Jove (re)apropiació de la cançó popular
La complexa i plural riquesa musical d’arrel popular té entre músics joves de diferents latituds un estudiat interès per la seua recuperació i qualificada relectura de les bases instrumentals. Incorporant, a més, nous continguts culturals en les lletres.
Amb el feminisme unitari enriquint les seues lletres, As Fillas de Casandra incorporen les melodies tradicionals gallegues amb una potent percussió i suport de bases electròniques. També l’asturià Rodrigo Cuevas, al que agrada dir-se agitador folklòric i artista total, utilitza la seua brillant formació musical per a rondar a la cançó tradicional amb altres gèneres, incorporant la sensualitat i la crítica social als seus espectacles. Des de Pedreguer, Sandra Monfort, amb la dolça sensibilitat de la Marina cerca en les arrels de la seua “pàtria dolça i maca” una forma d’expressió musical amb vigorosos codis contemporanis, que li han atorgat ja diversos premis. La Maria, amb una extraordinària veu combina magistralment elements del flamenc, arrels populars valencianes com el cant d’estil, estructures havaneres o la chacarera, sense rebutjar la guitarra elèctrica més rockera. Amb una extraordinària qualitat i diversos premis, entre ells un Goya a la millor cançó original, la catalana Maria Arnal, és un bell exemple de l’atrevida combinació entre les arrels populars més profundes i l’electrònica més innovadora. A Euskadi el trio Mirua posa a la gent a ballar amb l’euskera en la gola i el pop electrònic en els altaveus. Amb dos àlbums ja gravats, no abandonen el pandero i la trikitixa, aquest petit acordió diatònic de botons.
En fi, la fusió musical d’estils i tradicions, combinant cultures sense oblidar la pròpia identitat cultural, no és una cosa nova en la història de la música.
El que em sembla admirable, en l’actual context social, econòmic i cultural d’estandardització, simplificació, superficialitat i mercantilització, és l’aposta coherent d’un grup de músics joves que, com veieu, apareixen per tots els racons de l’Estat Espanyol i amb una extraordinària formació acadèmica ens regalen una producció musical amb memòria, compromís i sobrada creativitat per a generar produccions originals. Afortunadament la llista és llarga, com ho és la diversitat d’origen. Em sorprèn l’atreviment de The Penguins i les seues versions reggae de Puf, el Drac Màgic o Sol solet. I sé de moltes escoles en les quals el ball i els riures dels dels nens i nenes estan garantits amb aquestes versions.
Veig als adolescents fer rítmics moviments al toc del pandero amb la cançó d’Alana, Cantares de Camariñas. Cal aturar-se amb Sanguijuelas del Guadiana, un grup amb origen en Casas de Don Pedro (Badajoz) amb un àlbum publicat en 2025, titulat Revolá, amb referències a l’arrelament rural i al viatge de l’emigrant. En fi, no oblide a Alosa, un duet format en el prestigiós Taller de Músics de Barcelona, amb una original recuperació de l’Aserejé. Pararem esment a La Xica, fundadora de Malucs i ara amb una recent presentació de produccions pròpies de molta qualitat. Des del sud Judeline, amb arrels en la música andalusí i una relectura del flamenc, produeix amb Yerai Cortés Un puente por la Bahia.
I deixe per al final, la meua particular guinda musical: Si segurament el disc Alenar va ser una de les millors gravacions de Maria de la Mar Bonet, la versió que ara interpreta la mallorquina Maria Hein és un bell exemple del respecte i reconeixement de les essències musicals de la tradició popular per a mostrar evolucions, innovacions i propostes futuristes de molta potència. Finalment, que siga el lector o la lectora qui fique paraules al Mediterrani de María José Lergo.
Jaume Martínez Bonafé
