa ben curiosa. Per culpa del porc, es passava el dia rondinant, ja que no parava de xafar-li el terra quan estava mullat, de desfer-li el llit quan ja estaven els llençols estirats, o pitjor encara, li deixava algun excrement per terra, que més d’una vegada acabava apegat a la sola de l’espardenya.
-Bestiola de Déu!– cridava –Tots els dies m’has d’embrutar la casa! Un dia d’estoset convertiré en botifarres!
I d’una manotà, apartava l’animalet de damunt del sofà on se n’havia pujat.
La tanca del corral era una tanca alta, però vella i un poc rovellada. Tots els dies el tio Voro la mirava i pensava que l’havia de reparar, però no trobava el moment de fer-ho. Tanta era la feina que el camp li donava.
Així que un mal dia, el porquet del tio Voro, curiós l’animalet, va colar el seu morret per un forat que hi havia a la tanca i, a poc a poc, fent força amb les curtes potes, el va engrandir, de tal forma que per ací es va escapar.
Solt el porc, corregué pel camí que unia la casa del tio Voro amb els primers carrers del poble; carrers de terra i de pols, on jugaven els xiquets a les bitles o a la pilota en eixir d’escola.
El porquet es va topetar amb la colla de xavals que, en veure’l passar, tiraren darrere del porc fins que el pillaren tres carrers més avall.
La tia Perla, en adonar-se de la fugida, començà a cridar i cridar, desesperada perquè era una peça valuosa per als menjars de l’hivern que ja s’acostava i per al dinar de Nadal. I plorava pensant en les llonganisses que no podria tastar.
En aquestes estava quan el seu marit arribà a la casa amb el ruc i, oh sorpresa!, amb el garrí al llom.
I és que els xiquets sabien de qui era el porquet i el tingueren nugat fins que veieren passar el tio Voro en tornar a casa.
L’alegria de Perla fou immensa. Tot i que no sabrem mai si per l’estima que a la cap i a la fi li havia pres a l’animal o… pels pernils que podrien menjar.
Text: Vicen Córcoles
Il·lustració: Joana Galdón
