(Re)descobrir València, barri a barri
Temps de tardor de l’any 1238
La nostra identitat és molt important tant culturalment com històricament, cal tenir en compte que les identitats no apareixen per generació espontània, són resultat de processos anteriors estudiats i documentats.
Quan Jaume I conquereix part de les antigues taifes Andalusines (València, Xàtiva, Dénia…) s’assistirà a un procés complex de divisions, parts i unificacions, va ser una qüestió política-jurídica, amb lleis pròpies i organisme d’autogovern, que donava sentit a un nou poble.
Conèixer els nostres orígens amb detall, ens ajuda a conèixer la nostra història amb més naturalitat i comprendre la nostra realitat.
D’aquells temps i com a herència, en tenim un dels barris de València, o millor dit d’aquella Balansiya que va veure Jaume I, amb les muralles musulmanes.
Des d’aquell raval a manera de jardí, Ar-Russafa, se situarà durant cinc mesos a la recerca de parlaments i acords, després vindran els repoblacions de territoris, les donacions a nobles i cavallers, però en el cas de Russafa no va ser així.
Russafa es va donar a la Ciutat de València, per això des de la conquesta cristiana Russafa, el seu terme, pertany a València, amb una extensió territorial avui impensable: arribava fins a l’Albufera i el mar; nuclis dins del terme, com ara, Montolivet, Malilla, Forn d’Alcedo, la Punta, Pinedo, Castellar i Oliveral aniran sorgint alhora que alqueries i séquies que recorrien la seua territorialitat.
Fins al segle XIX Russafa serà terme independent de València, serà amb el pla del nou eixample de 1863, i l’enderrocament de les muralles cristianes de 1865 quan Russafa ja estarà dins València i començarà la seua història com avui la coneixem, com a part d’aquest eixample valencià de finals del segle XIX i principis del XX.
Com a senya d’identitat d’aquell primer nucli musulmà, ens queda l’herència d’alqueries, jardins, hortes i séquies.
De la part cristiana i testimoni d’aquella reforma com a ampliació de territori del nucli urbà ens queda algun gravat de la porta de Russafa (avui entre els carrers de Russafa i Xàtiva), senyal d’aquella gran muralla queda com a testimoni les portes (torres) de Quart i de Serrans.
Un altre gran projecte que mai no es va realitzar, però que deixa constància de la independència de Russafa va ser la Tinença d’Alcaldia.El projecte es va encarregar a un dels arquitectes més importants del moment, com va ser José Mª Cortina, un edifici molt medievalista distintiu de la seua obra que se situaria a la Plaça del Mercat de Russafa, mai no es va arribar a construir ja que arribaria l’annexió a València.
El Convent dels Àngels serà un altre testimoni, avui al mateix emplaçament, molt a prop de la plaça del mercat, simbòlicament s’estima que serà la mateixa ubicació on Jaume I, instal·là la seua tenda abans d’entrar a València, avui restaurat, és un referent.
I com a referent també serà i segueix sent a dia d’avui l’Església de Sant Valer, la que fos l’Església major de l’antic poble de Russafa, la que veiem avui amb les seves remodelacions es va construir sobre el solar de la primitiva parròquia del tipus d’Església de Reconquesta, de les quals tenim molts exemples a València, normalment coincidia en el seu emplaçament sobre les petites mesquites del territori valencià. Res no en queda, d’aquella primitiva església, la que veiem avui és del S. XVII, que es va remodelar aproximant-se a un aspecte més aviat barroc, el que la caracteritza és la torre de maó i la cúpula coberta de ceràmica vidrada blava i blanca, va ser remodelada al segle XX.
Al voltant de l’Església se situava el mercat-soc, durant molts anys passà de ser un mercat de parades itinerants, a tenir una petita estructura de ferro i fusta fins als anys 50, a partir d’aquí i a causa de la necessitat d’ampliació es construirà a la dècada dels anys 60 l’actual mercat de Russafa, avui una icona del barri.
Però sens dubte el que li confereix al barri una identitat pròpia i característica, són les construccions que es van realitzar en aquesta ampliació de l’eixample, petites finques –edificis de poques plantes realitzades a les primeres dècades del segle XX , on veurem estil vienès, modernista, art decó, eclèctic… fruit d’aquesta obertura de l’eixample de València, on treballaven grans arquitectes que van donar la imatge de la nova València i on els seus mestres d’obra es desplaçaven per fer noves construccions, conferint a Russafa una personalitat pròpia.
Russafa com avui la veiem és el resultat d’una amalgama de colors i vivències, nascuda d’aquell primer emplaçament musulmà, el jardí-alqueria, Russafa, que a manera dels jardins del gran califat es va omplir d’espècies exòtiques d’Orient, on es podia passejar per la natura. La que va trobar Jaume I en entrar a València, aquella cuidada i bonica de què parlaven en els escrits literaris de poesia aràbigo-andalusia.
Russafa era un jardí
Com deia Ar-Russafí (Abu ŽAb d Allah ibn Galib) nascut a la Russafa de València.
Com a poeta valencià exiliat sempre sentí nostàlgia per la seua terra.
I també recordem que el projecte del Parc Central, situado a Russafa, en la primera fase de 2018, es basa en el poema d’Ausiàs March, Aigüa plena de seny, el qual inspirà el disseny del parc, on el protagonisme el tenen la llum l’aigua y el verd del jardí.
Reyes Belvis
