Les guerres sertorianes
La batalla de Mandor
Podríem definir la paraula guerra com a situació d’hostilitat entre dues nacions o grups de diferents ideologies en la qual s’intenta dominar al contrari per mitjà de la força o pressions vàries.
Per desgràcia, no són necessàries definicions més explícites o sesudes perquè és paraula que tots coneixem. Fins els xiquets li tenen por. Des que el món és món, les guerres han anat conformant-lo.
Però no és aquest espai per a definicions bèl·liques. Sabeu que aquesta secció és per a recordar escenes, actes, personatges o situacions que van passar al nostre poble. Encara que també infortunis i adversitats si formen part de la nostra història local.
La història que hui portem a col·lació va ocórrer molt abans que nasquera Susana. Tampoc cap de vosaltres havia nascut. Ni els vostres avis. Ni tampoc Crist.
La història es remunta als anys 80 -70 abans de Crist quan Roma era el grandiós imperi que s’estenia per gran part del món. Hispània era romana i l’Eliana també. Era el període del dictador Sila i Pompeu el Magne un dels seus generals més famosos. Aquests pertanyien el bàndol dels conservadors que defensaven l’aristocràcia romana, els “optimates”. I d’altra banda estaven els seus grans enemics, els “populars” que, com a facció del poble, rebutjaven el domini d’aquella elit. Quinto Sertorio, un altre destacat general, estava al costat dels populars i en erigir-se Sila dictador ha de fugir a Hispània.
Ací es va aliar amb tribus iberes locals oferint-los els drets que corresponien a un ciutadà romà i mantenint els costums i ritus particulars. Al mateix temps va mantindre viva la seua oposició als optimates amb diferents batalles i escaramusses.
És així que el poder i nom de Sertorio anava creixent de manera alarmant per a Sila, que proposa a Pompeu per a frenar l’expansió de Sertorio. És el període que es coneix com les guerres sertorianes en les quals el llevant de la península Ibèrica jugaria un paper crucial en aquests enfrontaments.
I és ací on apareix l’Eliana i el Barranc de Mandor perquè en eixe moment Sertorio es trobava molt a gust en Edeta (Lliria), ciutat pertanyent a la comarca que hui denominem Camp de Túria. Aquesta zona era de summa importància logística per trobar-se prop de Valentia i Saguntum, dos forts assentaments romans. Corria l’any 76 a. C. i cap a aquesta zona de Mandor es dirigeix el poderós exèrcit de Pompeu que comptava amb 45.000 legionaris i 2.500 genets. L’exèrcit de Sertorio era una mica menor, quasi la meitat, però com a gran coneixedor del terreny va disposar les seues tropes intel·ligent i estratègicament per a fer front a Pompeu. Ací es va produir la gran batalla de Mandor en la qual Pompeu va ser derrotat i en la qual van morir milers i milers de soldats.I ja que estem contant històries d’altres segles, ens n’anem a l’època de la dominació àrab que
van ser els que van posar nom al lloc de la batalla segons apareix en el llibre “Anales del Reyno de Valencia”:
“El nombre de Menandor, que agora se dize Mandor, en cuyas llanuras fue la batalla de Turia, es Arábigo y quiere dezir: Quién lo vio? o Quién lo mira? Que dando consigo los Alarabes en aquellas llanuras, quando ganaron a España, y hallando en ellas debaxo tierra muchas armas que hauian que-
dado de la batalla de Turia, hizieron tan grande admiración de verlas, que della sacaron el nombre de Menandor para aquel puesto, significando con el, que la grandeza de la batalla que en el se hauia dado en tiempo de Romanos, hauia sido admirable para todos los ojos que la vieron.»
Janto Gil, Sandra Real i Vicent Rubio (Cronista oficial de l’Eliana)
