A l’encalç del cinema
El cinema negre espanyol dels anys cinquant)
El cinema policíac/negre espanyol apareix a la dècada dels cinquanta, amb la mirada posada en els models nord-americans (encara que, per motius obvis, no té aquest «malestar específic» que caracteritza la dècada dels quaranta), i es dissol lentament en la dècada següent en productes d’ínfima qualitat dins el cinema de subgèneres que comença a traure el cap en aquells anys, tot i que encara ens proporciona alguna de les seues millors obres.
En aquesta dècada s’ha acabat la repressió més dura de la postguerra i es produeixen alguns canvis significatius respecte als quaranta. El 1953 se signen els acords econòmics i militars amb els Estats Units i el règim comença a tenir reconeixement internacional. A nivell intern, el poder es reparteix entre dues faccions del catolicisme, una de més integrista (Arias Salgado al capdavant d’Informació i Turisme, del qual depèn la Direcció General de Cinematografia i Teatre) i un altre de més aperturista (Joaquín Ruiz Giménez al capdavant del Ministeri d’Educació). Sorgirà una tercera força, l’Opus Dei, que prendrà el poder la dècada següent i integrarà Espanya als organismes econòmics internacionals.
A l’àmbit cinematogràfic s’havia creat, l’any 1947, l’Instituto de Investigaciones y Experiencias Cinematograficas (IIEC) i començaven a sortir les primeres promocions de joves cineastes que no han arribat a combatre a la guerra civil, entre els quals, Juan Antonio Bardem i Luís García Berlanga, la primera pel·lícula del qual, Esa pareja feliz, és de 1953. El mateix any, de la mà de Basilio Martín Patino, es crea el cineclub del SEU, un espai de debat ben significat, i el 1955 tenen lloc les converses de Salamanca, on s’advoca perquè el cinema espanyol tinga un contacte amb la realitat social del país.
En aquest context sorgeix un cinema policíac localitzat fonamentalment a Barcelona, tot i que també disposa d’una àmplia producció a Madrid, i associat a la figura del productor i realitzador Ignacio F. Iquino (1910/1994). Les pel·lícules que inicien la sèrie són Brigada criminal (Ignacio F. Iquino, 1950) i Apartado de correos 1001 (Julio Salvador, 1950), ambdues seleccionades i projectades a la prestigiosa Mostra de Venècia i amb nombroses escenes rodades en escenaris naturals, tota una novetat en aquella època i herència directa dels aires neorealistes que arribaven del cinema italià. Totes dues estan narrades des del punt de vista de la policia espanyola (irreprotxable, per descomptat), però també hi ha diverses pel·lícules que adopten la mirada dels criminals i que són les més interessants.
Es tracta d’un cinema de baix pressupost, amb escasses pretensions artístiques i comercials, la majoria de les vegades pures sèries B, amb el segell moral del nacionalcatolicisme, però que porten a la pantalla realitats que, tot i que l’espectador coneixia a peu de carrer, el franquisme havia ocultat fins ara: els ambients nocturns, les sales de festa, els frontons, els gimnassos, la doble moral de persones respectables al front de bandes criminals, les diferències de classe, el tràfic de drogues, el tràfic de peniciŀlina, la insatisfacció d’una joventut que no està d’acord amb el món dels seus grans i ho vol tot ara… Tot això explicat des de la moralina i el sermó, però present, el mateix que passava amb el periodic El Caso, que va aparèixer el 1953.
Un cinema valuós i poc conegut, perfecte espill de la societat del seu temps i on moltes vegades cal llegir entre línies, les dues millors pel·lícules del qual són les estupendes El expreso de Andalucía (Rovira Beleta, 1956) i A tiro limpio (Francisco Pérez Dolz, 1963).
Pedro Uris
