Otis Redding, Las Lapas i el Refugio
A la cantonada del carrer de Dalt amb el carrer Ripalda, en el cor del Barri del Carme, a la ciutat de València, hi havia una pseudodiscoteca a la qual acudíem els diumenges a la tarda una determinada i particular fauna adolescent a descobrir, escoltar i ballar les músiques importades, les músiques de l’infern, aquestes que contaminaven l’ànima. El local, que regentava una falla, havia estat durant la guerra un refugi antiaeri i conservava –encara la conserva- en la façana la paraula Refugio amb la tipografia característica del cartellisme militant de Renau. Era un soterrani immund, humit, fosc, gairebé sense ventilació i a mesura que avançaven les cançons que posaven a tremolar els nostres cossos les parets de formigó quedaven impregnades d’un vapor que mullava en recolzar l’esquena. Era especialment excitant i esgotadora aquella cançó de Wilson Pickett «Land of 1000 Dances» que ballàvem embogits.
Però hi havia un punt en tot aquell ritual de trobada vespertina –estem en els anys 60, en plena dictadura- un moment sagrat, gairebé ja finalitzant la sessió, en la qual el local quedava en absoluta foscor i sonava a tot volum «The dock of the bay» d’Otis Redding («I’m sitting on the dock of the bay/Watching the tide roll away…») Era el desitjat moment del ball agarrao en el qual la nostra reprimida sexualitat donava curs a les adolescents passions amagades. A aquell garito acudien també Las Lapas, un grup de jovenetes del Sant Vicent Ferrer –l’institut públic femení de la ciutat– que, igual que la meua colla, vestien de negre i conreaven una incipient forma d’infantil anarquisme. S’autodenominaven Las Lapas, perquè contra l’hegemònica cultura virginal del ball lent, posant els braços enfront del pit del xic, elles s’hi arrapaven tant com les seues pròpies forces els permetien. I eren les nostres amigues!
Puc reivindicar l’abraçada per múltiples raons, totes elles saludables. No oblide l’homenatge a l’abraçada militant i solidària en el quadre i l’escultura de Genovés i mai em cansaré d’admirar aquest bell quadre mosaic, «L’Abraçada», de Gustav Klimt, però fins on arriba la meua memòria allò del Refugio era certament una altra cosa. Era una altra cosa.
De «The dock of the bay» hi ha una versió boníssima en castellà de Manolo Tena i, sorprenentment, no he trobat cap versió en català de les dues cançons citades, encara que estic convençut d’haver-les escoltat. Clar que parlem d’una època en què l’únic que pel nostre territori corria amb una Vespa llançant al vent la minoritzada llengua del seu país es deia i es diu Raimon.
Jaume Martínez Bonafé
