INTRODUCCIÓ
Des de finals de la Baixa Edat Mitjana, les activitats relacionades amb el cultiu de la morera i la manufactura de la seda han tingut un clar protagonisme en la història i la cultura valenciana.
Miniatura usos de la seda en el S.XIV
Rutasjaumei.com
Tot i que prèviament es fabricaven ja a València teixits islàmics amb la seda procedent del Regne de Granada, va ser a finals del segle XIV quan els comerciants genovesos contribuïren as la difusió del cultiu de la morera des del sud d’Itàlia. Posteriorment, transmeteren també la nova tecnologia tèxtil que s’utilitzava en Gènova en l’elaboració del vellut de seda.
D’aquí que col·laboraren en la creació del Gremi dels Velluters de València en 1479, convertint-se ràpidament en l’ofici més important de la ciutat i jugant important paper en la revolta de les Germanies.
EL CULTIU DE LA SEDA A L’ELIANA EN ELS REGISTRES DEL CONVENT DEL CARME DE VALÈNCIA
La relació existent entre el cultiu de la seda i la masia –o heretat– de l’Eliana prové de la seua fundació, en temps dels frares carmelites, ja que aquells van veure en aquesta activitat una font més de benefici.
En alguns dels llibres de registre que es conserven són citats els diferents productes que en aquesta heretat es produïen, s’adquirien o venien: diferents animals per al consum, verdures, llegums, cereals, vi… i la producció de fulles de morera, entre d’altres. En aquests registres figuren, també, les despeses i beneficis generats i, quant a la seda, es mencionen les diferents activitats realitzades en les plantacions de moreres, utensilis i edificis emprats per a tal fi. Un llarg procés fins a aconseguir l’apreciat fil de seda.
En el Quique Libri del Real Convent de Nostra Senyora del Carme de València dels segles XVII i XVIII, en l’apartat de “Determinaciones de este Convento” a la pàg. 244 es llig: “A 13 de octubre de 1677, este convento dio licencia y facultad a doña Teresa Vilarrasa para que en las tierras que el convento tiene en la Puebla de Benaguacil pueda plantar por el circuito (en las orillas) de ellas, y no de modo que puedan ocupar los campos, si no que queden libres para los trigos, quinientas moreras y que el cultivo de ellas corra por su cuenta y, asimismo, se pueda aprovechar mientras viva de la (h)oja y después de sus días, sean absolutamente las dichas moreras del convento. Y también le da licencia el convento para que en las andanas que hay en la casa de la Puebla, puedan hacer los gusanos y seda los años que quisiere. El auto de esta licencia lo recibió Jorge Sanchis (Not.) a 30 de octubre”.
En els inventaris del real convent del Carme realitzats el 6 de maig de 1720 1, referents a la casa heretat de l’Eliana, són citats alguns utensilis en diferents espais de la casa, relacionats amb el tractament de la seda.
Així, en el rebost, es nomena l’existència d’una perola de coure per a filar seda de filosa, la qual acabà la seua funció i es convertí en “cosa de coure”. En el celler, figura una perola gran de coure per a filar la seda i una altra més en l’avivador; també en el celler, sis rodes de marca Mayor per a filar la seda i, d’aquestes, una que s’ha de portar de València (es confirma que va arribar). Queden registrades en les cavallerisses dues mantes de pelar i portar la fulla de morera per als cucs, sent una nova i l’altra vella. I es reconeix que en aquest any de 1720 foren plantades més de 400 moreres en l’heretat.
Part d’aquest material tornà a ser inventariat l’any 1728, confirmant que continua estant l’avivador dels cucs en el celler, dues peroles grans per a filar la seda de la collita, les sis rodes de marca Mayor i les mantes per a portar les fulles de morera.
Per a aquest any de 1728 se situava en l’heretat de l’Eliana un planter de 3000 moreres, en l’horta que hi havia a espatlles del molí, iniciat en temps del procurador del convent, Pr. Fr. Diego Donat. D’elles foren trasplantades més de 400 en aquest mateix any i es confiava en plantar 300 més fins a final de l’any o pel març del següent, 1729.
També en aquest període queda referenciada l’existència de dues barraques per a la cria dels cucs de seda, fetes també pel ja esmentat procurador Pr. Fr. Diego Donat: una feta en 1727 amb capacitat de cria de “dos libras de semilla de gusanos” i l’altra feta en 1728, major que l’anterior, on es poden criar “tres libras de semilla de gusanos”. Per a poder alimentar els cucs, en la primera barraca eren necessaris 144 càrregues de fulla de morera i en la segona, 216. Per això, s’avisava que, abans d’avivar la llavor s’havia d’alfarrassar la fulla (això és, ajustar a l’alça el valor dels fruits en l’arbre, abans de la recollida). Es reconeixia per a l’Eliana i la Pobla de Vallbona un total de 360 càrregues de fulla, amb les quals es podrien avivar les cinc lliures de llavor que són les que sumaven entre les dues barraques i, en cas de no ser suficients, sols s’havia d’avivar la llavor necessària a la proporció de la fulla que s’alfarrassara, donant per a cada onza de llavor sis càrregues de fulla.
El llenguatge, que en l’actualitat ens sembla complicat d’entendre, fa referència als pesos i mesures de l’època, relacionats amb el món de la sericicultura.
Era mencionada l’existència d’andadors en cadascuna de les dues barraques. En la barraca gran hi havia dos andadors: el primer estava fet de canyes i el segon de taulons de principi a fi, de dues órdens de taules. En la segona barraca, la menor, els andadors estaven fets de taulons, tres andadors d’una taula, un andador de dues taules de principi a fi i un mig andador de dues taules. També hi figuraven escales de fusta, de quatre escalons cadascuna. En ambdues barraques hi havia una escala de forca.
Reproducció del cultiu dels cucs de seda. Imatges del Museu Comarcal de l’Horta Sud (Torrent)
Avançant en el temps, es troben més anotacions sobre els ingressos i despeses que produeix el Convent del Carme en relació a les activitats sederes en l’Eliana. Així, en el Clero libro 1570, “Ingresos y Gastos del Convento del Carmen”, de 5 de març de 1740 trobem la referència donada pel procurador del pagament de 18 dotzenes de moreres comprades en Carpesa per a ser plantades en l’heretat de l’Eliana, a 10 reals per dotzena, que era la moneda corrent 2. Per a l’any 1745, en el mateix llibre, se cita la compra de dos milers de moreres per a fer un planter en l’Eliana que importaren de bona moneda 18 lliures i 8 sous 3. I del mateix any de 1745, en abril, es reconeix el pagament de 2 lliures i 16 sous al Sr. Bautista Real l’import de serrar dos quaderns per a andadores de les barraques de l’Eliana 4
En 1746 foren comprades dotze dotzenes de moreres per a plantar en l’horta nova de l’Eliana a raó de dotze reals per dotzena 5, havent-se pagat aquest any els jornals de segar la sisca (planta herbàcia gramínia, prou alta que es trobava a la vora dels camins) per a les cobertes de les barraques.
En 1747 hi figura el pagament fet pel procurador a compte del Sr. José Izquierdo, arrendador d’una casa i porció de terres en l’Eliana per 14 unces i 7 lliures de llavor de cucs de seda, amb el compromís de fer-les pagadores el Sr. Izquierdo al convent pel dia de Sant Joan 6.
En 1748 es produeix una compra al moliner Vicente Prósper de dues dotzenes i mitja de moreres, les quals s’empeltaven per donar millor fulla 7; a l’arrendador José Izquierdo, se li compraren seixanta-dos lliures de capolls a 4 sous en velló, que en moneda corrent corresponien a 13 lliures i 15 sous. A l’esmentat José Izquierdo, la compra de 34 càrregues de fulla a raó de 18 reals per càrrega que importaven seixanta-una lliures i 4 sous. I a Vicente Prósper, 148 lliures de capolls a 4 sous de bona moneda que importen 35 lliures i 5 sous 8.
En 1749, el procurador pagà la quantitat de 2 lliures i 5 sous al Sr. Thomas Palanca, favor del Sr. Joseph Mascarós arrendador que fou de terres i de mitja casa de l’Eliana, pel lloguer de l’andana per a fer la seda en ella 9.
Els registres en 1750 indiquen la compra d’un miler de moreres menudes per a fer un planter en l’Eliana 10 i un pagament a la Sra. Ana María Vives, en compliment del que se li devia al Sr. Luis García, pel delme de fulla i llavor que s’avivà en l’Eliana en l’any 1735, segon el document presentat i firmat pel Pr. Fr. Vicente Jaime 11.
Els registres de l’any 1751 ens informen de la compra de 36 dotzenes de moreres per a plantar en les terres dels arrendataris de l’Eliana i en les terres de La Pobla, en les faltes que hi havia en dites terres, a raó de deu reals en velló que fan en bona moneda 33 lliures i 15 sous 12.
L’inventari de 26 d’octubre de l’any 1768 continua registrant les mantes per a pelar les fulles 13 i, en el llibre de clero número 267 14 –que és el llibre de comptes i d’administració de la casa i heretat de l’Eliana–, s’indica que el convent conrea pel seu compte, a càrrec del Fr. Franco Martí.
En el mateix document, entre els anys de 1738 i 1791, consten els següents registres:
- El 29 d’abril de 1738 rebé 35 lliures i 20 sous del Sr. Francisco Llopis, de Mislata, en concepte d’una partida de fulla que li havia venut.
- En abril de 1786, rebé 86 lliures, per la fulla de morera corresponent a aquest any.
- En març de 1787, 202 lliures, per la fulla venuda en diferents partides.
- En febrer de 1788 rebé 50 les lliures per tres partides de fulla.
- En abril d’aquest mateix any de 1788, rebé 96 lliures per diferents partides de fulla.
- El 8 de juny de 1789 rebé 26 lliures per la seda de tercio lliurada.
- En abril de 1791 rebé 45 lliures per la fulla dels tres bancals de la porta de casa.
- També en 1791 rebé 37 lliures i 10 sous per la seda, després de les despeses pagades.
Els registres per a l’any 1821 que es troben en el llibre del “Gasto y Recibo de La Eliana” 15 ens informen d’aquestes xifres:
- Per càrrega i mitja de fulla, 105 reals.
- Per 3 càrregues, 180 reals.
- Per 13 arroves, 150 reals.
- Per 2 càrregues de fulla, 120 reals.
- Per 8 arroves de fulla, 54 reals.
- Per 23 arroves i mitja de fulla, 237 reals.
- Per 7 arroves de fulla, 249 reals.
- Per 16 arroves de fulla, 141 reals.
- Per 15 arroves de fulla, 60 reals.
LA IMPORTÀNCIA DE L’ACTIVITAT SEDERA EN L’ELIANA
Entre l’èlit burgesa valenciana de finals del segle XVIII, es trobaven els seders, els quals adquiriren per aquells temps moltes heretats, algunes d’elles juntament a l’heretat de l’Eliana.
El canonge Luis Lassala Beltrán va ser un d’ell, adquirint les terres per a construir en 1817 una magnífica masia: la masia del Canonge o Masia del Pilar.
El Sr. Lassala era nét d’un comerciant seder, el Sr. Bernardo Lassala Verges, senyor de Prechac de Odón, França, qui va casar amb la Sra. Inés de Sangermán nascuda en Sogorb.
A la mort del Sr. Luis Lassala, els seus hereus vengueren la Masia del Canonge en data 2 d’abril de 1829, sent adquirida per la comtessa viuda de Calderón, Sra. Francisca María de la Gandara 16.
En paraules de Pascual Madoz en el seu Diccionario Geográfico Estadístico de 1845, “la masia la circuyen hermosas huertas plantadas de árboles frutales y muchas moreras que dan abundantes producciones” 17.
Pròxima a la Masia del Canonge es trobava –i es troba– l’altra gran heretat en l’Eliana, la Torre de Bava, la qual fou adquirida pel Sr. Vicente Tamarit Genovés, fill i nét de seders.
Quant als seus antecessors, el seu avi arribà a ser majoral primer de l’art de la seda en 1751. El pare, Sr. Vicente Tamarit Lliveria, casat amb la Sra. Teresa Genovés Ruiz, continuà l’art del pare, reconeixent que ambdós eren velluters o terciopelers, és a dir, mestres de l’art major de la seda. En 1788 aconseguí privilegi d’hidalguia, comprometent-se a no abandonar el comerç ni la fàbrica, arribant a ocupar fins a 500 persones.
La tercera generació, el Sr. Vicente Tamarit Genovés, nasqué en 1751. Fou marqués consort de San Joaquín y Pastor per matrimoni en 1779 amb la Sra. Ángela Pastor Marco, filla del comerciant seder, Sr. Félix Pastor Durán, primer marqués de San Joaquín y Pastor que ostentava el títol de cònsol de la Junta de Comerç.
Filosa reproduïda en l’escut dels Lliveria, present en la Torre de Bava.
Font: Arxiu del CEL
Vicente Tamarit continuà amb la tradició familiar, tant en els negocis del pare com en l’obtenció de la dignitat de familiar del Sant Ofici, en 1816.
Va exercir el càrrec de vice-contador per a la Real Societat d’Amics del País durant el trienni 1796-1798. També fou vocal en la Junta de València en la Guerra de la Independència, contra França. Era propietari de la casa palau dels Tamarit en el carrer Roger de Flor de València (abans del Pilar), número 15. En la portalada d’aquest palau figura l’escut nobiliari en pedra representant les armes de la família Tamarit-Lliveria-Genovés i Ruíz. Aquesta representació és idèntica a la que figura en la Torre de Bava de l’Eliana i en la casa de la Torreta, de Meliana. En aquest escut es reprodueix una filosa en el fragment que representa la família dels Lliveria, donat que el palau, a més de residència senyorial, acollia també el taller seder. La casa ocupava una gran superfície amb jardins en la part posterior que, en temps del rei Carles III, arribaven fins a l’antic Hospital General.
La descripció que del jardí feu el baró de San Petrillo, allà pel 1947 quan passejava pel carrer del Pilar, ens transporta a aquell espai ja perdut: “Adviértase entonces por encima de la elevada tapia, coronada de romántica yedra, un grupito de árboles de vegetación lozana, entre los que descollaba esbelta palmera, y como típico remate el clásico el reloj de sol, pintado en la parte superior del edificio. También echo en falta, al observar la casa, unos ladrillos heráldicos con el león de sable, emblema de los Tamarit: té el present escut sobre camp daurat un lleó rampant, de color molt negre… ab corona blanca, que així ho ha pensat Ramón Tamarit, per la vanitat ….”.
L’anunci de la venda de la Torre de Bava fou publicitada el 8 de juliol de 1819, en el Diario de Madrid 18. En l’anunci s’expecifica l’existència de l’horta amb moreres.
La propietat, com s’ha dit adés, fou venuda a la Sra. comtessa viuda de Calderón, Sra. Francisca María de la Gándara. Els venedors foren els fills i hereus de la propietat: Félix, José María i María Vicenta Tamarit Pastor 19.
La nova propietària procedí a arrendar la Torre de Bava i les seues terres, adjacents a l’Eliana, al Sr. Jaime Badía Rodrigo i els seus fills: José, Manuel i Vicente Badía Sorní 20.
En la clàusula 14 de l’esmentat arrendament s’especifica que “los arrendadores tendrán obligación de invertir en planteles de moreras, olivos y algarrobos una hanegada y media de tierra, la más a propósito para el caso a fin de reemplantar las faltas que hubiere a la heredad”.
I en la clàusula 15 continua: “Los arrendatarios han de cultivar las huertas a uso y costumbre de buenos labradores, conservando las moreras que existen en ellas y aumentándolas cuando sea posible en el caso de morirse alguna podrán aprovecharse solo el ramaje quedando tronco y brazos a beneficio de la Exma. Sra Condesa y será de cargo de los arrendatarios trasplantar otras en lugar de las que mueran como también “ingerirlas” y criarlas, y finalmente han de llevarlas solo en “verdanch y arpa” y si hubiera de pasar a “rearpar” deberán obtener consentimiento de la Exma. Sra. Condesa, debiendo “derroñarlas” los arrendatarios, según practica y hacer las plantaciones en la forma dicha”.
En la partició de l’arrendament de l’heretat entre els tres fills, a tots el va correspondre terres de regadiu, secà, olivar, vinyes i garroferes, però a Vicente Badía li va correspondre la mateixa variació de collites, més 11 fanecades de moreral amb hort.
Una informació en la premsa de 1853 21 feia referència a les collites de Benaguasil i al·ludia a l’abundància de la seda per aquests indrets: “Respecto a cosechas dicen de Benaguacil (Valencia) que la de la seda es muy abundante en aquel término, y son muy pocos los labradores que han quedado descontentos. El año ha sido favorable a la mayor parte de los cosecheros, pues el que tenía poco capullo ha vendido la hoja a muy buen precio. Aquella huerta, que es una de las más abundantes en moreras de la provincia, ha dado abasto, no solo a la villa de Benaguacil, sino a una porción de localidades que de diez leguas a la redonda han ido a buscarla. El precio máximo ha sido 30 rs. la carga. El dia 4 comenzó a declinar el precio de la hoja y en el siguiente continuó a la baja con tal rapidez que se vendió a 48 reales la carga y a 42/2 la arroba”.
L’heretat de l’Eliana fou adquirida pel marqués consort de Casa Ramos de la Fidelidad, Sr. Alfonso Yanguas-Velandia Hernández, allà per l’any 1847. Aquest personatge, íntimament lligat a la història del nostre poble, fou nomenat I marqués de l’Eliana 26 d’abril de 1875.
El Sr. Alfonso Yanguas havia sol.licitat en data 11 de març 1853 la construcció d’un molí en el barranc de Mandor, just enfront del lloc on la comtessa viuda de Calderón, Sra. Gándara, aleshores propietària de la Torre de Bava, havia sol.licitat la construcció d’un altre molí, produint-se un plet entre ambdós que es va allargar en el temps i que hauria de ser resolt a favor del marqués.
El Sr. Yanguas, en un moment de paralització del litigi per qüestions electorals, aprofità l’ocasió per a modificar el projecte, sol.licitant a l’ajuntament de La Pobla de Vallbona, en data 25 de novembre de 1853, el canvi de construcció del molí per una fàbrica de teixits de seda.
Com que la Diputació de València, finalment, va dictar sentència a favor del marqués en data de 16 de març de 1855, aquest va iniciar la construcció de la fàbrica de la Concepció.
Aspecte actual del fumeral de l’antiga fàbrica de La Concepción
https://www.leliana.es/sites/www.leliana.es/files/catalegbensprotegits.pdf
Inicialment projectada per a ser una fàbrica de seda, acabà convertint-se en fabricació de teixits de llana, mantes i draps, a causa de l’epidèmia de pebrina que afectà els cucs de seda iniciada pel 1850 i que alcançà la major virulència en 1865, sent la causa de la decadència sedera del segle XIX.
LA IMPORTÀNCIA DE LA CRIA DELS CUCS DE SEDA
Reproduïm la informació que l’article titulat La última seda valenciana del professor Aleixandre Bataller Català es va publicar en la revista Mètode 22, en el qual s’afirma que en l’actualitat més del 94% de la seda que es produeix en el món procedeix d’Àsia, en concret de la Xina i, en menor mesura, d’Índia, quedant relegat el paper que el Japó va jugar en temps anteriors a la II Guerra Mundial. El paper desenvolupat per Europa en aquest sentit, sobretot Itàlia i França, com a centres productors de fil de seda, quedava ja lluny, en l’època de la Revolució Industrial i el paper de la seda valenciana, importantíssima en el segle XVII com a productora de seda crua, va ser mantinguda fins als inicis de la industrialització.
Per tot això, és usual trobar-nos amb monografies històriques que posen el punt final a segles d’esplendor de la seda valenciana en el moment just de la desaparició de les moreres del paisatge agrícola valencià, després de l’epidèmia de pebrina que assolà les produccions valencianes i europees a partir de 1854. Sempre pràctics, els valencians de les riberes del Xúquer i, posteriorment, de les comarques entre Vila-real i Pego, iniciaren l’arrancada massiva de moreres que més tard substituïren per tarongers.
Lombard, SA i la seda valenciana
La fàbrica Lombard d’Almoines
(Font: Alexandre Bataller. Foc i fulla! Estampes de moreres en el paisatge
agrari i social de la Safor)
En aquell moment històric de caiguda de la producció sedera, quan s’extingien els tradicionals mercats de fulla de morera, de capell o de seda filada i es tancaven moltes filatures, un comerciant tèxtil procedent de Nimes, Enric Lombard, contra la tendència general a l’abandonament de l’activitat, establí a Almoines (Safor), un poble riberenc del Serpis, una filatura de seda que s´eixamplarà i creixerà en personal i instal-lacions, com serán les fàbriques ubicades a Gandia o Montcada (Horta).
En el primer terç del segle XX, l’empresa Lombard fou un membre actiu de l’anomenat Foment de la Sericultura Valenciana, un organisme impulsor de la divulgació pedagògica de les tècniques modernes de cria de cucs entre els llauradors i de l’extensió d’aquest cultiu en zones encara no colonitzades pel taronger.
En plena dictadura, un decret de 1946 regulà les zones sericícoles d´Espanya amb la designació de Lombard, SA, com a l´única empresa responsable per a la zona valenciana i balear. Des d’aquell moment i fins a l´any 1975, l´empresa Lombard tingué el control de tot el procés sericícola: des de les moreres, passant per la criança de cucs i acabant amb la filatura i posterior comercialització de les madeixes de seda. En aquest context, hi destacaren les produccions dutes a terme a la Canal de Navarrés i al Camp de Túria, que representaren la implantació de les anomenades “collites dirigides” i la introducció d’una varietat de cuc, el polihíbrid japonés, que, a més de la de primavera, permetia fer una segona anyada per la tardor, una duplicació de feina anual que proporcionava ingressos suplementaris a les famílies que compensaven àmpliament els intensos treballs.
Durant tots aquests darrers anys, l´empresa valenciana es connectava amb altres importants centres sericícoles europeus: la indústria sedera francesa, amb el prestigiós Centre Sericícola d’Alès, que havia divulgat les pràctiques d´avivació col·lectiva; la indústria italiana, amb l’Estació Sericícola de San Giacomo di Veglia, organisme pioner a Europa en la introducció del polihíbrid japonés; les innovacions del Japó, representades en el viatge que hi feu el directiu Juan Defargues, que n’importá tècniques i moreres japoneses i l’Estació Sericícola de l’Alberca, dins el terme de Múrcia, que proveïa i controlava la llavor de cucs i, en general, les poblacions sederes de l’horta de Múrcia (on també s’ubicava el més gran ofegador de capell de l’empresa), que s’estenien tot al llarg de la Vega Baixa del Segura.
Tot i això, la crisi general de l’activitat sedera acabà afectant primer a França i després a Itàlia, que abandonaren la producció de matèria primera cap als anys setanta. Es deixà de produir el fil, però continuaren la importació, la trasformació i l’exportació de productes de seda, com ara camises, teixits, corbates o mocadors. Amb una certa perspectiva històrica, podem afirmar que el conjunt de llauradors valencians que feren la collita de setembre de 1975 foren els últims d’Espanya i segurament els de l’Europa Occidental.
Els últims colliters de seda
A la tardor de 1975, una trentena escassa de colliters de les comarques del Camp de Túria i la Canal de Navarrés començà la que seria la seua darrera anyada.
Aquella primavera s’havia completat l’última collita a l’horta de Múrcia i tot el Baix Segura, l’enclavament més actiu en tota la producción de seda espanyola durant el segle XX.
Per a molts d’ells, la collita de la seda havia estat una intensa ocupació que els havia acompanyat, dos mesos de cada any, durant tota la seua vida. Des de la infantesa havien conegut la cria dels cucs com una activitat agrícola més, una herència cultural transmesa pels seus pares i avis. Sense ser-ne conscients, representen l’última anella viva d’una pràctica ininterrompuda durant segles, que remuntaríem al temps de la conquesta, on els nouvinguts aprengueren els coneixements de l’experiència dels agricultors i filadors àrabs.
Molts d´aquells llauradors són encara vius. Ja no crien cucs, però la seua memòria continua plena de records. Ells constitueixen l’últim ressò d´una forma de viure que ha acompanyat els valencians durant vora vuit segles.
I de la vella esplendor, què ens resta?
A les cambres d´algunes cases que encara es mantenen d´una manera semblant a com van ser construïdes es conserven intactes les andanes i els canyissos on es criaren els cucs. Estufes, termòmetres, màquines per a tallar fulla, escales, cabassos i cistelles són alguns dels estris que alguns colliters encara conserven, herència del temps antic.
I, en conseqüència, la fi de la producció de capell de seda autòcton fou el preàmbul del tancament de les filatures de seda valencianes. Els últims anys n’hi restaren només dues: la ja esmentada Lombard, SA, a Almoines, i Sedas Orihuela, una empresa d’Oriola (Baix Segura) que tancá les portes el 1977, després de 38 anys de treball amb la seda natural.
D’altra banda, els treballadors d’aquelles filatures, majoritàriament dones, també guarden la memòria de totes les fases del procés de filar. Recorden l’olor característic de les crisàl·lides, el núvol de fum que cobria la filatura i, per damunt de tot, unes marques físiques que els acompanyen per sempre: les mans cremades per l’aigua bullint amb que escaldaven el capell i els talls que es produïen als dits amb el seu fil tan resistent que evoquen la duresa de la feina de la seua joventut.
Han passat vora trenta anys des de la darrera collita, però la memòria de la criança del cuc encara és viva. Un record viu i net que s’activa amb la sola menció de la paraula cucs. Hi ha colliters que, fins i tot, encara ara, quan arriba la primavera, el temps de la seda, somnien en cucs. Bé és cert que el temps actual ha arrasat la memòria de la cultura rural, tradicional i oral. Més enllà del món esvaït que viu en la ment i els records dels darrers colliters, poca cosa perdura. Velluters, el barri seder de València, que aplegava més d´un centenar de velluters o teixidors de seda fa només un segle, orgullosos del seu ofici fins al punt de lluir els borrellons de seda damunt la seua roba, amb els seus característics telers dintre els porxos de les cases, és ara una trista ombra del que fou. El barri que dedicá a la botja una plaça se’ns mor davant una incomprensible deixadesa col·lectiva, mentre hi creixen discordants blocs d’edificis públics. I tot un referent simbòlic de la història valenciana de la seda com és el mateix Col-legi de l’Art Major de la Seda avui ja restaurat per un futur digne de la seua memòria.
L’últim velluter, Vicent Enguídanos, ja s’ha jubilat i s’ha desfet de l’últim teler.
Sobreviuen algunes empreses centenàries de manufactura de seda, com és el cas de Garín, que des de fa temps treballen amb el fil asiàtic.
Salvaguardar tot aquest patrimoni cultural únic, que es manifesta en moreres perdudes, filatures abandonades, dispersió dels elements de la cultura material, edificis i conjunts urbans sense cap senyalització cultural, hauria de ser mostra del nostre compromís amb les generacions futures. Si mirem al món, comprovarem que el procés d’abandó del conreu de la seda avança en paral·lel al creixement econòmic d’un país. Un símptoma de l’ascens en el nivell de vida d’una societat és l´abandó d’activitats tan sacrificades i que exigeixen tanta disciplina com és el treball de la seda.
Tot i això, alguns projectes europeus haurien de servir-nos de model. Des dels Camins de la seda, que senyalitzen itineraris culturals que ressegueixen el passat sericícola de determinats territoris europeus –com seria el cas de la regió francesa de les Cevennes– fins a l’acondicionament de les velles filatures com a contenidors culturals que mantinguen la memòria de l’antic esplendor. O, aspirar a més, i aconseguir engegar, com s’està fent a França, iniciatives de permanència de l’activitat sericícola, amb empreses capaces de controlar novament tot el procés que va des de la morera al fil.
La desaparició de les moreres
A poc a poc, les moreres, plantades per milers als nostres camins, han anat desapareixent quasi per complet del nostre camp visual. La contemplació d’una morera carregada de fulla, en un dels nostres carrers, en un marge o en qualsevol racó oblidat, de segur que activa els ressorts de la memòria i alegra l’ànim de la gent d’una certa edat.
Si bé és cert que el bosc de moreres que envoltava i distingia València i que poblava totes les poblacions riberenques del Xúquer desaparegué a la fi del segle XIX, la morera ha conviscut fins fa ben poc amb nosaltres. Els topònims que trobem al llarg del territori i molts mobles fets amb la seua fusta ens ho recorden. Un lleuger record.
Els grecs i els romans ja apreciaren les moreres pel seu caràcter ornamental i pel seu fruit, les móres. Una delícia per als infants, ja foren blanques, negres, encarnades o rosades. Com que ara ja no hi ha xiquets que s’enfilen a les moreres per a collir-ne els fruits, les móres cauen a terra, són un reclam per a molts ocells, alguns dels quals poden fer niu a les seues soques, i es consideren molestes per a aquells que ja no veuen cap productivitat en un arbre abans providencial. És per això que ja no són estimades i les que hi resten o bé són arrancades o bé podades d’una manera bastant agressiva, com ocorre amb els milers de moreres que poblen i signifiquen la ciutat de Múrcia.
Emprades com a aliment únic del cuc de seda, de moreres n’hi ha hagut de moltes classes, conegudes amb els noms de cristiana i valenciana (sense parlar de les varietats japoneses introduïdes els darrers anys) o diferenciades per les fulles: bledana, negra, coleta o penca. De ben antic, els valencians hem preferit plantar les moreres en rodals, al voltant dels camps, més que no formant monocultius de moreres o morerars.
Les experiències últimes de cultiu de morera en grans plantacions tenen una bona mostra en la finca La Pradera de la Pobla de Vallbona, que agrupava més de quaranta fanecades de morera japonesa, formant prades com si foren vinyes, en la qual podien aplegar-se, en el ple de la collita, més de dues-centes persones.
La Pradera de La Pobla de Vallbona , avui urbanització de Camp de Túria
(Font: Llibret de la Falla de Sant Antoni-Puríssima i Major. Els seixanta en l’Eliana, entre cucs de seda. 2005
El Servici de Sericicultura espanyol, amb l’afany de fer ressorgir una activitat de “marcat interés nacional” formava capatassos especialitzats en sericicultura, encarregats de les plantacions de moreres i de la distribució de la fulla als colliters.
Aquests tècnics eren els encarregats de fer, abans que començara la collita, l’alfarràs de la fulla, per comprovar si, efectivament, n’hi hauria suficient disponibilitat. Si prenem com a exemple les previsions de fulla per a l´any 1954, en la zona del Camp de Túria es calculaven les necessitats dels 14 colliters, i de les 21,5 onces que havien de criar, en 33.611 kilos de fulla.
A més de La Pradera, les moreres es localitzaven a les carreteres de La Pobla de Vallbona a Benaguasil, de Benaguasil a Benissanó, de Bétera a Serra, de Bétera a Godella, i el Camí de Trànsits de València, en direcció a Beniferri i a Montcada.
Com a mostra de les moreres existents a cada camí podem assenyalar el recompte de 1958, que determinava la presència de 1.118 moreres en la carretera de Godella a Bétera i de 250 en la carretera de Bétera a Serra. Unes moreres de què tenien cura els peons caminers i que eren plantades per milers, seguint la tendència colonitzadora de dècades anteriors.
Les moreres es regaven i es llauraven. I, sobretot, era important la poda anual, biennal o triennal, segons la qual la morera podia rebre el nom de verdanc, arpa o rearpa, respectivament, una pràctica decisiva per tal que hi haguera sempre una bona qualitat de fulla i de millor qualitat.
Anar a fer fulla ha estat sempre una de les feines dels colliters. Amb carros o amb bicicletes, calia eixir tots els dies a pelar moreres. Un treball constant i urgent per al qual no hi havia mai prou mans, tots ajudaven a munyir fulla, a pujar dalt de les moreres per a tombar fulla. Després, en mantes de sacs, de jute, s´apitxava bé la fulla de morera i es carregava en carros. I els camins, com el del Grau de València, testimoniaven les seues anades i vingudes. Hi havia famílies que podien necessitar fins a trenta sacs de fulla diària. Així que, quan la fulla curtejava, calia anar a trobar-la allà on hi haguera.
Una vegada a casa, es deixava estesa perquè no es coguera. I, quan estava banyada per la rosada, s’eixuava.
La morera, “l’arbre ple de les benediccions de Déu”, com el designava Olivier de Serres, ha estat durant molts segles tocada per la gràcia divina, en la seua qualitat d’aliment bàsic del cuc i pedra angular de l’economia de moltes famílies. Per això no resulta estrany documentar notícies de freqüents rogatives als sants o a la Mare de Déu per tal d’aconseguir bona collita de fulla de morera.
I, en la tradició popular, la morera ha estat també l’arbre al qual moltes generacions de joves, especialment dones, s’hi han enfilat per pelar-ne la fulla. Per això, avui encara podem escoltar, entre cançons que molts pobles valencians dediquen als seus veïns, aquella que diu:
Les xiques de Riba-roja
són totes caragoleres,
tenen la panxa rasposa
de pujar a les moreres.
Una cançó ben coneguda a pesar que els que la canten ja no hagen vist mai una dona dalt d’una morera collint. Un fet del tot habitual per als valencians del segle XIX, com ho prova molta de la literatura popular i culta que circulava per les nostres terres.
EL CULTIU DELS CUCS DE SEDA EN LA MEMÒRIA DE L’ELIANA
Quant a l’Eliana, la criança del cuc de seda retornà allà per l’any 1950, tal com quedà escrit en el llibret de la Falla de Josep Antoni Puríssima i Major de l’any 2005 en l’article Els seixanta a l’Eliana, entre cucs de seda 23, el qual reproduïm a continuació:
“Era una època de gran contrast, ja que mentre el món es dividia en dues bandes a causa d’una guerra freda i els Beatles ficaven banda sonora a la història, l’Espanya dels seixanta vivia un desenvolupament més ben escàs i els espanyols marxaven cap a Europa a la recerca d’un treball que els donara de menjar. Al mateix temps València sofria una de les majors reformes urbanístiques, després de la riuada que a l’any 1957 va assolar la ciutat i, a L´Eliana, no tot era festa encara que acabava de ser reconegut com a poble en 1958. Hi havia que menjar, perque les coses no estaven per a tirar traques a l’Espanya rural del seixanta, i calia buscar d’on traure per a poder omplir la boca.
Recentment estrenada com a municipi independent, la població de l’Eliana era eminentment agrícola, i eren moltes les famílies que només amb el camp no tenien per a viure. Així va ser com la cria del cuc de seda, o sericicultura, va ser molt ben acollida en les llars elianeres. A més a més la cria del cuc sempre es feia als mesos d´abril o maig i encara recorda més d’u que eixos diners que guanyavem venia molt bé per que de seguida es topavem amb el mes de les comunions.
Les primeres dades que es recorden sobre la sericicultura a l’Eliana són dels anys cinquanta quan ja Asunción la Garrida mare, la Mussola i el tio Secundino van trobar en la cria dels cucs de seda una forma d’eixir de la crisi que Espanya arrossegava des de la Guerra Civil.
Aquest treball tenia sempre un encarregat, que era qui s’ocupava de portar als criadors la llavor d’on naixeria el cuquet encarregat de filar la seda. Bé, en un primer moment l´encarregat va ser el iaio Murgui de Llíria, que era conegut com el Murciano. Encara hi ha gent que memora com incubaven les llavors totes ven calentetes, entre els matalafs dels llits.
Però eixos van ser només els inicis d’una feina que es va consolidar a l’Eliana a la meitat dels anys seixanta. A l’any 1950 ja era Jesús Soldevila, el de Gandia, l’encarregat de la zona per a portar la llavor. En aquell temps Jesús ja portava la llavor avivada pel que era menys costós. Com que portava menys esforç, augmentaren les famílies que criaven cucs i sumant-se a la tia Asunción la Garrida i a la Musola, estaven el tio Gat, Carmen la de Román, Pilar la Grossa, Leonor la Blanca, el tio Cotanda, el tio Mellat i una filada de noms més que venien a ser més de la meitat dels elianers d’aquell temps.
El procés de cria dels cucs comença un poc abans de l’arribada dels cucs. A l’Eliana el primer pas era anar per les fulles de morera. Era costum que anaren els xics a arreplegar les fulles, però més d’una xica també va a anar als camins de moreres i conten que n’hi havia alguna atrevida que feia més feina que els homes. Qualsevol elianer de l’època recorda els camins de Trànsits, Natzaret o la Pradera.
Després ja venia la cria pròpiament dita. Es feia en un total d’un mes o mes i mig i consistia en una primera criada en la qual se’ls donava fulla de morera. Tot seguit, els cuquets feien la primera dormida, mudaven la pell fins a fer un total de quatre dormides. Ja era el moment de canviar d’activitat; els cucs estaven preparats per a filar i era quan pujaven a unes rames que tenien preparades, les botges, per a filar.
Els cucs treballaven en la dita fase i feien una mena de fil continuat que finalitzava sent un capoll. Les criadores de cucs de l’Eliana recorden que aquest mes era un intensiu de treball, era quasi vint-i-quatre hores vivint per i per als cucs de seda: que si dóna’ls de menjar sempre a les mateixes hores als senyors cuquets, que si pela la fulla en trossets ben xicotets quan són menuts, que si neteja els llits en cada dormida…”.
En definitiva, un fum de feines que fan identificar el mes d’abril dels seixanta amb la cria dels cucs de seda.
Maruja la Garrida rememora encara un any en què tots els cucs van morir. Tota la collita de la temporada es va tirar a perdre perquè les fulles de morera estaven en mal estat. Es deia que els cucs es feien lletosos i la mort dels cucs deixava una pudor en l’andana de les cases que era quasi insuportable. Els cucs de la Garrida no van ser els únics que es varen fer lletosos aquell any, també els del tío Gat o algú més espatlaren la collita de la temporada. Com es diu comunment, vam treballar per al dimoni.
Llevat del desastrós any dels cucs lletosos, en el que els diners brillaren per la seua absència, els altres caps de primavera foren motiu d’alegria perquè significava que els duros arribaven a casa. Era el moment de portar els capolls a vendre’ls.
Recorda Pilarin Miguel que portaven els capolls en carro fins als vagons de mercaderies de l’estació, i des d’allí, la collita anava a la fàbrica més coneguda del moment, la de les Almoïnes, la fàbrica Llombard.
I per fi arribava l’hora de veure la recompensa, el moment de cobrar.
I per a festejar-ho, se n’anaven tots junts a dinar i convidaven a Jesús, l’encarregat, però encara recorda més d’ú que no eren tots els privilegiats d’anar a menjar encara que hagueren treballat més que un negre.
I així era com anaven passant els anys a l’Eliana dels seixanta, entre moreres i andanes.
La tia Asunción Molina la Garrida i la filla Maruja Gimeno, en l’andana
(Font: Llibret de la Falla de Sant Antoni-Puríssima i Major. Els seixanta en l’Eliana, entre cucs de seda. 2005)
En l’andana de la tia Asunción Molina amb Jesús Soldevilla, Conchín Martínez, Teresa Peiró, Maruja Gimeno, Pilar Chisvert la Pilín, Pilarín Espinosa, Ramón Gimeno i Enrique Coll (Font: Llibret de la Falla de Sant Antoni-Puríssima i Major. Els seixanta en l’Eliana, entre cucs de seda. 2005)
L’andana del tio Secundino Blat Murgui en 1952 amb Baltasar Montaner, Secundinet
Blat Silvestre, Rafael Montaner, Carmen la del Surdet, Asunción Montaner, Concha i
Remedios Silvestre, Carmen Coll, Leonor Montaner, Asunción Marco Rubio, Vicenta
Cotanda, la tia Pura Belda Rubio i Montiel Camps
(Font: Arxiu del CEL. Família de Secundino Blat)
En l’andana de la tia Carmen de Román amb els seus fills Vicente i Carmen Desco Bochons, Conchín i Pili Montaner, Luis García i María Marco (Font: Llibret de la Falla de Sant Antoni-Puríssima i Major. Els seixanta en l’Eliana, entre cucs de seda. 2005)
En l’andana de la tia Carmen de Román: els seus fills Vicente i Carmen
Desco Bronchons, Conchín i Pili Montaner i Conchín Camps
(Font:Arxiu del CEL. Família d’Antonio Sánchez )
En l’andana de la tia Carmen de Román: Vicente García Escrivá (el tio Figueró) Conchín Prósper Andrés (la tia Mussola) , Jesús Soldevilla i la seua dona, Pilar (Font: Bataller Català, A. La última seda valenciana. Revista Mètode, núm. 50.)
En l’andana de la tia Asunción Molina la Garrida: Teresa Peiró amb El xiquet al braç,
Alfredo Puertes i la xiqueta Conchin Coll (Font: Arxiu del CEL. Família Chelo Puertes)
Les temporades passaven i arriba el nylon, un altre tipus de teixit que va fer molt de mal a la seda perquè era molt més barat. Però després la seda es va recuperar i tot seguia igual a l’Eliana. El temps passava i arribava la fulla de morera importada del llunyà Japó; una fulla molt més vigorosa, molt més bonica, que feia que els cucs engrossiren molt més, per tant el procés era més ràpid; i tot seguía igual a L´Eliana.
A finals dels seixanta a l’Eliana deixaren de criar cucs i Jesús el de Gandia va anar cap a Benaguasil a seguir fent la seua feina.
I així va ser com anaren passant els anys a L´Eliana dels seixanta, entre cucs i seda”.
LA FIGURA DE JESÚS SOLDEVILLA MORANT 24
Un nom clau és el de Jesús Soldevila Morant, nascut el 1927 a Almoines, que rebé formació d´Eugenio Murgui, tècnic de Benaguasil i cursos a l´estació sericícola de l´Alberca a Múrcia del prestigiós enginyer agrònom i tractadista sericícola Felipe González Marín sobre tot allò relacionat amb el cultiu de la morera. L’empresa el destiná al Camp de Túria on es feu càrrec de la finca de la Pradera, una plantació amb 40 fanecades de moreres, i de les criances associades en les poblacions del Camp de Túria (l’Eliana, Benaguasil, La Pobla de Vallbona, Benissanó, i Llíria) i la Canal de Navarrés (Bolbait i Navarrés) on posà en pràctica les tècniques d´avivació col·lectiva que havien estat desenvolupades per la indústria sericícola francesa, al centre sericícola d’Alès.
Jesús Soldevila donant fulla als cucs en una andana experimental (Font: Alexandre Bataller, A. Foc i fulla! Estampes de moreres en el paisatge agrari i social de la Safor)
Les seues feines tocaven tots els aspectes del procés. En relació a la morera, des de fer plantons a les marjals de la Safor, anar per fulla al camí de les moreres de València o, fins i tot, la tasca d´alfarrassar les fulles de morera (calculades en arroves) que podien trobar-se en les carreteres i així calcular les onces de llavor que podrien criar.
Des de 1951 fins a 1963, a l’Eliana se’n feren fins a dues collites de seda anuals.
Jesús Soldevila Morant, anomenat el metge dels cucs, fou el tècnic responsable de les criances. En les fotos de grup, posa amb la seua família i diversos colliters davant una andana amb botges plenes de capells, que s’agafen amb les mans fent ramells, un moment previ a l’acte de desembotjar i descapellar, una activitat col·lectiva en què participava la família i el veïnat.
Carnet acreditatiu d’inspector de sericultura del Sr. Jesús Soldevila Morant. (Font: Bataller Català, A. La última seda valenciana. Revista Mètode núm. 50)
Jesús Soldevila posseïa el carnet acreditatiu de tècnic sericícola, el qual li permetia disposar de la fulla de totes les moreres públiques, carnet que fou expedit per l’empresa concessionària de la 2a Zona de Foment Sericícola, Lombard SA. (Valéncia, 1-IV-1954). Ell era qui dia als collidors els distints punts per a collir la fulla i, per a fitnalitzar en l’última etapa dels cucs de seda, els enviava a collir fulla a la Pradera que havia estat reservada per a tal fi.
En la població de L´Eliana, Jesús Soldevila, fou molt estimat, fins a tot fou clavari de la confraria de la Nostra Senyora del Carme en 1964, al costat de Salvador Desco, José Martínez, Modesto i Toni Coll, Manuel i Antonio Sánchez, Paco Navarro, Salvador Coll i Miguel Murgui.
Clavaria de la Nostra Senyora del Carme de 1964, en l’altar major de l’església: Manuel i Antonio Sánchez, Adolfo Cambra, Ricardo Arnau, Toni i Modesto Coll, Salvador Coll, José Martínez, Francisco Navarro, Jesús Soldevilla, Miguel Murgui i Salvador Desco
(Font: Arxiu del CEL. Família Rafa Desco)
L’empresa de seda Lombard, SA. fou notícia anys després, en anunciar-se en el BOE de 27 de febrer de 1998 la subhasta de les diferents finques propietats de l’empresa en Gandia, a instàncies del procurador Sr. Juan G. Koninck Bataller qui actuava en representació de La Seda de Barcelona, SA.25
Tot i haver passat més de seixanta anys, els criadors dels cucs de seda de l’Eliana encara el recorden pel seu sobrenom, el metge dels cucs, qui va faltar el 20 de setembre de 2021 a Gandia.
AUTOR: Vicent RUBIO MIGUEL, Cronista Oficial de l’Eliana i membre del CEL
COL·LABORA: Vicen CÓRCOLES PASTOR, membre del CEL
REFERÈNCIES:
-
- Arxiu del Regne de València (ARV) Clero libro 1533. Inventaris de 6 de maig de 1720.
- Arxiu del Regne de València (ARV) Clero libro 1570. Ingresos y Gastos del Convento del Carme, 5 de març de 1740, pg.151
- Arxiu del Regne de València (ARV) Clero libro 1570. Ingresos y Gastos del Convento del Carme, març de 1745, pg 246.
- Arxiu del Regne de València (ARV) Clero libro 1570. Ingresos y Gastos del Convento del Carme, abril de 1745.
- Arxiu del Regne de València (ARV) Clero libro 1570. Ingresos y Gastos del Convento del Carme. 1746, pg. 262.
- Arxiu del Regne de València (ARV) Clero libro 1570, Ingresos y Gastos del Convento del Carme. 1747, pg. 276.
- Arxiu del Regne de València (ARV) Clero libro 1570, Ingresos y Gastos del Convento del Carme. 1748, pg. 288.
- Arxiu del Regne de València (ARV) Clero libro 1570, Ingresos y Gastos del Convento del Carme. 1748, pg. 289.
- Arxiu del Çregne de València (ARV) Clero libro 1570, Ingresos y Gastos del Convento del Carme. 1748, pg 291.
- Arxiu del Regne de València (ARV) Clero libro 1570, Ingresos y Gastos del Convento del Carme. 1750, pg. 298.
- Arxiu del Regne de València (ARV) Clero libro 1570, Ingresos y Gastos del Convento del Carme. Maig, 1750, pg. 301.
- Arxiu del Regne de València (ARV) Clero libro 1570, Ingresos y Gastos del Convento del Carme. Maig, 1751, 307.
- Arxiu del Regne de València (ARV) Clero libro 1533, Ingresos y Gastos del Convento del Carme. 26 d’octubre de 1768.
- Arxiu del Regne de València (ARV) Clero libro 267, Llibre de comptes i d’administració de la casa i heretat de l’Eliana.
- Arxiu del Regne de València (ARV) Clero libro 3067. Libro de Gasto y Recibo de La Eliana. Maig de 1821.
- Arxiu del Regne de València. Protocol Notarial 9.014. Notari Sr. Juan Macías. 2 d’abril de 1829.
- Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar (1845-1850).
- Periòdic Diario de Madrid de 8 de juliol de 1819.
- Arxiu del Regne de València. Protocol Notarial 9.014. Notari Sr. Juan Macías. 3 de març de 1829.
- Arxiu del Regne de València. Protocol Notarial 8.900. 12 de novembre de 1852.
- Periòdic “La Gaceta de Madrid” BOE-A- de 13 de juny de 1853, en Interior.
- Bataller Català, Alexandre. La última seda valenciana. Revista Mètode, núm. 50. 16 de setembre de 2006.
- Llibret de la Falla de Sant Antoni-Puríssima i Major. Els seixanta en l’Eliana, entre cucs de seda. 2005
- Alexandre Bataller Català. Foc i fulla! Estampes de moreres en el paisatge agrari i social de la Safor. Revista de la Safor 06, pgs. 51-68.
- BOE núm 50. Divendres 27 de febrer de 1998, pg. 3284
