La dona i el teatre
La figura de la dona ha viscut moltes traves al llarg de la seua història, i l’art dramàtic no és una excepció. Segons els experts historiadors és difícil remuntar-se tants anys arrere i tenir una exactitud total de quan va començar la dona espanyola a ser protagonista en els teatres, però, afirmen que «van estar presents des de sempre».
L’inici teatral de les actrius comença amb els ritus als déus i les deesses. Recerques antropològiques constaten que les dones representaven amb càntics i danses obres religioses i de culte. Altres estudis manifesten que la cultura matriarcal va començar amb l’època grega arcaica.
Malgrat tot, la dona espanyola no prendria un gran protagonisme en l’escenari fins a l’arribada del segle XX. Açò no significa que la figura femenina no treballara en el teatre. Hi ha constància que abans que s’establira el director d’escena (segle XVIII) les dones s’encarregaven dels matisos d’escenificació i presentació i tenien càrrecs molt similars al d’un director actual. En el segle XVIII la dona dramaturga es caracteritzava per ser autora i realitzadora de comèdies humorístiques en els teatres comercials, coliseus o corrals, creadora de representacions conventuals de monges i protagonista en els teatres de la Cort espanyola per les multituds «festes de dames».
A partir del segle XIX, a Espanya van aparéixer les joglaresses cristianes, musulmanes i jueves. La cultura medieval navegava pels carrers i va adquirir un gran prestigi. La seua influència va ser tan notable que es pot observar actualment en moltes ciutats i pobles del país.
Existien abadies perquè les filles de famílies aristocràtiques pogueren aprendre poesia o música i conrear molta cultura. Totes elles eren trobadores i, així mateix, també actuaven en festes especials de mecenes de cultura que formaven part de la Cort. Exemples de grans trobadores poden ser: La Comtessa Garsenda de Provença, la reina Leonor d’Aquitània o la Comtessa Beatriz Dia.
Sense dubte, els Corrals de Comèdia formen part de la història teatral de la dona. Aquest gènere sempre es relaciona amb grans noms del gremi com Lope de Vega, Tirso de Molina o Calderón de la Barca. No obstant això, també va haver-hi dones que es van fer famoses a dalt dels escenaris en els xicotets patis. Mª Inés Calderón, més coneguda com la Calderona va ser una referent de l’època que va estimular a moltes dones que es van convertir en esplèndides actrius: Rita Lluna, la Caramba, les Germanes Corretja, María del Rosario La Tirana, María Ladvenant i Quirante, etc.
Altres dones han produït i creat molt art escènic que amb el temps s’ha silenciat i es conserva molt poc; però, han sigut iŀlustres en l’escenari i han portat el teatre espanyol al cap de l’avantguardisme. Noms propis com María Luisa Padilla, Marcela de Sant Félix, Feliciana Enríquez de Guzmán, María Zayas, Ángela de Acevedo…
Totes aquestes dones són el germen de les actrius i directores que existeixen actualment. La història del teatre espanyol no es pot entendre sense la presència femenina. La seua participació en la creació cultural segueix vigent, no obstant això, es viuen temps difícils per a la difusió teatral, encara que si alguna cosa ha demostrat la dona durant la seua peculiar història amb el teatre espanyol, és que vol seguir sent la protagonista de l’escenari.
Rafa Desco
