EL BARRANC DE MANDOR
Vicent Rubio, Cronista Oficial de l’Eliana
15 de març de 2022
El barranc de Mandor comença a denominar-se així a partir del molí de la Lluna, enclavat al marge dret, fins a la desembocadura al riu Túria. Comença recollint les aigües de la séquia Nova i les fluvials des de les costeres de Llíria i Benaguasil, tota la vall desguassant a la séquia més cèntrica, la de la Granotera, que només arreplega aigües de desguàs, i juntament amb alguns barrancs que hi desemboquen, com el de Bono, el de la Conarda o el de Lluquet anomenat també de Millán en terme de Riba-roja, a més, diàriament, dels sobrants de la xarxa de séquies de reg de la séquia Mare de Benaguasil.
Aquestes aigües eren recollides pels tres assuts: l’assut de la fàbrica de la Concepció, a la part esquerra del barranc, on desembocaven la séquia del Gallipont a la dreta i la Major a la seua esquerra, després de passar pel molí de Sant Vicent i donant servei al molí de Remigio. Les seues aigües, per mitjà de les turbines, produïen la llum elèctrica de l’Eliana i de Bétera. El molí del Carme, a la part esquerra del barranc, l’assut on avui hi ha el pont, recollia les aigües, primerament, per al molí de la Mare de Déu del Carme i, anys després, per a producció de llum a la fàbrica del Carme, juntament amb les aigües del sequiol del Carme o del Mallol, i l’assut de Montesol o de Mandor, a la part dreta del barranc, davant de la masia del Pusero o de Sant Josep i davant de la font de Pusero, que estava dins el barranc, i per mitjà d’un canal o séquia, canalitzava les seues aigües cap a l’antiga casa-molí de Mandor, avui desapareguda, la concessió d’aigües del qual datava del temps dels Reis Catòlics, i va ser signada a Sevilla per aquells sobirans a finals de 1400, abans d’emprendre el setge de Granada.
Al mapa en pergamí de l’any 1592 de la zona arrossera de Benaguasil amb el dibuix de la xarxa de séquies i de pobles confrontants, hi figura la Casa de Mandor.
El 10 de juny de 1804, amb el Comte de Revillagigedo, senyor de Riba-roja (consort), aquest juntament es va dirigir, amb una comitiva, al barranc de Mandor, que baixa de la Pobla de Vallbona, i posat als assuts que es troben a una distància d’un quart de llegua de l’heretat de Mandor, l’un de calç i pedra, derruït, i l’altre d’estaques i banastres, per on baixen les aigües de l’heretat i el molí, per al seu ús i reg va ordenar la col·locació de banastres i la composició de la séquia que condueix l’aigua, pels marges de la qual es va passejar i arrancar herbes i es va dirigir al lloc proper de l’antic Mandor, on es troben vestigis de muralla.
Actualment l’assut conserva la funció per a la qual va ser creat, continuen passant les aigües per l’aqüeducte àrab o romà, ja en terme de Riba-roja i per davant del que va ser la gran casa-molí de Mandor, avui desapareguda, donant aigua a la part esquerra al molí del Penyot i el regadiu a la finca de la Vallesa de Mandor, ja molt a prop de la desembocadura al riu Túria.
Des de la seua capçalera, el Barranc de Mandor, directament o indirectament per les séquies que hi desemboquen, donava moviment als molins i fàbriques, com ara, el de la Lluna, el de Sant Vicent, el de la Concepció, el de Remigio, el del Carme, el de Mandor i el del Penyot, aquests dos últims, en terme de Riba-roja, gairebé a la desembocadura al Túria, on el barranc aboca les seues aigües sobrants. El salt d’aigua que produïen els assuts i la que eixia dels artefactes dels molins i fàbriques produïen amb ells un moviment del fons del barranc on es formaven grans forats on, quan no venia aigua, es formaven xicotets embassaments on es refugiava la fauna aqüícola.
ls veïns de l’Eliana solien anar a pescar en aquests petits embassaments anomenats «clots», on es refugiaven les anguiles, els barbs, els cabudets i les madrilles. Recorde, per la dècada de 1960, veure anar a pescar, amb les canyes a l’espatla, fetes artesanalment per ells mateixos, el tio Juano (Juan Ramón Quinto), Ramon el pulet (Ramon Miguel Navarro), el conillet (Salvador Chisvert Ballester), Vicentet el de la llet (Vicente Desco March) i altres. Els del Mas del Pusero, al costat del barranc de Mandor, el tenien a prop i solien pescar-hi com podem veure a les fotografies (Julián Coll Molina amb un barb o la seua cunyada, Encarnación Prósper Montaner amb una anguila). Una altra forma de pescar era la de «desclotar» o buidar l’aigua amb poals quan no baixava aigua pel barranc, per agafar les anguiles o els peixos refugiats; les anguiles i aquest tipus de peix se solien gastar o condimentar amb allipebre. Entraven des del riu al barranc de Mandor per dos costats: baixant per la xarxa de séquies de Benaguasil, o bé pujant des de la desembocadura.
La versió més antiga del nom del barranc de Mandor, la trobem a los Anales del Reyno de Valencia, on es narra la batalla entre Metel i Pompeu contra Sertori, l’any 76 abans de Crist, on van morir més de 11.000 soldats, a les riberes del Túria,
«en las llanuras de Menandor, que agora se dize Mandor, en la ribera Septentrional del rio Turia a tres leguas de Valencia, y a dos passos de la Puebla de Benaguazir […] que en una piedra antigua de la puebla, que cerca esta de Mandor se hace memoria de Metello. Porque no se haze del de ninguna fuente, sino de uno de su familia, llamado Iulio Cecilio Nicandro, que la mandò labrar para sepultura de su amada muger Licinia Vicumia que murió allí, como se verá adelante.
»El nombre de Menandor, en cuyas llanuras pone Beuter la batalla de Turia, es Arábigo, y quiere dezir: Quién lo vio? o Quién lo mira? Que dando consigo los Alarabes en aquellas llanuras, quando ganaron a España, y hallando en ellas debaxo tierra muchas armas, que auian quedado de la batalla de Turia, hizieron tan grande admiración de verlas, que della sacaron el nombre de Menandor para aquel puesto, significando con el, que la grandeza de la batalla, que en el se hauia dado en tiempo de Romanos, hauia sido admirable para todos los ojos que la vieron.»
»en el molino que por ello llaman de Mandor [Ref. 2], en el arco que cubre el acequia y agua que sale del, vi una piedra de sepultura muy grande y hermosamente labrada, que la mando hazer Cayo Postumio Successo para sí y para su hija Postumia Aprulla; y en el epitaphio se dize que era esta señora Flaminca, o Sacerdotissa de Setabaucio, que si se atiende a esto por una parte, y se considera por otra que Postumia murió de edad de solos diez y ocho años, y que yaze en término deste pueblo, apenas se podra dexar de confessar que el es el de Setabaucio [… ], dize así:
D.M.
POSTUMIAE. C.F. APRULLAE
FLAMINICAE SAETAB. AUC
ANORUM XVIII.
POSTUMIUS. SUCCESSUS
FILIAE PIISSIMAE ET SIBI.
En enderrocar la gran casa-molí de Mandor, aquesta pedra va ser cedida i traslladada al museu de València, llaurant-se’n una altra igual que es guarda a la masia del Pla-Vallesa de Mandor.
El barranc de Mandor va ser canalitzat i cobert per una volta des del molí de la Lluna fins a passar Montesol en terme de Riba-roja de Túria, a finals de la dècada de 1970, desapareixent així tota la vida aquàtica.
Referències:
Ref 1- Historia de la villa y baronia de la Pobla de Vallbona. Vicente Llavata Pitarch, 1982.
Ref 2- Memòria, per Francisco de Paula Jaldero Sacristán: Canales cuyos restos existen en el término de Ribarroja y alrededores de Valencia la Vieja, pag.11 a 13. Biblioteca de Nicolau Primitiu. https://www.celdeleliana.com/Canales-cuyos-restos-existen-en-el-termoino-de-Ribarroja-y-alrededores-de-Valencia-la-vieja.pdf
