MacGuffin
A la llarga conversa que Alfred Hitchcock va mantenir amb François Truffaut i que va quedar recollida en un llibre de capçalera per als cinèfils, El cinema segons Hitchcock, el mestre li explicava al llavors jove cineasta el sentit d’aquest terme que ell mateix s’havia tret del barret per referir-se a un dels mecanismes més freqüents al seu cinema.
Ho va fer, tal com correspon a algú que es guanyava la vida inventant històries, creant un petit diàleg que, més o menys, és una cosa així, i disculpeu si, ocasionalment, me n’allunye una mica, de l’original, però un també es dedica a això d’explicar històries i és, també, un malalt de la síndrome del mentider compulsiu.
Dos homes viatgen junts en un tren i un d’ells, en veure el voluminós i estrany paquet que transporta el seu company de departament, no pot evitar preguntar-li:
—Què és aquest paquet que hi ha al maleter que té a dalt del cap?
—Ah, això és un MacGuffin —contesta l’altre com si fora el més normal del món.
—Què és un MacGuffin? —insisteix el primer, que mai havia sentit a parlar de tal artefacte.
—Un MacGuffin és un aparell per caçar lleons a Escòcia —respon el segon sense immutar-se.
—Però si a Escòcia no hi ha lleons —replica desconcertat el primer.
—Ah, no? —conclou el segon sense perdre l’aplom—En aquest cas, això no és un MacGuffin.
Traslladant l’explicació a un llenguatge menys narratiu —i per tant més lògic— direm que un MacGuffin és una expressió encunyada per Alfred Hitchcock per a designar una excusa argumental que motiva els personatges i permet el desenvolupament d’una història, però que, per ell mateix, no té cap rellevància.
La característica que distingeix el MacGuffin d’altres d’excuses argumentals és que és intercanviable, podem substituir-lo per qualsevol altre fet o objecte i la història continua exactament igual. Un exemple de MacGuffin, extret per descomptat de la filmografia de Hitchcock, seria la fórmula secreta que recorda el memorista circense de 39 esglaons. Tot continuaria igual si, en lloc d’això, es tractarà d’una clau d’accés a un banc, una llista de noms d’espies o les preguntes de l’examen per a ser funcionari de l’estat. Un altre exemple, tret de la filmografia del creador del terme, el trobem a la pel·lícula Encadenats (1946), en què la protagonista queda atrapada en un edifici que és un niu d’espies, encara que allà no s’hi veu que ningú no espie res i igualment podria tractar-se d’una secta raeliana. Tant se val, Hitchcock pretén explicar-nos una altra cosa i els espies d’aquesta pel·lícula només funcionen com un perill que facilita l’evolució de relacions entre els seus dos protagonistes.
A la filmografia de Hitchcock és, doncs, molt freqüent l’ús d’aquest recurs, però també podem rastrejar-lo en moltes altres pel·lícules. Per posar-ne un exemple que puga sorprendre el lector, a La reina d’Àfrica, la genial pel·lícula de Huston, l’objectiu que empeny els personatges a córrer mil perills, en lloc de romandre ocults fins a la fi de la guerra, és enfonsar un destructor alemany que domina un llac clau per a l’entrada de les tropes aliades durant la Segona Guerra Mundial. La pel·lícula hi hauria estat exactament la mateixa si, en lloc d’això, els nostres personatges hagueren de portar a través del riu i fins a una aldea perduda a la selva una vacuna que salvaria la vida de un nen afectat per una malaltia greu. Això passa perquè, en realitat, la pel·lícula ens explica una altra cosa, la història d’amor entre Kate i Bogart, i el mòbil no importa per transcendent que semble, canviar el curs de la guerra o salvar la vida d’un xiquet. Continua sent tan sols un MacGuffin.
Pedro Uris
