A l’encalç del cinema
El Codi Hays (III)
A la dècada dels cinquanta coincideixen dos fets que situen la indústria cinematogràfica nord-americana, el vell Hollywood dels somnis, a les portes d’una nova realitat i l’obliguen a reescriure els seus propis codis:
– La progressiva desaparició del model d’estudis, l’studio system, a partir de la pèrdua d’un dels pilars que sustentaven el monopoli. Els grans estudis no només controlaven la producció de les seues pel·lícules, cosa lògica, sinó que també tenien sota el seu control la distribució i, fins i tot, l’exhibició de les seues produccions, ja que posseïen cadenes de cinemes on s’hi projectaven. El 1948, una sentència judicial, els EUA contra la Paramount, va declarar il·legal aquest sistema per violar la llei antimonopoli i els va obligar a desfer-se de les cadenes de sales.
– La progressiva introducció de la televisió al llarg de la dècada dels cinquanta, de manera que, el 1960, el 90% de les llars nord-americanes tenia, almenys, un televisor. Això canviava completament els hàbits d’entreteniment del públic i va provocar un descens dràstic en l’assistència a les sales.
Aquesta situació de canvi, de reconversió obligada de modes i models, va provocar l’esquerda que, al llarg de la dècada, va anar esfondrant el Codi Hays. El primer cineasta que es va enfrontar al Codi va ser Otto Preminger, un director d’origen austríac que compta amb una llarga i prestigiosa carrera al cinema nord-americà a partir de mitjans dels anys trenta fins a finals dels setanta (Laura, Anatomia d’un assassinat, El cardenal…).
I ho va fer amb dues pel·lícules consecutives que van ignorar la influència del Codi i van obrir el camí cap a la seua desaparició. La primera va ser The moon is blue (1953), que estava basada en una obra teatral d’aparença força innòcua. Una comèdia de saló on no hi passa res d’especial, però en què la jove protagonista, gairebé una adolescent, debat amb dos homes madurs, que amb prou feines coneix, de temes com la virginitat, la seducció i l’adulteri. El Codi li va negar el seu Segell d’Aprovació, amenaçant d’arruïnar la seua carrera comercial, però Preminger va decidir estrenar-la de totes maneres i la pel·lícula, que havia costat mig milió de dòlars, va recaptar sis milions de dòlars. Era la prova que el Codi havia estat superat per la societat.
Amb la segona, Otto Preminger encara va anar més lluny, L’home del braç d’or (1955), una història protagonitzada per un bateria de jazz, interpretat per Frank Sinatra, que és addicte a les drogues. El Codi prohibia terminantment la presentació de l’addicció a les drogues, cosa que la pel·lícula se saltava del tot, amb algunes escenes particularment dures i explícites sobre això. La pel·lícula no només es va estrenar, sinó que va competir als Oscars, amb Frank Sinatra nominat al millor actor, estatueta que finalment no va obtenir (l’obtindria Marlon Brando per La llei del silenci). El Codi es va veure obligat a suavitzar les seues restriccions en el tema de les drogues, però novament havia quedat en evidència que havia perdut el poder i la influència dels que havia gaudit en dècades anteriors.
El Codi Hays va continuar en vigor fins a 1967 quan va ser substituït pel sistema de classificació per edats. Durant aquesta última etapa la influència del Codi va ser cada vegada menor, encara que nominalment seguís «actiu», i es va veure obligat a efectuar, una vegada i una altra, modificacions en la seua normativa per poder «acollir» a les seues llistes pel·lícules que, en realitat, ja se l’havien saltat. Una llarga agonia d’un sistema d’autocensura pervers que ni l’art ni la indústria es poden permetre.
Pedro Uris
