Reflexions sobre maestras en la Història de l’Art
Aprofitem el mes de març per a continuar recordant i posant en valor la llarga lluita pels drets conquistats de les dones, un dia, un mes de reivindicació… quant temps li podríem dedicar?
Encara queda molt camí per recórrer.
Llüisa Vidal. Les mestresses de casa, 1905
Dins l’àmbit artístic tampoc no s’ha aconseguit encara, a hores d’ara, equiparar en igualtat. Malgrat seguir en l’esforç, no fa tant de temps que s’intenta.
Recordem que la primera exposició històrica dedicada a dones artistes, va anar en 1976 amb la mostra Women Artists: 1550-1950, a Los Angeles.
Encara avui sona com un mantra la pregunta Per què no hi ha hagut moltes dones artistes en la Història de l’Art?…doncs, sí que n’hi van haver…
La mostra expositiva Maestras que va finalitzar el mes passat al Museu Thyssen, va reunir diverses obres d’aquelles dones artistes, creadores de la Història de l’Art, això sí, sempre en referència a l’Art Occidental.
Diversos blocs temàtics, separats en clau de relats feministes, parlant de maternitats, de visions de dona, de gèneres artístics, moltes vegades relatats en biografies literàries i biopics, tantes vegades recorreguda.
Paula Modersohn-Becker. Maternitat, 1906
Abordant qüestions importants per a l’univers femení dins les arts plàstiques… parlar de germanor, de complicitat entre dones, de sororitat, estava molt present com a fil conductor de tota l’exposició.
Dones que parlen de dones, de complicitats, d’espais col·lectius, també d’intimitat, de tasques compartides, gestos que accentuen la proximitat, l’afectivitat, mirades i mans còmplices en un discurs compartit de suport mutu.
Las dos hermanas, de María Blanchard, en la qual s’entrellacen en una abraçada de complicitat, la pintora cubista ens retorna les mirades de les dues joves.
La tertúlia de Somnis, de Helene Funke, pintora expressionista.
En el capítol de Maternitats, sempre ens quedarà una magnífica Mary Cassatt, amb un relat des del tedi de xiquets ben atesos, potser molt més del que reflecteix la maternitat d’Anne Archer o Paula Moderson on la maternitat deixa de ser idíl·lica per a transmetre no sols el moment gojós d’aqueixa interacció mútua entre mare i fill, sinó també el sacrifici que significava ser mare.
Mary Cassatt. Desdejuni al llit, 1897
Ressaltar l’obra de l’escultora pacifista Käthe Kollwitz, que ens va fer partícips del seu dolor, de la pèrdua del seu fill en el bel·licisme més cruel de la guerra i que transfereix aqueix dolor en una plasmació de Pietat contemporània.
Finalment, ressaltar el bloc de dones que es revelen, algunes d’elles van gaudir de reconeixement i èxit artístic, per la qual cosa van arribar a ser professionals i a tenir solvència econòmica, que crearien societats d’autores, rebrien encàrrecs i comptarien amb el suport de mecenes, col·leccionistes i comitents, això sí, quasi tots masculins.
Marie Petiet. Les Bugaderes, 1882
Per això són tan importants els autoretrats d’aquestes artistes, en les quals es reflecteix la consciència d’elles mateixes, la seua voluntat d’afirmar-se com a autores.
No es pretén fascinar l’espectador quan mira aqueixos autoretrats, el que es pretén és comprometre la nostra mirada, traspassar-nos, aqueixa és la seua manera de mostrar resistència, de rebel·lia, el poder dir, soc ací i ara, però, hi he estat sempre, mira’m!!!
D’això se’n diu el Poder de Medusa, el desobeir, poder dir, no estem quietes, estem vives.
María Blanchard, Las dos hermanas, 1921
Front al model hegemònic d’una feminitat prescrita i dirigida sobre la base de rols i estereotips ancestrals sorgeixen noves visions per a construir nous paradigmes i produir noves maneres de mirar, desmuntem el vell relat i recomponguem-ne un de nou perquè el nou espectador puga aprendre a situar-se en el lloc de Medusa.
Käthe Kollwitz. Mare amb dos fills, 1932
Una mostra de dones artistes molt necessària, reconegudes com hem dit en alguns casos i oblidades en uns altres. Però ens podem continuar fent una pregunta: per què, quan parlem i reivindiquem la presència i el reconeixement de les dones artistes en els manuals de la Història de l’Art, gairebé sempr es fa referència només a l’Art del món occidental?
Molt ens queda per aconseguir. Situar la dona artista en la Història de l’Art dins la igualtat i sense comparacions patriarcals és una cosa que ja s’està aconseguint. La Història de l’Art, però, és molt més, no sols és art occidental i blanc.
Entrem en un altre àmbit, més enllà, en un altre camí, el de reivindicar l’art sense fronteres, sense racisme, fins a aconseguir una Història de l’Art Universal i en Igualtat.
Reyes Belvis
