per Fernando Romero
Els fars, elements icònics que poblen tot el contorn de les nostres costes.
Situats en llocs on és necessari marcar al navegant el camí segur per a arribar a bon port.
Fa més de 2000 anys ja es marcaven les costes amb grans fogueres que es mantenien durant tota la nit tant per assenyalar un port com per marcar un lloc acostar-se al qual per ser extremadament perillós. El Far d’Alexandria o el Colós de Rodes van ser fars importantíssims, ja desapareguts.
Moltes ciutats han crescut amb la llum del seu far i n’han fet un símbol i, fins i tot, una forma de vida.
A mesura que s’han anat modernitzant la ciutat i la seua vida, també el seu far ha anat millorant. Viuen de, amb, per i per al far. El far de Portopí (del qual ja es té notícia a l’any 1300), a Palma, quan els fars no eren electrificats i la seua llum es generava amb llànties d’oli d’oliva, totes les transaccions que es realitzaven en el mercat amb aqueix oli, incloïen un percentatge que s’enviava al far i s’emprava per a mantenir-lo encès, perquè, si s’apagava, no podien entrar els vaixells a la ciutat. Trencar un vidre del far podia portar l’infractor a la picota durant un dia, si era un menor de 12 anys, però si el culpable era un adult i durant la nit, la pena era l’amputació d’una mà (el far s’apagava amb el vent, si no hi havia vidres). És un exemple de la importància que tenien.
En els edificis annexos als fars arribaven a habitar fins a tres faroners amb les seues famílies. Havien de mantenir el far en marxa durant tota la nit. I això incloïa, a més a més de mantenir el llum encès, el manteniment de la maquinària que feia girar al far, i per a això, cada tres o quatre hores calia pujar els grans pesos que feien girar la maquinària de rellotgeria de la mateixa manera que funcionaven els rellotges de paret antics. Literalment, se li donava corda al far. Perquè aquest havia de girar a una velocitat concreta per a produir el seu propi codi de centellejos.
I va arribar l’electrificació i, amb ella, es van modernitzar els fars i, amb el pla d’enllumenat de costes de 1967, es van modernitzar els fars existents i se’n van construir molts de nous. D’aquesta manera un vaixell a 12 milles de la costa podia veure almenys dos fars, i així, per triangulació, era possible conèixer la seua posició.
Espanya, i tota la península, està rodejada de costes amb nombrosos ports i fars de guia. Com a primer exemple no podria ser altre que la famosa Torre d’Hèrcules que és el far de La Corunya, declarat el 2009 patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Construït al segle I i anomenat, inicialment, Farum Brigantium, és el far més antic del món en funcionament en l’actualitat, a més d’una de les construccions de l’època de més altura (37,2 metres).
Més a prop del nostre poble tenim el Far de Peníscola, situat a la seua fortalesa, amb els canons de la qual va ser fosa l’estàtua de Jaume I que podem contemplar al Parterre de València.
Els fars de Castelló, Nules, Canet, València, Cullera, el cap de Sant Antoni, entre Dénia i Xàbia. Tots ells situats en llocs d’una bellesa envejable, i on és molt agradable poder passar unes hores contemplant el paisatge, veure trencar l’alba, llegir un llibre o, senzillament, fer una passejada.
També podem destacar la Farola de Màlaga, símbol de la ciutat i que dona nom a carrers, coŀlegis, restaurants, hotels i a un gran nombre de llocs i activitats de la ciutat.
El Far de Llobregat, sense la llum del qual era quasi impossible entrar al port de Barcelona, doncs els aŀluvions que depositava el Llobregat dificultaven enormement les maniobres, i que porta encès des de 1852, és també un dels símbols de Barcelona.
Al Km 0 del Camí de Santiago s’alça majestuós el Far de Finisterre, la llum del qual avisa els navegants que es troben a la punta més Occidental del continent europeu i que no han d’acostar-se a aquestes costes perquè són un perill constant (a Costa da morte).
Seria molt extens nomenar tots aquells fars tan emblemàtics que abalisen no solament les nostres costes sinó totes les costes del món i donen seguretat als navegants.
Però us preguntàreu, perquè «ELS FARS DE L’ELIANA», si l’Eliana no té costa ni far?
Doncs has de saber, amable lector, que, efectivament l’Eliana no té far, sinó que en té molts, de Fars, perquè en tots i cadascun dels fars que ací hem anomenat, i no solament en aquests sinó en quasi tots els fars d’Espanya i en molts altres del món, hi ha una xicoteta placa gravada en la qual s’indica que aqueixos fars han sigut dissenyats i fabricats a l’Eliana. Els elements interns dels fars, les seues màquines de rellotgeria, els seus llums i òptiques, tota la maquinària es dissenyava a l’Eliana. Les belles cúpules envidrades són vertaderes obres d’art arquitectònic.
L’empresa que construïa aquests meravellosos i romàntics artefactes es deia «LA MAQUINISTA VALENCIANA». A l’escut d’aquesta empresa una frase en llatí mostra la seua filosofia «LABOR OMNIA VINCIT».
Es trobava, a la època de construcció dels fars, en un xalet per les Taules, darrere d’on ara és l’edifici del 112, al carrer Racó de l’Oix. A l’Eliana estigué des de l’any 1979 fins l’any 1995. Cal destacar que la mateixa empresa va dissenyar i construir el Pont de Ferro d’Alzira, i els fanals forjats que iŀluminen els Jardins de Vivers. També varen fondre l’estàtua de Jaume I que es troba al Parterre i varen construir la primera locomotora valenciana.
Actualment, i al contrari del que pensa la majoria de la gent, els fars continuen sent imprescindibles per a la navegació marítima. Tots continuen encesos i són un pilar fonamental pels sistemes d’ajuda a la navegació. Continuen iŀluminant el camí de retorn a port de tots els mariners.
L’Eliana no té mar, ni costa ni far; però la seua patrona és la Verge del Carme. I mira per on, patrona també de la gent de la mar.
Fernando Romero – Membre del CEL i constructor,
mantenidor de fars i abalisament marítim
