La idea original del projecte, recorde, fou de Don Ricardo, i va ser una vesprada quan, desprès d’una conversa amb ell, a la sagristia, vaig decidir quina seria la forma. Faríem una Cantata. I dic faríem, perquè tant l’alcalde com Don Ricardo –jo encara no– ja coneixien el nom del poeta: Antoni Ferrer.
No tardàrem massa en quedar a dinar al Restaurant del Centre Sociocultural. Entre plat i plat, vaig tindre l’oportunitat de conèixer Toni.
Durant més de quatre mesos treballarem fort, dur, tal i com es escriure –i em té igual si parlem del seu text o de la meua música. Les reunions al meu estudi amb el piano, on jo li mostrava com cantaven els seus versos mentre ell tancava els ulls, o a casa seua amb una cervesa pel mig, foren freqüents, quasi setmanals. I així fou com vaig descobrir un home tan culte com humil; tan extraordinari com espontani, natural; tan arrelat al poble en el sentit per pur, mes profund. El més vertader.
I la Cantata Jubilar, eixe fou el títol, va anar creixent i així deixe unes línies que vàrem escriure –Toni, principalment, clar– amb motiu de la seua estrena:
L’Obertura, primer moviment, articulada en un lent crescendo, retrata una mena de no-res, una coŀlectivitat anònima immersa en la no-existència, el lament per un nom ja escrit, però perdut i que cal retrobar, i la indomable voluntat de ser.
En el segon moviment, eixe nom, «Eliana», l’elecció es tradueix, en el pla musical, en una intimista alternança de cors, recitatius i intervencions solistes.
«Pacte», tercer moviment, apareix lligat al compliment d’unes condicions indefugibles: a la consecució d’un consens que, superant les desavinences diguem-ne naturals –concretades en l’aparent caos coral amb què s’obri aquesta secció de la cantata–, convertisca la mera agregació d’individus en una comunitat humana capaç de somniar i projectar el seu futur.
Així, en marxa cap a una utopia que, en el quart moviment, «Promesa», es mostra en tota la seua esplendor i amb tota la seua exigència, i que se centra en la consciència assumida de ser poble: de posseir-se, de recordar-se i celebrar-se com poble.
Una alegria que esclata i es vessa, per fi i en un to local i universal alhora, clarament hímnic i noblement popular, en el cinqué i últim moviment de l’obra: en «Poble: el somni d’una Eliana nova», està constituït per un extens recitatiu en homenatge als topònims locals. Musicalment parlant, aquest himne final podria expressar, si el poble arribara a fer-lo seu, que l’Eliana ha alçat el cap en camí cap al millor d’ella mateixa.
I acabàvem amb un desig:
Això és, almenys, el que voldríem els autors d’aquesta, nostra, «Eliana, cantata jubilar». Molts anys. I fins al Centenari.
Gràcies a aquest treball conjunt va nàixer una amistat prolongada en el temps fins que la vida, la mort, va decidir el punt i final. I vaig tindre el privilegi d’assistir a l’elaboració de les seues Variacions Goldberg, i recorde més d’una conversa al voltant de la partitura de Bach, però també vaig descobrir la gestació del seu últim treball, Lux Aeterna, on, una vegada més, el poeta transmet als seus textos una claredat tan profunda com oculta darrere d’una obstinada introspecció. Llegint el seus poemes, el més enigmàtic vers esdevé brillant gràcies al seu ritme, a la forma tan present, a la musicalitat, o lluminositat, pot ser eixa la manera de apreciar la llum en les paraules del poeta. La llum que no veiem però sí advertim transformada en senzill objecte o en Univers, i convertida en un element tan quotidià com ara indispensable. La paraula d’Antoni Ferrer s’acosta a la música de Webern, al seu rigor, a la síntesi, a la necessitat de buscar nous camins sense oblidar la forma com a la veritable solució per a qualsevol artista, encara més, per a qualsevol llenguatge. I moltes vegades m’he preguntat si realment era necessari comprendre, reflexionar sobre un poema, o seria millor deixar-lo anar retenint el seu gust. Eixa és la virtuositat d’Antoni Ferrer, fer senzill el més complicat, i complicat el més simple. I això, clar, sense acabar de entrar en el seu significat últim, però sí extraient la seua emotivitat, la nostàlgia d’un amor que no estava escrit; d’una nit descarada i lluna, o d’una humanitat incapaç d’escoltar ni discernir en el crit l’himne.
De vegades pense en quina hauria estat la trajectòria, quin el llenguatge de Antoni Ferrer com a compositor de música, i no de versos.
Queda per sempre en la meua memòria els anys d’una amistat de privilegi.
Gràcies, Toni.
Vicent Roncero
