Les garroferes de la Font de Cavallers
Era l’any 1996, un Arquitecte que acabava de tornar d’un viatge d’estudis per la Xina, va rebre l’encàrrec de transformar en Restaurant Xinès, un antic habitatge unifamiliar, ja utilitzat anteriorment per a activitats de relacions i d’oci.
Durant les obres, un dia, el capatàs xinés, de forma privada, li va dir:
“Sr. Arquitecte, el propietari ha donat orde de tallar els dos arbres que hi ha a l’entrada usant-los com a llenya?”
Sols de pensar-ho, li va fer mal de cos, buscà el Propietari i li va amollar:
“És cert que has donat orde de fer llenya amb els dos arbres de l’entrada?”
La resposta fou, que ell no els volia, i inclús li molestaven, de forma que l’Arquitecte respongué: “Tu, com a bon xinès, Destruiries un Ginkgo, arbre sagrat en la teua cultura?”
La resposta fou: “No, clar que no, són un gran testimoni de la història del meu poble, i forma part, de la nostra cultura i valoració més íntima”.
L’Arquitecte, amb veu i sentit conciliador li va dir:
“Ja ho sé, però el que tu no saps, és que hi ha tres arbres, l’Olivera, la Carrasca i la Garrofera, que per nosaltres són cosa semblant, i precisament els dos arbres que vols destruir, són Garroferes, amb més de 100 anys de vida, i no puc permetré la seua destrucció”.
El propietari li respongué: “Si tant suposen per a tu. Els vols? Jo te’ls regale”.
Ell li va respondre: “I tant! Clar que els vull”
El propietari, seriosament, li va dir: “Tracte fet, teus són, però endús-te’ls el més ràpid possible”.
Va parlar amb especialistes en tractament d’arbres, veient que per desplaçar-los i replantar-los en sa casa, havia de fer un enorme clot, enguixar les arrels, fent al mateix temps profunds clots en sa casa, drenar el subsol, etc. i el més important, contractar una grua Telescòpica Hidràulica, d’enormes dimensions, capaç d’arrancar-los, suspendre’ls, i traslladar-los pels carrers de la localitat, portant-los fins a la seua parcel·la, i en acabant, elevar-los per damunt de tota una xarxa de cablejats de Telèfons, Electricitat, etc. que rodejaven la parcel·la, depositant-los a més de 30 m. de la tanca perimetral.
El cost era inassolible i ho va pensar molt, fins que una llumeneta començà a ballar-li al cap, alhora que una veueta li deia:
“Per què no li ho proposes a l’Ajuntament i fas donació de les dues garroferes al municipi?”
Pensat i fet!
L’Alcalde, es va mostrar receptiu, cridant a l’Enginyer Agrònom, Cap de l’Àrea de Jardineria, qui en saber-ho se li encengueren llumenetes en els ulls, dient que serien adients per instal·lar-los en una zona, on estaven adequant una Font i un jardí, ubicant-hi una garrofera a cada costat de la font, essent una aportació del municipi a la defensa d’arbres amb tanta història i bellesa.
L’Arquitecte els va dir:
“Tracte fet. Vostres són, i essent vostres seran de tot el municipi per a gaudi dels ciutadans”
Aquell racó rebé el nom de la font, és a dir, la “Font de Cavallers” instal·lada en una de les eixides principals del municipi.
Passat un temps, una de les dues garroferes va caure malalta, creient tot el món que moriria, però els guariments i coneixements dels serveis de jardineria, esporgant-la i tractant-la, aconseguiren que tornés a renàixer, assolint un estat de bellesa d’acord amb la seua germana, situada a l’altre costat de la font.
Els seus troncs retorçuts, la seua corfa anyenca, les seues copes poderoses, donen ombra a qui s’acosta a la font, al temps que, ofereixen imatge d’un poble que valora la seua riquesa arborícola, protegint quelcom tan simple i tradicional com són, les Dues Garroferes de més de 100 anys, que adornen la “Font de Cavallers”, i que foren regalades al poble per aquell Arquitecte, qui per cert no ho havia dit, era jo.
Víctor Iñúrria (Arquitecte i Elianer d’adopció)
