La llima de la discòrdia

Arran del barranc de Mandor, passejant pel camí que indica una ruta senderista, podem veure diferents xalets que miren cap a la via del tren i a una extensa pinada, enfront d’aquests. Formen part d’una urbanització que anomenem Montesol, la primera que va fer créixer el poble de l’Eliana, amb persones provinents, majoritàriament, de València i que feren d’aquest indret la seua segona residència.

Un dels terrenys a la venda, no molt gran hem de dir, va ser adquirit per Federico i la seua dona, Pepica, un matrimoni sense fills. Federico era un home ja entrat en anys, però que conservava la vitalitat d’un jove de vint. Ell i Pepica venien cada divendres de vesprada en el trenet i

baixaven en l’abaixador de Montesol; diumenge a la nit, tornaven a València.

La seua il·lusió era construir-se una caseta on passar a viure quan Federico es jubilara i, amb eixa idea, contractaren alguns obrers per a iniciar la construcció de l’habi tatge, d’una sola planta. Després vingué la basseta, on remullar-se a l’estiu i el paeller, on Pepica feia bones paelles.

Prompte plantaren geranis, margarides i algun taronger.

En la parcel·la ja hi havia una llimera que els donava gran quantitat de llimes, d’allò més oloroses.

La seua parcel·la limitava amb una altra prou més gran, la qual, en passar uns mesos, va ser adquirida per un matrimoni prou presumptuós que presumia de ser propietari d’alguns pisos a València i d’una fàbrica amb molts treballadors. I rics devien ser, sí, perquè en un tres i no res

construïren un xalet de dos plantes, amb gran portalada, terrasses i una torreta mirador, coronada amb una bola de ceràmica blava. Gran piscina i un jardí preciós.

La relación dels dos matrimonis no va ser bona des del principi. A Federico li feia nosa l’aire de grandesa dels veïns, i als rics els molestava la modèstia de Federico i Pe pica. Així que, si bé al principi intentaren tenir una discreta relació, amb el pas del temps, aquesta anà fent-se agra,

fins a arribar a negar-se els bons dies.

I en allò estaven quan la llimera de Federico començà a donar més i més llimes.

Tan a prop estava de la tanca dels veïns, que algunes branques anaven a parar al seu jardí. Els rics no protestaven de la invasió perquè podien proveir-se de les llimes que hi penjaven, i per això, no reclamaven a Federico que podara les branques. A Federico li sentava fatal que els veïns s’aprofitaren dels seus fruits, però com que s’estalviava la feina de podar la llimera, havia de consentir que les llimes a l’altra banda, que no arribava a agafar amb la mà, foren a parar al rebost del veí. Per eixa raó, Federico, a les nits, sense fer soroll i a les fosques, intentava forçar el creixement de les branques per tal d’evitar que s’enfilaren cap a l’altra propietat, evitant que les llimes sobrepassaren la tanca.

La cosa pareixia anar tal com Federico volia, deixant els veïns sense la collita de llimes a la qual s’havien acostumat; poca, però regalada. Fins que un matí, els dos hòmens coincidiren en el mur mitger, que per no ser molt alt, els deixava entreveure’s. I sobre la tanca, van detectar la presència d’una llima, la qual es mantenia en equilibri sobre la tanca. Ni per a tu, ni per a mi: al bell mig. Els dos estiraren alhora el braç per tal d’agafar-la, però s’aturaren al mateix temps, reptant-se amb la mirada mentre dubtaven a qui pertanyia la llima.

Restaren immòbils una bona estona, ara mirant la llima, ara mirant el veí, com dos pistolers del Far West a punt de disparar.

Així estaven tots dos quan, de sobte, una forta rialla els va sorprendre. Pepica, que els havia espiat des de la finestra de la cuina que donava a la llimera, no podia parar de riure en veure els dos hòmens en aquesta actitud reptadora. Immediatament, la veïna, des de la balconada del seu xalet, esclatà també en una forta rialla, fent cor amb Pepica.

Els dos hòmens es quedaren quiets, enfurrunyats al principi, però a poc a poc, començaren també a riure’s, sentint que s’estaven comportant com a dos sers ridículs i sense trellat.

Els quatre reien amb ganes, i de tanta rialla, acabaren fins i tot plorant.

D’aquella manera acabà l’enemistat entre els matrimonis i el diumenge següent tots quatre ho celebraren amb la saborosíssima paella de pollastre i conill que va cuinar Pepica.

I amb el bon vi, caríssim per cert, que van portar el veïns.

I és que no hi ha res que no arregle una bona paella!

Text: Vicen Córcoles
Il·lustració: Joana Galdón