Museu obert. Tardor 2025

Memòria i Reflexions de la Plàstica Valenciana en el Viatge de Transició

Ens centrem en un temps en què la ciutat de València va ser protagonista en convertir-se en capital de l’avantguarda figurativa i de l’abstracció (1964–1976), va ser un moment on l’art respon d’una forma cultural combativa fins a aquest moment sense precedents, com a resposta a un gran aparell de propaganda política que la dictadura tractava de difondre al món volent donar una imatge de modernitat i pacificació que estava molt lluny de la realitat del moment històric.

La resposta cultural va ser un moviment actiu, una resposta a través de l’art a una operació de manipulació informativa, una resposta a un aparell polític de propaganda que va tenir el nom de celebració, «XXV años de Paz».

Entorn de 1964, es van crear diferents grups artístics que es convertirien en referència de l’art polític, la idea de col·lectivitat es va tornar com a resposta renovadora en un context de lluita interna contra el franquisme, les noves fórmules de cooperació entre artistes es convertirien en eines de canvi, tot alimentat per un incipient procés de transició a la democràcia, fins i tot no viscuda però si esperada.

De nou València, es posava al capdavant en el model de transformació social i cultural, aires renovadors que emulaven a aquells anys de la Segona República, on València es col·locava a l’avantguarda cultural artística.

Van ser diversos col·lectius els que van gestionar aquesta maniobra sense precedents, entre els quals, Estampa Popular, Equip Crònica, Equip Realitat.

Estampa Popular, fou potser un dels grups més antics, format a la fi dels anys 50, Antonio Saura i Rafael Ibarrola en van ser alguns dels primers membres juntament amb una gran pedrera d’artistes, va ser un fenomen complex i la seua activitat cal entendre-la en el context de l’inici dels primers moviments polítics antifranquistes, per això van apostar per un art comprensible amb una preferència realista i per la tècnica del gravat per a poder plasmar la seua crítica d’una manera més comprensible.

Equip Realitat, format entre altres per Joan Cardells i Jorge Ballester, començaria en 1966, formant part d’un moviment de figuració critica amb estètica pop, el seu treball artístic va ser compromès en la situació política que es vivia.

Alguns dels seus integrants, com altres membres de diferents grups, es van conèixer a l’Escola de Belles Arts de València als anys 60, també va ser a la Universitat on coneixerien els membres d’Estampa Popular, precursors al seu torn d’aquest corrent que acabaria dividint-se en Equip Crònica i Equip Realitat.

Tots ells van destacar per les seues icones artístiques, per l’estètica del pop i els seus colors vibrants, per la seua intenció de provocació i reflexió a partir de la imatge directa.

Dins de totes aquestes iniciatives de grups artístics com a resposta, en aquella València de ressorgiments cooperatius artístics, destacarem la creació de la tríada valenciana conformada per Manuel Boix, Artur Heras i Rafael Armengol, artistes que es van conèixer sent estudiants de Belles Arts i que van renovar el panorama artístic d’aquests anys camí de la transició, els seus treballs van ser en col·lectivitat però també individuals aconseguint reforçar el missatge polític cultural.

Amb una tremenda obra compromesa que avui dia, a la València del segle XXI, continua activa, potser avui encara més reivindicativa, si això és possible, que llavors, perpetuant la idea que l’art és la resposta al moment històric viscut.

Van iniciar un nou Realisme utilitzant recursos formals del pop per a estructurar obres molt elaborades intel·lectualment i de gran força crítica.

Cal destacar també el paper de les llibreries i editorials independents valencianes com a espais col·lectius de difusió i debat crític i intel·lectual així com l’acostament als discursos feministes.

En el panorama artístic plàstic, fora del discurs oficial, serien molts els artistes i menys les artistes els i les que van tractar de generar discursos i llenguatges artístics que generaren dialèctiques per a intentar posar en crisi l’ordre polític, social i artístic imposat pel règim franquista.

Un temps delimitat en un espai geogràfic com va ser la València dels últims temps del règim imposat on arribar a l’esperança de la transició democràtica es convertiria en una plasmació d’un moment històric d’especial ebullició creativa i combativa, l’Art es va utilitzar com a resposta mediàtica al final d’un gran túnel, amb la ferma idea dels nous aires de llibertat que ja apuntaven.

Equip Crònica

L’obra «Pim-Pam-Pum» suposà el reconeixement internacional de l’Equip Crònica. Ací, uns soldats, davant un fons inspirat el l’obra de Lichtenstein destrossen les flors de Warhol. Mostra la repulsa de l’Equip Crònica a la duresa de les càrregues policials durant les revoltes estudiantils del maig del 68 i, alhora, la repressió de les llibertats que en aquells anys tenallaren molts països.

Era un art compromès, replet de missatges revolucionaris, de denúncia de les situacions opressives que van caracteritzar l’Espanya franquista.
Missatges subliminals que defugien la censura.

El cartell (1973). Es tracta d’una sèrie de cinc grans teles (200×200 i 400×200 cm) que es van exposar a la VIII Biennal de París. La idea motriu d’aquesta sèrie rau en plantejar un dubte polèmic sobre l’esquema per el qual quadre-cartell i pamflet-art es consideren conceptes oposats. La iconografia fa referència a cartells espanyols republicans de l’any de la guerra barrejats amb imatges de la pintura i objectes diversos.

Variacions sobre un paredó (1975-1976). Aquesta sèrie sorgí al setembre de 1975 quan Franco va ordenar afusellar cinc joves. És format per deu teles de 140x140cm en les quals es repeteix un mateix sistema iconogràfic: un mur, una figura amb els ulls tapats per un rectangle negre, un full de calendari amb la data de l’afusellament i una franja negra a l’angle superior esquerre. Els murs i les figures es van triar entre la iconografia de l’art d’avantguarda (Chirico, Klee, Delvaux, Tàpies, Picasso…). Aquesta sèrie es va exposar a la Biennal de Venècia.

Reyes Belvis