Toñi Alcaide Méndez. Boixetera
Els boixets parlen!
Toñi, com moltes altres dones de l’Eliana, va nàixer fora d’ací, a Conquista, un poble de la província de Còrdova. Sa mare la va dur a València quan tenia 18 anys i des d’eixe moment ha anat vivint a diferents indrets de la nostra geografia. Primer a Sagunt, desprès de casar-se, a Burjassot i finalment a l’Eliana, on viu des de fa trenta cinc anys. I com afirma rotundament, ella se sent elianera.
Va estar treballant uns anys fins que es va casar i desprès es va dedicar a cuidar i cultivar la família. Té tres fills. Deixar de treballar fora de casa va possibilitar, encara més, que es dedicara a una de les seues aficions, el seu deler, allò que realment la fa sentir-se viva: els boixets. I a l’Eliana va tindre l’oportunitat de poder fer realitat la pràctica d’aquesta labor, amb l’Associació de Mestresses de Casa Tyrius que li oferiren la possibilitat d’ensenyar a altres eixe tècnica de teixit tan antiga i tan bella i, al menys per a mi, tan difícil.
Toñi, que de xiqueta era ja molt espavilada, va començar a fer boixets als set anys al Colegio de Huérfanos de la Guardia Civil, a Valdemoros (Madrid), però quan va arribar a Sagunt no va trobar amb qui ajuntar-se per continuar fent boixets i ho va deixar aparcat fins que va aterrar a l’Eliana, on es va trobar que al Centre Sociocultural en feien classes i quan la dona que les donava es va jubilar, ella va assumir aquesta responsabilitat que ara desenvolupa al local de les Mestresses de Casa Tyrius on la podem trobar els dijous de vesprada, de 16:00 a 20:00. Són dotze o tretze dones que s’ajunten per aprendre i compartir aquest art. Ella es queixa un poc de que són totes dones grans i que la gent jove no s’hi apunta a gaudir i aprendre a fer boixets. Tot arribarà!
Ser boixetera, per a ella, és fer una cosa que l’apassiona, una labor que li serena la ment. «Et dona vida, perquè estàs sempre concentrada en el que estàs fent, sempre pendent». També destaca la mobilitat de les mans, que no paren; me les mostra i realment són unes mans molt boniques. I, sobretot, perquè el boixet et parla. I, també té eixe so tan peculiar, eixa musicalitat que encisa i enganxa.
Hi ha moltes escoles i llocs que tenen molta importància i saviesa en aquesta tècnica que arriba a les nostres terres allà pels principis del segle XVIII, des d’Itàlia o des de Bèlgica, depèn de qui ho conte. Així que Toñi em conta que a Itàlia, a Bèlgica, a França, a Galícia i a Almagro n’hi ha molta tradició. També en tenim al nostre territori: Sogorb, Oliva, Gandia, Benaguasil, Riba-roja, Betxí… I en aquests llocs es poden observar les diferents tècniques que s’utilitzen per a elaborar els preciosos teixits. Així ens parla del punt de torxó, la verge, l’aranya… aquests són els més normals, però desprès n’hi ha altres que són enganxillats, que els has de rematar amb un ganxet i són més complexos. Són tècniques que han anat evolucionant amb el temps. Quan ella va començar no existien ni els patrons ni les ferramentes que hi ha en l’actualitat. A ella els que més li agraden són el mig punt (que s’utilitza en les puntes de les randes i en els ventalls), les aranyes, l’ull de peix, la verge…
A finals d’octubre acudirà a Almagro a una concentració de boixeteres. Aquest és un altre aspecte molt destacable que es produeix en aquest món: les trobades de dones boixeteres, a les que també acudeix algun home, perquè haver-ne, n’hi ha, encara que no ací, al poble. A l’Eliana també feren una trobada, amb gran èxit per cert, al mes de juny i la seua idea és continuar fent-ne més. Elles també acudeixen a aquelles concentracions on les criden i relata que són moments de convivència destacats.
Per finalitzar em conta que creu que és molt important mantindre aquesta tradició, per diversos motius. El primer, perquè és una tradició molt antiga. El segon, perquè té molt de mèrit per la gran bellesa del resultat obtingut, sabent l’esforç necessari per a aconseguir-ho. I tercer, perquè és una apassionada d’aquest treball tan fi. Tot açò ho fa sense tindre bona vista, la qual cosa em sembla increïble.
I m’acomiade d’ella escoltant en la meua ment la musicalitat dels boixets i la seua veu recitant, volta-creu; volta-creu…!
Quina meravella!
Conxa Delgado Amo
