El fumeral de la fàbrica de la Concepció de l’Eliana
Des del seu origen l’Eliana va ser un poble bàsicament agrícola, però, a partir del segle XIX desenvolupa un teixit industrial gens menyspreable. Aquestes primeres indústries es localitzen al costat del barranc de Mandor, ja que aleshores l’aigua era l’element que proporcionava l’energia necessària per fer funcionar la maquinària. Cinc eren els edificis hidràulics localitzats al costat del barranc: Molí de la Lluna o d’Eloi, Molí de Sant Vicent o de Blai, Fàbrica de la Concepció, Molí de Remigio i Fàbrica del Carme.
La Fàbrica de la Concepció, construïda el 1854 pel Marquès de Casa Ramos, va ser una de les primeres fàbriques tèxtils de la comarca del Camp de Túria. A principis del segle XX es va utilitzar com a petita central hidroelèctrica per donar llum a l’Eliana. Més tard passaria a ser fàbrica de mantes, fàbrica d’aixetes i finalment fàbrica de gel. Després va ser venuda i enderrocada, construint-se al seu lloc el complex d’habitatges que hi ha actualment, quedant únicament la xemeneia o fumeral de maó com a magnífic testimoni de la seua existència.
Les xemeneies industrials de maó, símbols innegables del nostre passat industrial, complien dues funcions, per una banda, expulsar els fums a una alçada suficient per evitar molèsties al veïnat, i de l’altra augmentar el tir per facilitar la combustió i així reduir el cost de combustible.
Quan contemplem una xemeneia podem distingir tres parts visibles: base, fust i corona.
Però hi ha una part més que no se sol veure, el conducte, normalment subterrani, que comunica directament amb les calderes.
El fumeral de l’antiga Fàbrica de la Concepció posseïa tots els elements característics d’una xemeneia industrial de maó, però, la corona s’ha perdut, segurament per l’acció
d’un llamp, com sol passar en moltes xemeneies similars.
La base és de secció transversal quadrada, molt senzilla, i compta amb un xicotet buit rematat amb un arc de mig punt de tres rosques de maó a tió disposats a sardinell. Servia per accedir a l’interior, tant durant la seua construcció com posteriorment per dur a terme tasques de neteja i manteniment. La rematada de la base la forma una cornisa amb un dentellat individual en T amb espaiat format per un maó disposat a soga.
El fust, també anomenat tub o canya, de secció octogonal comença de forma quadrada, amb un petit podi des del qual es formen quatre petxines de forma triangular corba -tret aquest que potser és el més singular de la nostra xemeneia- que donen pas a les vuit cares del fust.
La corona, també anomenada cap o cistell, és la peça de remat i coronació del fust. Com ja s’ha comentat, la xemeneia de la Fàbrica de la Concepció malauradament l’ha perduda i no es disposa de cap document gràfic on aparega, per la qual cosa es desconeix com era. La corona era la part, juntament amb la base, que solia estar més decorada, presentant una sèrie de entrants o sortints més o menys pronunciats.
El fumeral de l’Eliana es troba actualment en un estat d’abandó i degradació progressiu, igual que el seu entorn immediat. Encara que no considerem que a curt termini perille la seua estabilitat estructural sí que és cert que presenta certes lesions, especialment a la part superior, que, si no se n’aborda la restauració, poden fer perillar-ne la integritat.
Recordem que totes les xemeneies anteriors a 1940 estan protegides com a Bé de Rellevància Local (BRL) segons la Disposició Addicional Cinquena de la Llei 5/2007, de 9 de febrer, de la Generalitat, de modificació de la Llei 4/1998, de 11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià. A més, la xemeneia de la Fàbrica de la Concepció està recollida com a BRL a la Secció de Patrimoni Cultural del Catàleg de Proteccions, aprovat provisionalment per l’Ajuntament de l’Eliana i en tràmit d’aprovació definitiva.
Però insistim -com ho hem fet altres vegades en aquestes pàgines- que no n’hi ha prou només amb protegir legalment un bé, el que és realment important és restaurar-lo i posar-lo en valor, en primer lloc per evitar-ne el deteriorament i conservar-lo en les millors condicions possibles, assegurant-ne el pervivència, però també perquè el patrimoni cultural és identitat i és memòria, i hem de entendre’l com una valuosa herència rebuda dels nostres avantpassats que tenim el deure de conservar per transmetre a les generacions que ens han de succeir en el temps.
Javier Hidalgo Mora
Arquitecte. Màster en Conservació del Patrimoni Arquitectònic
Professor Associat de la UPV
