Lib de Mandor
A la vora del barranc de Mandor, que transcorre pel mig de l’Eliana, va nàixer no fa molt de temps una libèl·lula d’ales transparents, blau el seu cos allargat i amb uns ulls tan grans com dos granets de magrana.
De ben menuda sa mare li contava contes de princeses i, en fer-se un poc més gran, volia de totes, totes, ser una princesa. Desitjava portar corona i ser bonica de cara.
Tots els matins refregava les seues ales en les fulles dels canyissos per així lluir-les ben brillants. Fins i tot el seu nom tenia aires de grandesa: Lib de Mandor.
Ja sabem que les libèl·lules no poden tenir aquests pensaments, però clar… açò és un conte i tot està permés.
En fer-se fadrina va comprovar que això de ser princesa era un poc una llanda, i que portar corona, massa pesat. Com a tots els parotets, li agradava volar des del Molí de la Lluna fins al molí del Penyot, esquivant les aigües del barranc i de les séquies del camí. Però li costava prou arrossegar tant de pes com en portava damunt: que si corona, que si polseres, que si arracades, que si anells…
Així que va decidir que seria influencer. I canvià la seua corona per mocadors fets de campanelles i faldetes fetes amb flors de taronger amb la intenció de ser admirada per totes les bestioles que habitaven el barranc.
Les altres libèl·lules la miraven fascinades i exclamaven:
-Quina canya! Com s’ho munta la Lib!
Però estava clar que, a la Lib, tota aquesta fantasia no li aportava grans beneficis. Passar el dia embellint-se per causar admiració durant uns breus moments no li compensava l’avorriment que patia quan totes les altres amigues solcaven el cel fent piruetes i carreres, mentre ella restava damunt d’una fulla de baladre suportant la calor que tant engalanament li produïa.
-Estic preciosa, sí –xiuxiuejava- Però va a ser que no soc feliç.
Així que va decidir canviar de nou el seu objectiu de vida.
I com que el barranc de Mandor començava a patir una forta transformació, que convertia l’hàbitat silvestre en passeig urbà (que açò està molt bé per a gaudi dels humans, els gossos i els ciclistes, però no tant per a les libèl·lules), i, ja que la canalització de l’aigua la privava del seu medi natural, la nostra Lib de Mandor va decidir que ja estava bé de ximpleries. Que ella era una libèl·lula, una importantíssima libèl·lula en l’ecosistema de l’entorn i que ella tenia una missió primordial: menjar mosquits i mosques, no mostrar corones o polseres.
D’aquesta manera, un bon matí, lliure ja d’adorns innecessaris i convençuda del seu paper en la vida, mamprengué el vol cap a l’Albufera, el lloc on hauria de col·laborar en l’equilibri ecològic al qual estava predestinada.
En el seu viatge, anava seguida dels centenars de libèl·lules que l’havien admirat i que, ara sí, la consideraven una esplèndida influencer.
I va ser així com desaparegueren les libèl·lules del barranc de Mandor.
Text: Vicen Córcoles
Il·lustració: Joana Galdón
