(…) Per això, allò que, segons pense, vol tota poesia, o, si més no, la meua poesia en concret, tot i que estiga feta d’opòsit –d’agraïment i de retret, d’afirmació i de dubte, de crit i de pregària–, tot i que siga instrument d’autoexploració i àmbit de la contemplació, tot i que gose, fascinada, aguaitar al misteri de l’home que sóc –i als del seu amor i la seua maldat, al de la seua mort segura i al de la seua esperança impenitent–, o al misteri del món que, més gran que jo, m’acull, o al misteri mateix de Déu, en qui, a pesar meu, crec i a qui no sé si estime, tot i això, allò que voldria la meua poesia almenys –torne a dir-ho– potser no siga sinó una sola cosa: refer-me persona per damunt de les fractures i esgarraps, i comptant paradoxalment amb ells; saber tremolar, sota la pell renovada, amb les velles cicatrius que m’han fet viure; reteixir inconsútil la túnica que cada dia esquince; saber cada nit que un mantell benigne– igual que la neu caient sobre un paisatge trencat o inhòspit i cobrint-lo de blancor– pot cobrir de sentit i de pietat els meus dies i els dies del meu món. I la Història sencera dels vius i dels morts.
Extracte de l’apèndix del llibre Poesia Completa.
Antoni Ferrer, 2001
