Qui ve a per mi?

A l’escola de Ximo sempre hi ha guirigall. Quan no estan pintant, estan ballant i quan no, botant i corrent. També treballen, també, que llegir, escriure i fer comptes és la matraca de tots els dies.
Ximet (que és com sempre li diu la mare) ha passat un matí prou divertit. I a la vesprada, a l’hora de tornar a casa, s’acomiada de la seua amigueta Sara amb un petó tant fort que li deixa la galteta roja. Però és que són tan amics des del primer dia d’escola a l’Infantil! I d’això ja fa mig any!

-No et preocupes, Ximo, que ja estan a punt de vindre.

Quan, de sobte, oh alegria!! Per la tanca veu passar tant apressa com pot, el cap canós del seu iaio que ve a rescatar-lo!

El iaio de Ximet entra a l’escola i s’adreça a la classe del seu net. El xiquet corre cap a ell i l’abraça tan fort que quasi el tomba de cul.

-Ximo, carinyo!! Estàs plorant?

El iaio aupa al braç el net i li conta a cau d’orella una notícia molt gran. Ximet somriu. Després, de la mà, s’adrecen cap al cotxe que els porta directes a l’hospital.I allà està, a l’habitació 314, el motiu de la tardança. Ha nascut la seua germaneta! Sense avisar, tan ràpid com un raig, la nena ha decidit nàixer a migdia, sense donar-li temps a la mare a replegar-lo del col·le ni d’avisar el iaio que anara a per ell. Per fi, tot està clar.

Ximet s’acosta al nadó adormit. Mira la nena, tan menuda, i sent que se li inflama el cor. Li somriu i li fa un bes, molt fluixet, no voldria ell que li passara com a la seua amiga Sara.

Text: Vicen Córcoles
Il·lustració: Joana Galdón