Laila Jichi Ribera
Filla d’Ismat Fouad Jichi (palestí i veí nostre)
Començar a escriure després de l’entrevista que acabe de fer a Laila no em resulta fàcil, perquè l’emoció provoca que els ulls se m’òmpliguen de llàgrimes com les que ella ha vessat mentre parlava amb mi.
És filla d’un palestí que, l’any 1948, sent un xiquet de quatre o cinc anys, va haver d’abandonar la seua casa junt amb la seua família (pare, mare i set germans), amagats als camps de cultiu, mentre els soldats israelians envaïen Tarshiha, el seu poble, a pocs kilòmetres de Natzaret. Una família de camperols ben situats que cultivaven les terres i que hagueren d’abandonar i anar-se’n de sa casa amb allò que portaven damunt. Sense papers, sense res que els identificara, acabaren vivint en una tenda de campanya a un camp de refugiats de l’ONU al Líban.
Allí, el seu avi va organitzar un xicotet negoci reciclant plàstic. Tota la família col·laborava i, gràcies a això, van poder sufragar les despeses dels estudis del germà major, que tenia una beca a la Universitat Americana. L’avi, que era analfabet, va comprendre ràpidament que tots els seus fills havien d’estudiar perquè era l’única cosa que no els anaven a poder llevar mai. Ell també va aprendre a llegir i a escriure en aquest camp. I la història continua d’una forma bellíssima de manifestació de solidaritat humana. Quan el germà major va començar a treballar va ajudar a que el segon isquera del camp i estudiara i quan aquest va acabar d’estudiar ho van fer amb el tercer… I així successivament fins que van aconseguir traure’ls a tots. Una família de metges, enginyers, dentistes, físics, arquitectes… gràcies a l’esforç col·lectiu. I els avi anaren a viure al Líban, d’on hagueren d’eixir també a causa de la guerra del Líban per a anar a viure, amb els fills majors, a Kuwait on estaven treballant. I d’on hagueren de fugir quan va començar la guerra del Golf, ja que els palestins perderen els seus treballs i els obligaren a eixir del país. Se n’anaren repartits en quatre cotxes cap a un incert país: no sabien on podrien ser acollits, donada la seua situació. Però el viatge era llarg i l’única carretera transitable s’omplia amb la caravana interminable de cotxes que, a més a més, eren bombardejats. A banda del perill i les situacions de violència per haver de tirar-se a la cuneta quan els bombardejaven, perderen els diners que portaven en una explosió d’un dels cotxes. Una altra vegada a tornar a començar de zero. Però, la força que dona tindre una família unida i la resistència de caure i tornar a alçar-se van fer que continuaren endavant. Com diu Laila, tenen una intel·ligència i una força emocional tan potent que els ha permès no afonar-se i tirar avant. Aquesta situació de saber que no pots tornar a casa teua, no tenir país, no sentir-te protegit, la conten amb anhel, amb molta pena. Però, amb la força que els caracteritza i l’ajuda mútua que practiquen van aconseguir continuar els diferents camins que la vida els va posar a l’abast.
El pare de Laila, Ismat Fouad Jichi, va vindre a València a estudiar Medicina i ací es va enamorar i es va quedar a viure, per això Laila és veïna nostra, perquè va nàixer a València i ara viu entre nosaltres.
Economista, auditora de professió, treballa a una empresa multinacional i és una dona profundament palestina. De mirada clara i transparent i de pell clara, que em sorprèn per eixa imatge que sempre tenim associada de les persones àrabs de pell i cabells obscurs.
Caram, com funcionen els estereotips! Em conta que fins on ella sap, la seua família vivia a Palestina des de fa quatre-cents anys i tots tenien trets clars.
La història familiar em resulta difícil de pair. Hi ha molt de dolor però no odi. Hi ha molta pena, però també molta confiança en què el conflicte es podrà resoldre pacíficament.
Però no per això Laila deixa de ser molt crítica amb la situació actual. I opina que Netanyahu és un senyor d’ideologia ultrafeixista que no hauria de governar Israel perquè està abanderant l’extermini del poble palestí. Però no gens el poble jueu que, exceptuant els sionistes, segur que sabrien conviure en un mateix territori. Així ho han fet al llarg dels segles: a Palestina han conviscut les tres civilitzacions en pau i harmonia.
Opina que la seua família encara va tindre sort perquè van poder eixir d’allí, però a Palestina quedaren moltes famílies i persones que han estat patint des de l’any 1947 l’ocupació de les seues cases i les seues terres i els quedà com a única alternativa viure a camps de refugiats a països veïns o a Gaza i Cisjordània. Els palestins no tenen terres. Són els exiliats més eterns de la terra, ja que fa setanta anys que estan en eixa condició. Reconstrueixen les seues cases i quan ja les tenen, Israel entra amb els seus tancs i les tomba. En aquests moments l’entrevista es trenca per l’emoció i les llàgrimes afloren mentre exclama: és tanta la injustícia! I continua: els maten, els empresonen i desprès no els condemnen i els tenen a la presó durant anys… Açò porten fent-lo tota la vida i el que està passant ara a Gaza és un poc la conseqüència de la deshumanització amb què els han tractat: estan tancats amb un mur físic del qual no poden eixir. Porten així uns deu anys en un tros de terra molt xicotet per a dos milions de persones on més de 40% són xiquets i xiquetes. Els donen menjar, amb control israelià, amb l’ajuda humanitària. No els deixen tindre un treball que produïsca… No els deixen la llibertat que necessita un ésser humà per viure. Els han llevat la dignitat. I mentrestant, el món observa, però ningú actua. No pot ser que un país com Israel amb tant de poder, amb tants diners, amb tant d’armament militar… estiga controlat per un criminal.
Però, jo necessite entendre què vol dir exactament ocupar els territoris. I, ella ho explica amb molta claredat. Des de 1947 Israel ha anant ocupant territoris palestins fins a reduir el territori al que ara és Gaza i Cisjordània- i en els espais que ocupa col·loca colons jueus que són famílies fortament armades i si a algun palestí se l’ocorre tornar a sa casa, és assassinat. Això no es veu perquè no es grava. Allí no hi ha periodistes que ho puguen certificar. Fins i tot xiquets que s’han defensat amb pedres o pals han estat assassinats. Els colons tenen llicència per a matar i mai han estat jutjats ni ho seran mentre hi haja un estat que els encobreix.
Hauríem de fer un esforç d’empatia per poder posar-nos en la pell d’aquests xiquets i xiquetes que han viscut des que van nàixer la mort d’un germà, d’un pare, han viscut haver d’eixir corrents davant d’un tanc o una arma i deixar abandonada sa casa, que han vist, mentre jugaven, morir els seus amics. Hi ha xiquets mutilats, ferits que viuen sense esperança… que han nascut allí i que no coneixen altra cosa, no han tingut una infància com la de les nostres criatures, sols han vist passar tancs, bombes, mort. Al remat, s’han fet forts i ja no tenen por, perquè amb por no es pot viure.
I, aleshores, es pregunta: què estem fent? Si el que ens preocupa és el terrorisme islàmic i que aquests xiquets, xiquetes, mares i pares emmalaltisquen a causa del dolor i el sofriment i passen a formar part d’aquestes organitzacions és perquè estem fallant amb els nostres drets internacionals, amb les nostres lleis i des de la nostra capacitat des del món occidental civilitzat de poder canviar les coses. No podem deixar un poble durant setanta anys, totalment desprotegit i sense aplicar les normes internacionals a tothom per igual. Perquè si s’hagueren aplicat des del principi a Israel, ara no estaríem en aquesta situació.
Podem fer moltes coses. No ho hem de mirar com alguna cosa llunyana, nadem en la mateixa mar, la Mediterrània que tanta cultura i moments d’esplendor ens ha fet viure. Tenim por de les paraules: Hem de tindre cura de les relacions diplomàtiques, hem de tindre cura del que diem… però no ens adonem d’allò que estem consentint amb accions. Hem d’anar un poc més lluny. Hem de penar els crims d’uns i d’altres sempre, sempre.
La solució que proposa el govern espanyol i alguns altres països europeus de la creació de dos estats és la que s’hauria d’haver pres des del principi. I ara per a aconseguir-lo hauríem de bloquejar totes les relacions amb Israel. Ara el govern espanyol hauria de passar a l’acció. Es sent molt dolguda perquè ella ve d’una família -per part de mare- de fundadors del PSOE. Ipensa que un partit que ha lluitat tant pels drets civils i per la democràcia, ha de passar de les paraules a l’acció. Creu que encara que han donat un important primer pas, liderant la Unió Europea en el reconeixement del dret a la creació d’un Estat Palestí, no han de quedar-se amb això, han de ser més contundents.
La seua reflexió incideix en la importància del moment actual que, com diu, marca una línia: hi haurà un abans i un després. Què passarà amb els Drets Humans si s’estan incomplint i no passa res. De què ens servirà l’ONU? Què passarà amb aquest món que hem intentat organitzar i legislar per a poder viure en llibertat i que tants esforços ens ha costat? És aquest el món que volem deixar als nostres fills i filles?
La por que la fa trontollar és que la ciutadania perda la humanitat necessària per a poder conviure en pau. No li té por a perdre un contracte o a perdre negocis, què podria passar?, es pregunta, que visquérem un poquet pitjor, però si això ens fera guanyar en humanitat, en solidaritat, en comprensió i en convivència, pagaria la pena. Palestina ara som totes i tots!
I jo estic d’acord amb ella.
Conxa Delgado Amo
