Patrimoni Immaterial Local
El Verset de Pasqua
Estem vivint en una societat on probablement coneixem els costums festius que poden haver un octubre a Múnic, el colorit festival Holi o el que passa al febrer a Rio de Janeiro, per no dir un 31 d’octubre a un poble perdut a l’estat nord-americà de Louisiana, a milers de kilòmetres, com si els tinguérem davant de casa. Ara bé, coneixem els costums festius que tenim realment al costat de casa? Sí, sí, al costat de casa, els del teu poble.
Ara que hem entrat a la primavera, i després de passar en puntetes amb el triduum sacrum, entrat al seu colofó amb el Diumenge de Pasqua o de Resurrecció, al nostre poble tenim una manifestació festiva centenària i peculiar, de la qual els primers documents que la testifiquen són d’abans del període republicà, d’una xicoteta representació que podríem classificar
com a part del teatre popular valencià, donat que és una representació eixida de les classes populars. Es coneguda de diverses maneres: l’angelet de l’encontre, el Verset de Pasqua, o simplement el Verset, entre altres. El representa una xiqueta o, des de fa uns anys, també un xiquet, vestits amb una indumentària d’angelet, que recita un vers en valencià. Actualment es representa a la cruïlla dels carrers Molí i Major (abans se situava en altres llocs). La trobada simbòlica entre el Crist Ressuscitat i sa mare Maria, culmina finalment amb la declaració de que el poble està en Pasqua, amb un Visca la Pasqua Florida! i una solta de coloms i un gran colorit de focs artificials i al·leluies (paperets de colors amb versets que parlen de la festa i de les persones que l’han administrat eixe any).
Esta manifestació festiva o teatral és, per a molta gent que viu a l’Eliana, totalment desconeguda més enllà del casc històric, on la tradició s’ha mantingut gràcies a unes poques persones que han anat agafant el testimoni any rere any.
Sempre arrelada a les clavariesses de la Mare de Déu dels Dolors, conegudes col·loquialment com les doloroses, que eren les encarregades de fer recerca pel poble per a veure quina era la nena idònia per a la representació, la qual, una vegada trobada i elegida, es porta davant la persona que li ajudarà a recitar dit vers. A dia de hui, i des de fa molts anys, l’encarregada és Lolin Marco. Antigament es té constància que eren les mestres de l’escoleta.
I també va ser Lluís Escribà, el tio Mestrillo (que va ser el primer alcalde en democràcia del nostre poble) l’encarregat d’assajar el verset. També Paco Coll va ser l’encarregat de recopilar
i adaptar versets de pasqua al valencià, donat que durant el període dictatorial es realitzava en castellà.
És gràcies a totes estes persones que podem gaudir encara d’este xicotet patrimoni immaterial propi del nostre municipi, i que hem de salvaguardar.
El més curiós de tot açò és que, si per a molts es desconegut, més desconegut és el fet que esta bonica tradició la compartim històricament amb els pobles de l’antic camí de Llíria. Així és, este patrimoni cultural immaterial és compartit amb La Pobla de Vallbona, que en fa un a l’església de Sant Jaume, i un altre a les Ventes. També compartit amb el poble de Benissanó que ho realitza a la plaça de l’església junt al Castell, i també es representa dintre de l’església
arxiprestal de Llíria. Costums festius compartits que de segur han de tindre una relació històrico-cultural, un patrimoni immaterial que encara mantenim i que pocs sabem o coneixem i això que ho tenim a pocs kilòmetres de casa.
És el que ens queda d’una setmana santa on la tradició valenciana era més la visualització i representació dels personatges que formaven part de la passió, que no de la tradició penitencial que ve marcada des d’altres territoris de l’estat i que es va imposar en certs períodes de la nostra història. Encara que hi tenim diversos exemples, com els que ens trobem a la setmana santa marinera, que encara mantenen esta tradició valenciana popular.
Cal destacar que al territori valencià la Pasqua sempre s’ha relacionat amb una festa campestre, a l’aire lliure, amb els seus tres dies (encara que, ara sols ens en queden dos), d’expansió, i bullícia, de contacte amb la natura florent. En definitiva el costum valencià ha estat més donat a les extraversions pasquals que no a la penitencia quaresmal.
J. Enrique Martínez Escrivà
