El 1947 l’ONU va aprovar la partició de Palestina en dos estats, un d’àrab i l’altre de jueu. Aquella partició no es va dur mai a terme i, l’any següent, el dirigent sionista Ben Gurion proclamà unilateralment l’estat israelià. Des d’aquell moment el poble palestí no ha deixat de patir: han estat expulsats de gran part del seu territori, maltractats massa sovint pels seus suposats germans dels països àrabs veïns i, de manera més o menys violenta, més o menys intensa, però sempre mantinguda, per l’estat que ocupa (il·legalment) aquest territori. Un estat que fomenta activament els assentaments d’uns colons d’ideologia ultranacionalista en el territori de Cisjordània i manté un règim que Nelson Mandela no dubtà a identificar amb l’aparheid que havia patit el seu propi país, Sud-àfrica.
Probablement l’objectiu final del govern Netanyahu és l’expansió d’Israel a tot el territori històric de Palestina. I afirmar això no ens converteix en antisemites (al capdavall, tan semites són els palestins com els jueus). Admirem el poble jueu per molts motius, però denunciem el sionisme de la mateixa manera que denunciem qualsevol ideologia que propugne l’expansió d’un grup humà basada en la persecució d’un altre grup humà. És molt trist veure que són precisament els suposats hereus de les víctimes del genocidi més salvatge que s’ha comés en la història de la humanitat els responsables d’aquestes atrocitats.
El poble jueu no és el responsable de tot això. Però si que ho són els governs de l’Estat d’Israel. Molt especialment el seu govern actual, que ara mateix està portant a terme una estratègia criminal d’extermini de la població palestina, assassinant homes i dones, xiquetes i xiquets, periodistes… destruint hospitals, atacant esglésies i mesquites, obligant la població a desplaçar-se i atacant-la mentre ho fa. I no ens valen les excuses ni les equidistàncies: cap acte terrorista pot justificar una reacció tan desmesurada i tan injustament dirigida contra una població innocent.
Foto: Bokra.net
I també en són responsables les potències internacionals –molt especialment els Estats Units– que ho permeten, probablement per uns vergonyants interessos econòmics i estratègics. Només un canvi radical d’actitud per part d’aquestes potències podrà acabar amb aquesta situació i assegurar un futur de pau i convivència. Ara per ara, això sembla molt llunyà, però no podem acceptar cap altre final d’aquesta història. Malgrat tot, confiem que un dia, més prompte que tard, musulmans, jueus, cristians, agnòstics i ateus podrem passejar junts, feliços i lliures per una Jerusalem, administrada per una autoritat laica i democràtica, que és la ciutat més sagrada per a aquelles tres religions que, al capdavall, comparteixen un mateix Déu, i és també Patrimoni de tota la Humanitat.
L’Eliana, desembre de 2023
