A l’encalç del cinema
El Codi Hays (II)
El Codi Hays manté la seua vigència des de 1930 a 1967, quan és substituït pel sistema de classificació per edats, tot i que, a la dècada dels cinquanta, s’hi fan algunes modificacions que en suavitzen lleument les normes. Ara bé, la seua influència en aquests trenta-set anys d’existència no és uniforme, sinó que presenta una significativa evolució que li va fent perdre influència de mica en mica.
Durant els primers anys es va observar amb certa permissivitat i nombroses produccions van esquivar les seues directrius. Érem en plena Gran Depressió i els estudis no podien permetre’s més pèrdues, per això van ser poc proclius a adoptar unes mesures que afectaven directament els gèneres de moda, com ara, les pel·lícules de gàngsters o les comèdies.
Però, malgrat això, ja podem trobar la influència del Codi en algunes produccions: a King Kong (Ernest B. Schoedsack, 1933), l’Oficina Hays va obligar la RKO a eliminar les escenes en què el goril·la atrapa la protagonista semidespullada. El fragment tallat es va extraviar i només va ser recuperat anys més tard en una còpia completa que va ser trobada a Pennsilvània. A Cleòpatra (Cecil B. de Mille, 1934), els censors van advertir que, en una de les escenes, se li veia el melic, a Claudette Colbert. Primer van intentar resoldre-ho eliminant-lo amb maquillatge, però com que quedava molt estrany veure una dona sense melic, finalment, van decidir amagar-lo amb un diamant.
Aquesta permissivitat amb el Codi va provocar que, el 1933, l’Església Catòlica organitzés una croada nacional, la «Legió de la Decència», en què milions de catòlics es van comprometre a boicotejar les pel·lícules titllades d’immorals per la jerarquia eclesiàstica. La Legió de la Decència avaluava i analitzava totes les pel·lícules que s’estrenaven. Si la classificaven d’immoral, era pecat que la veiés un catòlic. Aquest boicot del sector catòlic de la societat americana i la retirada de fons per part alguns inversors influents, van obligar els estudis a acatar el Codi en ferm.
Les pel·lícules ja no es podrien estrenar sense el segell d’aprovació del nou Codi de producció. Ni tan sols podien començar a rodar-se sense que el guió fos aprovat per aquest comitè. Aquest nou pla va entrar en vigor el juliol de 1934. A partir de llavors, la Production Code Administration (PCA) proporcionava un segell imprescindible per a qualsevol pel·lícula que volgués tenir un bon recorregut a taquilla. Vegem-ne alguns exemples:
Al Codi s’explicitava, per exemple, que no es mostraran besades ni abraçades d’una lascívia excessiva, de posis o gestos suggestius. Aquestes escarides instruccions estaven obertes a mil interpretacions, però hi havia altres regles no escrites que també imperaven en aquells anys a Hollywood i la més notòria era que les besades només podien durar un màxim de tres segons.
Alfred Hitchcock a Encadenados (1946), es va saltar aquesta norma, i se’n va riure, en l’escena en què Ingrid Bergman i Cary Grant protagonitzen una sèrie de besos gairebé ininterromputs durant més de dos minuts. «Cary i jo ens besàvem i parlàvem, ens separàvem una mica i ens tornàvem a besar. Després s’interposava el telèfon entre nosaltres i ens desplaçàvem a l’altra banda. Era una besada que, per dir-ho així, s’obria i es tancava, però els censors no podien tallar l’escena i no la van tallar, perquè en cap moment no ens besàvem més de tres segons, que era el màxim permès». (Ingrid Bergman). Està considerat com el bes més llarg de la història del cinema i no deixa de ser paradoxal que es rodés quan els besos no podien durar més de tres segons.
A Esos tres (These Three, William Wyler, 1936), adaptació d’una obra teatral de Lillian Hellman, la història d’amor lèsbic entre dues mestres que són acusades per una alumna xafardera es va convertir en un triangle entre les dues mestres i un home. El mateix Wyler en va fer una nova versió el 1961, «La calúmnia», en els darrers anys del Codi, que recuperava l’amor lèsbic de l’original teatral.
Finalment, en l’adaptació cinematogràfica de Foc creuat (Edward Dmytryk, 1947) el soldat que és assassinat per la seua condició d’homosexual passa a ser un jueu, ja que el Codi prohibia la presència d’aquesta opció sexual i encara més si era a l’exèrcit. Curiosament, la pel·lícula ha quedat com un al·legat contra l’antisemitisme latent a la societat nord-americana i deu a això bona part de la seua fama.
Pedro Uris
