Caragol i Sargantana

CARAGOL I SARGANTANA

Això diu que era un caragol que es deia Caragol.
I una sargantana que es deia Sargantana.
Al primer li agradava la pluja, l’aire humit i la rosada de la matinada.
A Sargantana, el sol, la caloreta i la terra seca.
Tot i que vivien a prop l’un de l’altre, no es coneixien. Cadascú tenia els seus costums i els seus divertiments: Caragol gaudia arrossegant el cos per les fulles verdes de les plantes; Sargantana, refregant-se per les pedres del camí.
Cadascun a la seua, sense incordiar-se ni molestar-se el més mínim.
Un dia van coincidir al peu d’un arbre.
Caragol mirà Sargantana amb els seus ulls pendulants, estranyat per trobar un ésser tan curiós i diferent d’ell. El va sorprendre aquella pell tan escatosa i seca, aquella cua llarga i aquelles potes curtes amb les quals l’animalet corria com un dimoni.Sargantana observà Caragol, admirant aquella molla tova que podia amagar-se dins una closca redoneta i espiral, deixant un rastre brillant allà per on passava.
Durant una bona estona restaren quiets, l’un front a l’altre. Curiosos. En silenci.
Caragol va ser el primer a parlar i li va preguntar a Sargantana qui era i d’on venia.

-Jo sóc del món –contestà aquella.

Caragol pensà que del món en som tots i, tal vegada, volia dir aquell animalet que no tenia una casa en propietat. Clar que -pensà Caragol-, la seua casa la portava damunt i tampoc no era de cap lloc en concret.
Sargantana començà a palpar la closqueta del caragol amb la seua cua llarga, fent-li cosquerelles. Caragol, va muntar damunt del rèptil, refredant-li l’esquena.
Anaven passant els minuts i cadascú trobava més i més diferències entre ells.

-Tu eres molt ràpida- digué Caragol.

-I tu prou lent-contestà Sargantana.

-Tu tens escates a la pell- afegí Caragol.

-I tu la tens nua- completà Sargantana.

Però cadascuna de les diferències que trobaven, lluny de fer-los enrabiar, els feia sentir curiositat. Segons més s’anaven coneixent, més simpatia sentien l’un per l’altre i més allunyaven la inquietud i la desconfiança. El secret era no pensar que un era més important que no l’altre.
Comprovaren que veien les mateixes coses al seu voltant: papallones de mil colors que volaven, flors de moltes formes que s’obrien, pedres, bassals i fulles que formaven els camins. També corbs negres i serps de camp que, a la menor distracció, se’ls podien engolir. Perquè també –aquesta era la realitat- estaven envoltats de perills.

Per això decidiren fer el seu camí junts.

-Cap on anem? –preguntà Sargantana.

-Tant s’hi dona- contestà Caragol.

Cadascú al seu ritme. De vegades, junts. De vegades separats, un davant i l’altre darrere. De vegades, Caragol al bé de Sargantana.
Passat el temps arribaren a un parc. Havien recorregut molta distància des d’aquell primer encontre; dies de sol, de pluja i de vent. En el camí havien enfortit els seus lligams i ara trobaven que era moment de descansar.

-Jo ja em trobe vell- afirmà Caragol.

-I jo una mica cansada- replicà Sargantana.

Havien viscut aventures i també perills. Sabien que eren molt diferents, però que junts havien guanyat en coneixement.
L’última nit, el cel estava ple d’estreles. S’anunciava l’arribada de l’estiu.
Caragol i Sargantana sentiren que les seues vides arribaven a la fi. I, de sobte, un esclat de llum caigué sobre ells.

L’endemà, dos figures de pedra i de bonics colors aparegueren en el Parc de la Pinada. Aquells animalets menudets i insignificants s’havien convertit en dos gegants, tan grans com havia sigut la seua amistat.
Caragol i Sargantana s’han quedat per a sempre entre nosaltres, per demostrar que les diferències ens fan més grans i que saber apreciar-les ens convertix en gegants.

Text: Vicen Córcoles
Il·lustracions: Joana Galdón