El Xalet de Camañes, ara La Casa Axis
L’Eliana ha construït la seua identitat patrimonial, durant dècades, a partir d’elements rurals i històrics d’origen agrícola: alqueries, séquies, antics masos i masies, molins, restes hidràuliques o habitatges tradicionals vinculats a l’horta. Aquest patrimoni, encara que sovint fragmentat, ha sigut percebut com l’únic legítim, el que connecta amb el passat preurbanístic del municipi. No obstant això, l’expansió residencial de mitjan segle XX va generar una altra capa patrimonial que ara comença a reivindicar-se: el xalet.
En aquest escenari, «el xalet de Camañes» (nom col·loquial conegut popularment per la gent del poble) —projectat per l’arquitecte valencià Pascual Genovés i dissenyat per Antonio Segura a mitjans dels anys setanta, per encàrrec del seu primer propietari el constructor i promotor Miguel Camañes— emergeix com una peça clau per ampliar la mirada sobre què és patrimoni a l’Eliana. Lluny de ser un simple habitatge d’urbanització, representa un cas excepcional dins l’imaginari space age, amb un llenguatge formal que s’allunya del model serià i ortogonal dels xalets convencionals, fent-lo un habitatge únic i de avantguarda a l’Eliana, sinó també al nostre territori.
Mentre que la majoria de residències del creixement urbà van apostar per estètiques funcionals, imitacions rurals o solucions repetitives de mercat, Genovés i Segura, junt a Camañes, optaren per l’experimentació geomètrica, els volums curvilinis, els finestrals continus i una integració paisatgística que trencava amb la simetria clàssica del xalet valencià. La piscina interior, el saló en doble altura o els detalls ceràmics i orgànics defineixen un espai domèstic que es volia futur, luxe i identitat.
El xalet, que durant dècades va ser un referent silenciós però conegut al poble, qui no desitjava entrar dins del xalet de Camañes? O participar en alguna de les seues festes privades?, va passar a l’escenari internacional quan va aparèixer en la sèrie Black Mirror de Netflix, fet que el va viralitzar i convertir-lo en icona visual del retrofuturisme valencià. Aquest impuls mediàtic va fer que s’identificara no només com una extravagància local, sinó com una arquitectura amb valor cultural i estètic propi.
Actualment, l’immoble és propietat de l’artista internacional Felipe Pantone, que l’ha rebatejat com a Casa Axis i l’ha posat en valor com a espai creatiu i peça arquitectònica de referència, ja no sols al territori valencià, sinó internacionalment. La seua aposta no sols garanteix la conservació de l’edifici, sinó que l’ha recontextualitzat dins del discurs contemporani sobre patrimoni modern.
Aquest patrimoni dels anys setanta no pot entendre’s com a oposició al patrimoni històric tradicional, sinó com a continuïtat en la construcció de memòria local. Si les masies o els masos expliquen l’Eliana agrícola, el xalet de Camañes explica l’Eliana residencial, però des de la seua versió més avançada, creativa i singular. És memòria d’una altra etapa: la del prestigi arquitectònic domèstic, la nova classe mitjana-alta i la cultura visual de la modernitat tardofranquista.
Tanmateix, la major part de xalets del municipi no disposen d’un valor arquitectònic intrínsec; són reproduccions seriades sense personalitat patrimonial, però ens podem trobar autèntics tresors arquitectònics. El que fa únic el xalet de Camañes és precisament la seua capacitat d’escapar d’eixe estàndard. Mentre molts xalets han envellit com a mer parc immobiliari, aquesta obra es revela com a document material d’un temps que es va imaginar el futur des del disseny residencial.
Per això, comparar-lo amb el patrimoni rural antic no hauria de conduir a una jerarquia, sinó a una lectura cronològica: allò que abans eren les masies, hui poden ser-ho arquitectures modernes excepcionals. L’Eliana no pot limitar la seua memòria a allò previ a l’expansió urbana; també ha d’incorporar allò que conta la transformació del municipi en referent residencial del segle XX.
Reivindicar el xalet de Camañes, ara Casa Axis, com altres xalets, com a patrimoni no és només preservar una casa bonica: és reconèixer que la identitat col·lectiva també s’ha construït amb formigó corbat, piscines interiors, futurismes domèstics i imaginació arquitectònica. I que, igual com un molí, una torre o una masia mereixen respecte, també un exemple únic de modernitat pot —i ha de— formar part del relat patrimonial de l’Eliana.
J. Enrique Martínez Escrivà
