A l’encalç del cinema
John Garfield, un tipus del carrer
John Garfield, un tipus del carrer
John Garfield pertany a la generació d’actors que, procedents del teatre, van arribar al cinema amb l’aparició del sonor, la gran generació de l’star system, encara que no hi encaixa, en els usos i els costums. L’historiador francès Jean Tulard el defineix així: «Una de les grans estreles de la Warner, va interpretar els herois més propers a aquesta productora, els que transmetien una certa pedagogia social, propera a Roosevelt. Les creacions de Garfield són l’oposat a Bogart, Errol Flynn o Gary Cooper. Es definia a si mateix com el Gabin del Bronx, en referència al Jean Gabin de les pel·lícules anteriors a la Segona Guerra Mundial, de Renoir, de Carnet, del Duvivier de La belle epoque».
Aquesta és la seua primera característica, interpretar uns personatges pertanyents a classes populars, fora del marc habitual del Hollywood dels somnis i fent de precedent a la revolució que arribaria a la segona meitat dels 50 de mans de la generació de la televisió. La segona és una formació actoral amb els introductors del sistema de Konstantin Stanislawski, el que es coneixeria com el mètode, que també el converteix en un avançat al seu temps, una mena de precursor de Marlon Brando o Montgomery Clift. Encara n’hi ha una tercera, aquesta probablement encoratjada per la seua primerenca mort (abans de complir els quaranta), ja que els seus personatges inquietants, rebels i de classes populars remeten als rebels sense causa que encapçalaria James Dean a la segona meitat dels cinquanta.
Jacob Julius Garfinkle va nàixer a Manhattan, el 1913, en una modesta família de jueus russos que havien emigrat als EUA. El seu pare tenia un negoci de planxat de roba i la seua mare va morir, per les seqüeles del part del seu segon fill, quan ell només tenia set anys, i per això els dos germans van passar temporades amb diversos parents dels barris pobres de Brooklyn, Queens i el Bronx. Va ser un jove problemàtic, habitual de les colles de carrer i expulsat de l’escola en diverses ocasions. Va començar practicant la boxa, però una afecció cardíaca,diagnosticada precoçment, el va fer abandonar la pràctica d’aquell esport.
Els seus inicis en la interpretació van ser dins del teatre aficionat fins que va aconseguir incorporar-se a un dels grups d’avantguarda del teatre novaiorquès, Group Theatre, una companyia que pretenia expressar amb aquest nom la idea d’actuar com a col·lectiu i no com a estrelles individuals. Entre els seus membres hi havia el cineasta Elia Kazan i el dramaturg Clifford Odets.
El 1939 va signar un contracte de set anys amb la Warner, en les condicions del sistema d’estudis, però les seues relacions van ser tempestuoses perquè l’actor no estava conforme amb els papers que li oferien i reclamava històries i personatges de més importància dramàtica. El 1946, finalitzada la II Guerra Mundial, va decidir no renovar el seu contracte amb la Warner, un fet molt mal vist al Hollywood del moment. Una de les seues últimes pel·lícules amb l’estudi és un dels seus títols mítics, El carter sempre crida dues vegades (Tay Garnett, 1946).
A continuació va crear la seua pròpia productora, Enterprise Productions, amb la qual pretenia orientar la seua carrera en personatges de calat dramàtic, moltes vegades interpretant un personatge associat a la seua figura: un home de classe baixa que s’ha bregat al carrer i ha traspassat la frontera de la llei o la moral per triomfar, s’ha convertit en un canalla però que es redimirà en un últim gest de dignitat. Així és en els seus títols més importants: Cos i ànima (Robert Rossen, 1947), Force of Evil (Abraham L. Polonsky, 1948), The Breaking Point (Michael Curtiz, 1950) i Va arribar fins el final (John Berry, 1951), la seua darrera pel·lícula.
Va ser un home compromès amb diverses causes d’esquerres, encara que mai no va militar al Partit Comunista i tampoc sembla que simpatitzés amb aquesta ideologia en concret. Tot i això, els seus plantejaments públics i el fet que hagués produït i protagonitzat pel·lícules de cineastes inclosos a les llistes negres —Robert Rossen, Abraham Polonsky i John Berry—, van fer que el 1951 fos cridat a declarar davant el Comitè d’Activitats Antiamericanes. Allí va negar haver pertangut al Partit Comunista, però va rebutjar donar noms. Això va fer que fos inclòs a les llistes negres i ja no va tornar a treballar al cinema, tornant al teatre. Va intentar trobar un acord que li permetés tornar a treballar al cinema, però li van exigir que denunciés la seua pròpia dona, Roberta Seidman, que sí que havia militat un temps al Partit Comunista, a la qual cosa es va negar. Moriria l’any següent, el 21 de maig del 1952, d’un infart.
Pedro Uris
