Un CEL de dones
Mari Luz Jiménez Valero
cartera
Aquesta ha estat una entrevista molt emotiva, perquè l’entrevistada és pura emoció i perquè el que jo suposava un recorregut pel poble en la vessant més física i cultural, s’ha transformat en un recorregut humà. I és que Mari Luz Jiménez Valero m’ha fet moure els sentiments més humans que formen part de la meua manera de ser. Mari Luz, la cartera de l’Eliana, fa 34 anys que està treballant al poble. No va néixer a l’Eliana però se sent elianera. Va començar fent una substitució quan tenia dinou anys, va preparar oposicions -sense deixar de treballar- i, en quant va poder se’n va vindre per a ser cartera a peu. Perquè no sé si vostés sabran que hi ha carteres de moto i carteres a peu. Ella va començar sent-ne de moto però, després de fer de cartera a peu, va decidir que aquesta era la professió de la seua vida. I, de la seua professió, n’ha fet la seua passió. Que s’alce a les cinc i mitja de la matinada, arribar a les sis a desdejunar al Comes, on és molt ben rebuda per Merxe, ens en diu ja moltes coses. Que els iaios li regalen caramels (i ella els compartisca amb els companys i companyes) també ens en diu moltes. Que sàpiga on és millor deixar una correspondència perquè li arribe com més prompte millor a la persona destinatària, que avise la persona que està esperant una carta referent a la seua salut, després d’haver-la deixat a la bústia, que la gent la salude pel carrer, li done conversa… tot això i molt més és el que Mari Luz fa cada dia.
El punt àlgid de l’emoció arriba quan et conta com troba a faltar les persones que han mort. Com, quan porta la correspondència a eixa casa, el record de la persona que abans estava allí se li fa present i sent profundament la seua absència. I t’entendreix el cor, quan et conta com feia arribar cartes del nuvi a la núvia, d’amagatall, i com després acabaren en casament. O com sap ella que una carta arriba des de la presó, perquè són cartes especials, sobres molt colorits amb detalls molt bells, pintures que els presos encomanen fer a d’altres perquè eixa carta, quan arribe a les persones estimades, provoque tanta emoció com la que porta, segurament, el text escrit dins. En el seu recorregut vital, aquesta cartera a peu, ha conegut moltíssimes persones que li han ensenyat a ser la persona que és i li han fet comprendre que el sentit de la seua vida és la gent.
Evidentment, Mari Luz ha viscut la transformació del poble. Ella pensa que per a millor. Recorda com els carrers eren majoritàriament de terra, la plaça, amb la seua bústia, on es podien deixar les cartes sense baixar del cotxe. El parc, que eren quatre pins i alguns xalets disseminats, poblats per estiuejants. A eixe parc ja creat va vindre a fer-se les fotos el dia del seu casament. Recorda el gran avanç que va suposar quan posaren les plaques amb els noms dels carrers… i de la nostra llengua, curiosament, diferencia entre el coneixement que se’n pot tindre ara i l’orgull de sentir-se valenciana de la gent que habitava l’Eliana quan ella va arribar. Està molt agraïda al periòdic l’Eliana 2000 per l’entrevista que li feren quan va fer 25 anys de cartera, al CEL, per l’entrevista que li fem ara i al poble de l’Eliana en general perquè, com li va dir José Alonso, veí del carrer Verge del Pilar: Mari Luz, tu ets la continuació de la família de cada casa. I segur que és així perquè ella se sent privilegiada pel fet de vindre a treballar ací, i és feliç fent-ho.
I acaba amb un desig: li agradaria molt anar a repartir cartes a algun carrer que portara el seu nom.
Conxa Delgado Amo
