A l’encalç del cinema
El Codi Hays (I)
Els bojos anys vint van ser una època de gran esplendor per a la indústria cinematogràfica als Estats Units i també de canvis profunds en els costums socials. En aquesta dècada es van produir transformacions importants en el comportament sexual, especialment el de les dones. La jove ideal d’aquests anys vint ja no era verge, portava faldilles curtes, s’aplanava els pits, es posava coloret a les galtes, ballava xarleston i fumava en públic. Aquestes «noves» dones eren conegudes com a flappers i havien avançat passos de gegant en l’alliberament de la dona. La pantalla, tot i ser encara al cinema mut, va fer d’altaveu de tots aquests canvis socials.
A aquests arguments «explosius» de les pel·lícules, se sumaven els «escàndols» d’actors i directors fora de la pantalla. La premsa sensacionalista de l’època va ser un formiguer de drogues, orgies, promiscuïtat sexual i fins i tot algunes morts. Hollywood, la meca del cinema, es va representar com un escenari de depravació i immoralitat.
Davant la pressió dels grups conservadors, que amenaçaven de boicotejar les pel·lícules que no s’ajustaren als seus valors morals, i tractant d’evitar una intervenció governamental, els estudis cinematogràfics van decidir crear el 1922 la MPAA (Associació Cinematogràfica dels Estats Units) amb la intenció d’«autoregular-se» ells mateixos. William H. Hays (1879/1954) va ser nomenat el seu president i se li va encomanar la missió de restablir la bona imatge de Hollywood i de vigilar la moralitat de les seues pel·lícules.
El 1927, William H. Hays va confeccionar una llista de prohibicions i recomanacions (que va anomenar «Don’t and be carefuls» / «Els no i els vagen amb compte») basada en les reclamacions dels grups conservadors. En total, onze prohibicions i vint-i-cinc recomanacions. Però les pel·lícules dels anys vint no hi van fer gaire cas, d’aquestes restriccions. En realitat, no en van fer gens.
El 1929, amb l’ajuda de l’editor catòlic Martin Quigley i del sacerdot jesuïta Daniel A. Lord, William H. Hays va presentar un nou codi de normes que, després de ser revisat pels dirigents dels estudis, va ser finalment adoptat per la MPAA a 1930. En primera instància es va denominar The Production Code, però més endavant va ser conegut com The Hays Code.
El Codi Hays era un document en què s’especificaven una sèrie de normes que descrivien allò que es podia mostrar en pantalla en allò que fa a la justícia, el sexe, l’obscenitat, la vulgaritat, la religió, el vestuari, els balls, les blasfèmies i els decorats. A cadascun d’aquests temes s’hi dedicava un apartat, on es descrivien una sèrie de prohibicions que les pel·lícules havien d’acatar si volien obtenir el segell d’aprovació del Comitè i ser estrenades amb normalitat. L’amenaça era, doncs, que hi hagués sales que es negassen a estrenar les pel·lícules sense aquest «segell», o que les pel·lícules foren desaconsellades per a un públic amb valors cristians, o que directament els muntaren un canyaret a l’entrada del cinema. Per tant, era un codi «pactat» d’autocensura. S’iniciava amb tres principis generals:
- No s’autoritzarà cap film que puga rebaixar el nivell moral dels espectadors. No es conduirà mai l’espectador a prendre partit pel crim, el mal, el pecat.
- Els modes de vida descrits al film seran correctes, tenint en compte les exigències particulars del drama i de l’espectacle.
- La llei, natural o humana, no serà ridiculitzada i la simpatia de l’auditori no anirà cap a aquells que la violen.
A continuació, aquests principis generals es concretaven en unes normes particulars en una sèrie d’apartats. En repassarem alguns, amb l’advertència que tot el que llegiran està pràcticament transcrit de l’original del Codi:
Crims: El trànsit clandestí de drogues i ús d’aquestes no seran mostrats a cap film.
El sexe: Les escenes de passió no han de ser introduïdes a la trama llevat que siguen indispensables. No es mostraran petons ni abraçades d’una lascívia excessiva, de posis o gestos suggestius. Les escenes de passió s’han de tractar sense oblidar com funciona la naturalesa humana, ja que nombroses escenes no poden ser presentades sense despertar emocions perilloses en els joves, els endarrerits i els criminals. Fins i tot en els límits de l’amor pur, hi ha fets la presentació dels quals ha estat sempre considerada pels juristes com a perillosa.
El vestidor: El nu complet no s’admet en cap cas. Es prohibeix, igualment, mostrar els òrgans genitals dels nens, inclosos els dels nadons. Els òrgans genitals de l’home no s’han delatar, sota una vestidura de bosses o de plecs suggestius. Els òrgans genitals de la dona no s’han de delatar, sota un tul, ni en ombres, ni com un solc. Tota al·lusió al sistema capil·lar, incloses les aixelles, està prohibida. Les escenes de traure’s la roba s’han d’evitar si no són indispensables per a la trama. Queda prohibit mostrar les dones traient-se les calces. Mai un home no haurà de treure les calces a una dona. No està permès per als homes traure’s els pantalons. Si l’argument ho exigeix, se’ls pot mostrar amb els pantalons ja trets a condició de presentar-lo amb una roba interior convenient. Les exhibicions estan prohibides. El melic també.
Els decorats: El bon gust i la delicadesa han de regir la utilització dels dormitoris. Evitar donar massa importància al llit. És preferible que les parelles casades dormen en llits separats. Si és impossible evitar el llit comú, no es permetrà sota cap concepte mostrar la parella al llit el mateix temps.
(Continuarà)
Pedro Uris
