L’Escola de Brighton:
els pioners que van inventar el que es va haver de tornar a descobrir
A principis del segle passat, a Brighton, una platja de moda amb un clima relativament benigne situada al sud d’Anglaterra, a uns 100 quilòmetres de Londres, es donaven cita nombrosos fotògrafs atrets per les possibilitats de treball que oferia la presència de turistes de classe alta. Amb l’aparició del cinematògraf adquireixen els seus propis equips i, entre els anys 1900 i 1910, fan diversos curtmetratges que incorporen una sèrie d’avanços en el llenguatge cinematogràfic els quals trigarien anys a tornar-se a descobrir. Es tracta d’un dels moviments més efímers i sorprenents dels primers temps del cinema, que Georges Sadoul va anomenar l’Escola de Brighton. Les seues grans aportacions van ser:
– La varietat de plans, ja que a més de l’habitual pla general frontal van utilitzar plans mitjans, primers plans i grans primers plans.
– La descomposició de l’acció en escenes successives, en lloc de resoldre-la en el format teatral del pla general frontal.
– La introducció del trucatge i l’impossible en un moment molt primerenc, en alguns casos fins i tot abans de l’apoteosi de la ficció de Méliès a Voyage dans la Lune (1902).
Els dos cineastes fonamentals d’aquest moviment van ser
James Williamson (1855/1933). El 1897, quan el cinema només té un any d’edat, filma una regata en plans alterns, les barques i els espectadors, i conclou amb l’arribada a la meta. Està anticipant el muntatge i fins i tot inclou un pla en moviment dels espectadors pres des d’una barca. Res d’això no s’havia fet fins aquell moment i trigaria uns anys a tornar-se a fer.
El 1900 realitza un dels seus films més notables, Attack on a chinese misión station, una pel·lícula de quatre minuts amb un episodi de la guerra dels bòxers, que està dividida en quatre quadres, amb una alternança d’espais dramàtics que guarden una relació de causa/efecte, una cosa completament insòlita en aquestes dates, en què la narració era una successió de quadres en progressió, encara sense aquesta relació causa/efecte tan característica de la ficció en general i del relat cinematogràfic en particular.
Alguns d’aquests curts, de rabiosa avantguarda al seu moment, són: A big swallow (1901), en què un cavaller molest perquè un fotògraf l’està retratant avança cap a la càmera amb la boca oberta, fins a ocupar tot el pla, i després s’allunya mastegant com si se l’haguera menjat. A Stop thief (1901), narra la persecució d’un lladre en tres escenes diferents, quan l’habitual era resoldre aquestes escenes en un pla i un escenari únics, fent que els personatges donaren voltes l’un darrere l’altre. A An interesting story (1905) explica un relat d’humor de molta modernitat, amb les situacions còmiques que viu un home que no pot deixar la lectura d’un llibre i amb un desenllaç que constitueix tota una surrealista bestreta de l’slapstick (accions de exagerada violència física que no tenen conseqüències de dolor o lesions i que funcionen com a element còmic), un recurs que arribaria molts anys més tard. Tot i aquesta fogositat creativa, la seua filmografia s’esgota el 1910.
George Albert Smith (1864/1959). Els seus primers passos van ser espectacles d’hipnosi i percepció extrasensorial als escenaris teatrals. Comença fent preses a la platja el 1897 i al cap de poc descobreix, en paral·lel amb Méliès, la tècnica de la sobreimpressió i realitza una sèrie de curts poblats d’espectres i fantasmes. També patenta un primitiu sistema de cinema en color, el Kinemacolor, mitjançant l’aplicació d’un sistema de filtres vermells i verds a la projecció.
És el primer a utilitzar el primer pla, de vegades justificat per l’ús d’instruments òptics, com succeeix a La lupa de l’àvia (1900), i d’altres per mostrar el detall que es perd al pla general, com a Sick kitten (1903), que trenca la mirada teatral del cinema primitiu, cosa que no seria descoberta fins molts anys més tard per Griffith amb El naixement d’una nació (1915), el punt de partida del cinema modern.
A Let me dream again (1900), una reflexió sobre l’efímer de la passió amorosa que es converteix en rutina i fastigueig en la maduresa i el matrimoni, filma per primera vegada els desitjos i els pensaments. A Mary Jane’s Mishap (1903) explica una història absolutament embogida que inclou nombrosos trucs, amb una criada que surt volant per la xemeneia a causa d’una explosió i que més tard s’aixeca de la tomba per recuperar la seua ampolla de combustible. Amb tot, la seua obra més sorprenent és The kiss in the tunnel (1899), en què manipula el temps, cosa que el cinema encara trigarà anys a descobrir. De nou, i també malgrat aquesta fogositat creativa, la seua carrera s’extingeix el 1908.
Desconeguda i ignorada, l’Escola de Brighton s’allunya dels fonaments teatrals dels primers anys del cinematògraf amb la mobilitat del punt de vista de la càmera i un primer esbòs del muntatge, els fonaments del llenguatge cinematogràfic modern, que es descobriran uns anys més tard.
Pedro Uris
