Cançó i dana (amb ràbia)
Fa molta ràbia pensar que la cançó (també la ciència, clar, també la ciència) ve advertint-nos que per aquest camí anem a la catàstrofe, que no es pot ignorar més això senzill de dir però complex d’entendre. Que hi ha un canvi climàtic provocat per un model econòmic superb i avariciós que ens amenaça la vida. I que hem d’aturar el que encara és possible aturar. Fa ja quaranta anys Serrat va compondre Plany al mar on denunciava que el Mediterrani: «Bressol de vida, / camins de somnis / pont de cultures / (ai, qui ho diria…!)» l’estaven «ferint de mort». I el Mediterrani es queixa, i el cel molt cabrejat ens llança de sobte tota l’aigua que ens ha estat escatimant durant tots els mesos anteriors de l’any. Ja ho sabeu, ho cantava Raimon: «Al meu país la pluja no sap ploure. O plou poc, o plou massa». Sau, amb un títol optimista ens deia als inicis dels anys 90: Això es pot salvar: «Si algú em pogués explicar / Per què els rius estan contaminats/ Per què el mar és un abocador / Quantes espècies ja s’han carregat». I vint anys abans Serrat ja li ho preguntava al pare: «Pare /digueu-me què / li han fet al riu / que ja no canta».
En fi, la llista de cançons compromeses amb la defensa de la terra i de la vida és molt llarga. Recorde ara la cançó del Mago de Oz sobre el desastre del petrolier Prestige a les costes de Galícia. Un desastre mediambiental que va posar en risc la vida de la fauna i la flora marina de la zona. Alumnes meus van viatjar a Galícia per ajudar a minimitzar aquesta catàstrofe ecològica.
Les cançons venen a denunciar també la irresponsabilitat política del que tenen al seu càrrec la cura del territori, la defensa de la vida, la gestió dels recursos per impedir la desfeta. El cas recent de la DANA al passat octubre sobre el qual no tinc encara prou paraules per a qualificar els despropòsits de la gestió política ens mostra també, una vegada més, el poder de la solidaritat popular.
El nostre estimat Andreu Valor canta Els somnis que no podran ser en solidaritat amb les persones i els pobles afectats per la DANA: «Serà tan difícil saber / la història que hagueren escrit, / els somnis que no podran ser. / La vida es deté en un instant. / La pluja ha ofegat el futur. / L’avís que a ningú va salvar. / I xafen camins plens de fang / que han bloquejat cada rumb, / que han esborrat els records, / que han abandonat els seus llars. / Quan mires al cel ja no creus / que aquest malson puga acabar, / que algú t’oferisca una mà. / De sobte, com un batalló / trencant adjectius de cristall / espenten onades d’amor. / Provenen d’indrets ben llunyans / amb botes, ganes i un raspall. / No filtren a qui han d’ajudar. / Remant amb qui ho ha perdut tot / trepitgen muntanyes d’acer, / tornen l’esperança vençuda, / tenen el remei i la cura. / Pintant de color els carrers / que havien quedat desolats, / sembrant d’abraçades el món. / I l’exèrcit es va fer gran. / Els crits eren míssils al vent. Missatges plens de dignitat. / Només el poble pot salvar / el poble de la destrucció / si qui guia no sap cuidar. / Memòria per salvar el món. / Memòria per qui va marxar. / Consciència per no repetir. / Consciència per no defallir.»
(Doncs, al dia que escric aquesta columneta el tal Mazón encara no havia dimitit)
Jaume Martínez Bonafé
Andreu: https://youtu.be/E0nkMksRGpE?si=_iquNsUch9n7qMpI
