Reivindicació plàstica femenina en temps d’obertura
Parlar d’Activisme Femení en les Arts plàstiques és un tema suggeridor, interessant i necessari, sabem que l’Art és al llarg de tota la seua història un referent per a plasmar d’una forma gràfica i coherent les denúncies com a resposta al temps viscut pels artistes, un vehicle de reivindicació i de posada en escena, de reflexió.
Les dones artistes de la dècada dels anys 60 i 70 a Espanya van ser les protagonistes en uns temps convulsos, si a aqueix factor li afegim que moltes d’elles van voler trencar barreres i obrir portes en una societat que era hereva de quasi trenta anys d’un paisatge gris les hauríem
de veure com el que van ser, artistes precursores d’un activisme femení que contribuirien al discurs de l’art contemporani.
Les protagonistes de hui, van ser artistes compromeses i reivindicatives tant en el seu treball com en la seua ferma idea de voler transmetre en igualtat i fent partícip als seus espectadors del missatge implícit i explícit de la seua obra.
Les pioneres de l’art feminista a Espanya es desenvoluparien sota condicions de censura, rols de gènere i de repressió, aconseguir professionalització i emancipació va ser complicat, van assumir la doble censura que suposava participar de les avantguardes i de llenguatges alternatius: conceptualisme, pop, fotografia, performance i instal·lacions, amb ells qüestionarien l’art tradicional i establiren les bases de llenguatges propis.
Isabel Oliver, València 1946
La seua obra està basada en una revisió feminista en la qual fa un recorregut per la resistència que la pintora valenciana ha exercit, des de la pintura a partir del tardofranquisme fins als nostres dies.
En una època en la qual tot era de tonalitats grises, Isabel Oliver converteix la matèria en llum i color com una manera de pensar i observar el món que l’envolta.
Estudià en la Facultat de Belles Arts, en l’especialitat de pintura i gravat. Acabaria sent professora i catedràtica en la Universitat Politècnica de València, potser la seua excel·lent labor de docència va ser la que més es va valorar, ja que la seua carrera plàstica seria premiada molt de temps després quan en el 2015 des de fora de les fronteres espanyoles se sol·licita obra seua per a una gran mostra de l’art pop europeu.
Col·laboradora amb l’Equip Crònica, juntament amb Solbes i Valdés van buscar apropiar-se del llenguatge dels mitjans de comunicació, buscava i qüestionava què significava ser dona.
Obres com Reunió Feliç, de la sèrie dona 1970-1973, on un grup de dones es reuneix semblant felices, com una metàfora.
Productes de bellesa i cirurgia, 1970, on una dona apareix corrent sobre un univers de productes cosmètics.
L’educació femenina, de la sèrie de professió la feina de casa, 1974, on manifesta que malgrat el temps, la condició de la dona continuava dirigida.
La seua rebel·lia i inconformisme es va mantindre intacte al llarg de la seua carrera, i com ella mateixa diu hui dia la seua obra no va ser oblidada, sinó directament ocultada
durant dècades.
Isabel Oliver juntament amb Ángela García Codoñer han sigut reivindicades en la Tate Modern: amb l’exposició The World Goes Pop, 2015.
En el 2017, el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, compra l’obra d’Isabel Oliver, Reunió Feliç, de la sèrie dona.
Ángela García Codoñer, València 1944
Arquitecta, Doctora per la Universitat de Belles Arts de València i pintora.
Igualment que Isabel Oliver, va haver de compaginar la seua labor docent amb la creativa.
Utilitza un llenguatge a través dels mitjans de comunicació en actitud de denúncia i autodefensa de supervivència en l’entorn familiar i professional.
El Pop es veurà molt ben reflectit en les seues sèries de dones: Divertimento, 1973 o Teta Pop, 1973, on tradueix el descobriment del seu propi cos.
Oliver i García van desenvolupar sèries d’índole explícitament feminista com La dona, 1970-1973, De professió la feina de casa, 1972-1974 d’Oliver i Morfologies, 1973, en les quals posaven en dubte el paper de la dona en la societat espanyola del tardofranquisme.
Les seues obres, que hui es reivindiquen amb un indiscutible valor plàstic i històric, en el seu moment van quedar invisibilitzades al costat de les dels seus companys de generació, en el cas d’ambdues van haver d’esperar quaranta anys per a cobrar visibilitat a partir de l’exposició de la Tate Modern, The Word Goes Pop.
Finalment, fer referència a una fotògrafa, Premi Nacional de Fotografia 2021, per la seua crònica en imatges de la transició, d’una època d’efervescència política i social, les seues fotografies són testimonis d’uns anys convulsos, d’aqueixos anys en què Isabel Oliver i Ángela García Codoñer també van ser protagonistes.
Pilar Aymerich, Barcelona 1943,
a través de la seua càmera incorpora la perspectiva de gènere, reflecteix la lluita pels drets de les dones, inclou plantejaments i reflexions.
El temps de la transició, cronista en imatges, després de quaranta anys, la càmera de Pilar Aymerich es trobava amb una societat que volia avançar, fer realitat uns drets que una dècada abans començaven en aqueixa reivindicació plàstica, Isabel Oliver i Ángela García Codoñer.
Totes elles continuen compartint l’interés d’una generació que aposta per l’art com a vehicle de visibilitat i de les reivindicacions de caràcter feminista que van marcar les dècades dels anys 60 i 70.
Reyes Belvis
