Mecenatge al segle XXI
Restauració i recuperació del
Patrimoni Cultural Valencià
El passat dia 11 de novembre es va obrir al públic el CAHH, un nou espai recuperat amb un contingut particular. El Palau Valeriola esdevenia el Centre d’Art Contemporani Hortensia Herrero, un referent a nivell de restauració i mecenatge. Hortensia Herrero, mecenes de l’art valencià. La Fundació que porta el seu nom, en col·laboració amb la Universitat Politècnica de València – Institut IVACOR, ja va recuperar espais mítics del nostre patrimoni.
Avui parlem de mecenatge i projectes d’iniciatives que ajuden a protegir referents del patrimoni artístic valencià.
Assistim a un procés de recuperació i protecció com un reflex de temps passats on el mecenatge i la filantropia formaven en molts casos una certa faceta de sensibilitat i amor a l’art de col·leccionistes o mecenes.
El mecenatge és un fenomen practicat des de fa més de dos mil anys, que sorgeix com a tendència a la protecció, restauració i ajuda, tant a artistes o estudiosos com a la recuperació d’espais artístics.
Segons la RAE, el terme Mecenes es tradueix com a «persona que patrocina les arts i les lletres, persona que dedica part de la seva riquesa a finançar obres culturals diverses».
Es qualificaria aquest fenomen de mecenatge com a resposta, símbol d’estatus social, plaer per la bellesa i implicació de recuperació artística o com a inversió econòmica.
Des de Cosme de Médici (Renaixement), passant per col·leccionistes com els Rothschild, fins a arribar a Hortensia Herrero, van ser mecenes i filantrops de diferents èpoques però amb característiques similars, grans banquers o comerciants que van voler consagrar aquesta disposició d’auge social i inversió en col·leccions de art i protecció formant llegats que avui dia persisteixen en molts casos.
En el cas valencià de la Fundació Hortensia Herrero, i en referència a aquestes recuperacions de patrimoni, ens hauríem de remuntar, a l’any 2012, amb la rehabilitació de l’Ermita de Santa Llúcia, una edificació emblemàtica a València, adequació i accessibilitat era l’objectiu. Així com aturar el deteriorament d’una edificació declarada el 1963 Conjunt Històric Artístic.
Igualment, el mateix any es va escometre la restauració de les pintures murals de l’Església de Sant Nicolau, i l’afermament de l’edifici. La Fundació, juntament amb la Universitat Politècnica, va ser l’encarregada, amb un magnífic equip d’especialistes del Departament de Conservació i Restauració de Béns Culturals, de fer la intervenció.
El següent projecte seria el cas del Col·legi Major de la Seda, 2014-2016. La recuperació de l’edifici significava no només rehabilitar. A més a més, recuperava la història material i immaterial d’una faceta importantíssima de la ciutat de València, ja que el gremi de seders era un referent a la resta del món i un dels potents motors de l’economia valenciana durant segles.
El juny del 2021 van començar les obres de restauració de l’Església dels Sants Joans (Sant Joan del Mercat). El procés es desenvolupa en dos plànols: per una banda, la rehabilitació les deficiències estructurals i constructives de l’edifici i, de l’altra, la restauració de les espectaculars pintures al fresc de la volta de l’edifici, obra d’Antonio Palomino, novament l’equip de restauració IVACOR de la UPV és el que hi intervé. Se n’estima la inauguració el 2024.
I finalment, el Centre d’Art Contemporani – CAHH, el Palau de Valeriola, un edifici emblemàtic ubicat al centre històric, al Carrer de la Mar, un palau del segle XVII però amb vestigis de cultures passades, obre les portes amb una intervenció important, una rehabilitació integral que alberga una col·lecció d’art contemporani amb alguna obra realitzada expressament per a l’edifici.
Exemples d’aquestes intervencions ens donen la benvinguda, entrem a l’edifici amb l’obra de Saraceno Corona Australis, volums formats per vidres iridescents omplen el vestíbul, aportant llum, color i ingravidesa.
Travessant el vestíbul l’obra de Jaume Plensa, Tempesta, es converteix en el melic del centre, lletres en diàlegs formant paraules i pensaments.
Destacar l’espectacularitat de El Trànsit mineral. Cristina Iglesias, com a nexe d’unió entre arquitectures, túnel orgànic i oníric, dins el seu univers particular.
El treball d’Olaffur Eliasson, Desdoblar el temps, ens introdueix en un pas de color que no desemboca enlloc, ens fa pensar en el seu recorregut.
I per últim destacar en aquesta tasca de mecenatge, en el sentit més estricte d’apostar per un artista, la col·lecció d’obra del valencià Manolo Valdés, la seua obra obre i tanca la col·lecció. Durant més de 25 anys ha reunit obra de l’artista.
En definitiva, una nova aposta per a València, un exemple de mecenatge en ple segle XXI, on s’ajunten la restauració i la rehabilitació del patrimoni artístic, a l’hora que fa de contenidor de referència com a Centre d’Art Contemporani.
Reyes Belvis
