Parlar de Patrimoni Cultural d’una societat, és referir-se a tota la seua riquesa acumulada al llarg de sa història, en el sentit més ampli de la paraula “cultura”, assumint els valors materials (edificis residencials, monuments, fàbriques, tallers, etc.) i immaterials (l’art, popular o superior, la música, la dansa, els cants folklòrics, els oficis tradicionals, la llengua, etc.) que, constituint el resultat d’accions anteriors, haurien de ser protegits per a gaudi de les generacions presents i esdevenidores.
La valoració del Patrimoni Cultural és subjectiva, i condicionada als gustos que la societat estableix i accepta a cada moment, delimitant quins béns cal protegir i conservar, a risc de prendre decisions negatives que, passats els anys, porten al penediment en ser impotents de recuperar allò perdut.
Resulta molt lamentable que alguns pobles no sàpien valorar la seua pròpia història i anul·len i perden el que d’alguna manera justifica la seua existència actual. Però la meua queixa no ha de ser presa com a justificació de l’immobilisme i la manca d’avanç i adequació a la vida actual, sinó com un crit per tal que, com a mínim, es tracte d’aprofitar aquells fonaments socials, per a la seua rehabilitació i ús.
CONSIDERACIONS SOBRE EL PATRIMONI A L’ELIANA
Referent a la localitat de L’Eliana, parlar del Patrimoni resulta bastant difícil, per la seua ràpida evolució i transformació, parant compte que en sols 63 anys, des del 21-12-1958, moment en què va aconseguir l’estatus de municipi independent, amb un cens inferior als 2.000 habitants (incloent nucli urbà i xalets externs), ha arribat avui als 20.000 veïns, superant fins i tot els 25.000 en l’època estival.
L’Eliana era una espècie de llogaret agrícola que depenia de la Pobla de Vallbona, i la majoria dels seus habitants eren treballadors de terres pròpies o alienes que els permetien subsistir, i fins i tot construir-se els seus propis i senzills habitatges.
A poc a poc es va anar conformant una trama urbana, en la seua majoria a base de carrers paral·lels, entre camps i hortes amb diversos conreus regats per una xarxa de séquies.
La majoria dels habitatges, tot i que alguns presentaren una millor imatge i qualitat, eren de tipus senzill, tradicionals del món agrícola, i estaven edificats amb materials molt simples, com són els morters de calç, les rajoles ceràmiques, els murs de pedra lligats amb morters senzills o, fins i tot amb fang mesclat amb arena.
La seua distribució bàsica era:
- Una entrada, centrada o lateral
- Habitació a una o dues mans
- Menjador amb llar/fumeral
- Cuina lateral
- Eixida al corral posterior on situar el carro, les ferramentes de cultiu, estables, galliners etc. i amb eixida, en el seu cas, al carrer de darrere, eliminant la circulació de cavalleries i carros a través de l’habitatge.
- Planta de pis amb dormitoris
- Cambra superior on guardar les collites, criar el cuc de seda, etc., sempre que s’hagués triat la coberta de dos vessants, amb tauler de canyís i teulada de la coneguda com a “teula moruna”.
El poble es va dotar de safareig,església, escola, i fins i tot existia el “Palau del Marqués”, autèntic “senyor” de la majoria de les propietats.
Es van establir algunes indústries com:
- Fàbrica de la Borra,
- Tallers Drake de material elèctric,
- La fàbrica de gel,
- La fàbrica de Kiss de confecció de roba interior de dona,
- Tallers de fusteria i de serralleria,
- Magatzems auxiliars de la construcció.
Malauradament, es van anar eliminant elements com el safareig públic, la fàbrica de gel, la fàbrica de la borra, xicotets molins, etc., que suposaven la base econòmica i intent de prosperitat que, per mil motius diferents, no va arribar a produir-se. Elements que podrien haver-se mantingut rehabilitant-los, posant-los en ús, si no l’original, qualsevol altre adaptat als temps moderns.
La localitat va anar ampliant la seua extensió i importància. Hi va contribuir l’arribada de nous habitants de diversa procedència, que van construir els seus propis habitatges, eliminan-se així l’arquitectura tradicional popular” existent.
Arribats els anys 60/70 del passat segle XX, es va intentar reconèixer i aïllar un “estil de l’Eliana”, com a manifestació de la seua pròpia història, però l’heterogeneïtat de les solucions aplicades no permetia reconèixer un segell tradicional de la localitat digne de ser respectat.
El Palau del Marqués, tampoc tenia qualitats i solucions constructives autèntiques, sinó simples còpies, fins i tot amb materials no adients, amb falsos merlets, gàrgoles, revoltats de finestres i carreus aparents en façana, un tot d’imitacions a base de morters, i encara que formalment, tal vegada podria haver sigut un conjunt adaptable, va justificar la seua eliminació.
Sí que són destacables, puntualment, tres edificis
- La “Torre del Virrei o de Babá”, a la que hom li pot reconèixer un valor espacial i constructiu, digne de ser recuperat i potenciat.
- El “Molí de la Lluna”, magnífic exemple del món dels molins, amb tota la seua maquinària resolta amb fusta, i que, situat molt a prop del nucli urbà, podria ser recuperat i transformat en un centre cultural.
- L’“Ermita” fundacional del poble que van construir els frares Carmelites en assentar-se en la localitat, i de la qual vinc sol·licitant des de fa més de 40 anys l’adquisició pel municipi per a preservar-la de la seua possible destrucció o deteriorament. Podria resultar un magnífic lloc per a ús cultural i social.
No sembla que el poble, ni les autoritats, hagen donat els passos per mantindre primer, i en acabant recuperar, el seu patrimoni edilici: s’hi accepta en general un maremàgnum de “refregits” arquitectònics, copiant d’ací i d’allà i sense vindre al cas, per tractar-se d’arquitectura no acoblada al clima, ni als costums urbans i socials.
Així, s’intueix que la construcció, a l’Eliana, ha sigut bàsicament, amb excepcions, fruit dels interessos econòmics de cada moment i, actualment, d’una sèrie d’empresaris aliens a la localitat i als seus valors, però -això sí- amb clares intencions comercials.
Hui, encara existeixen alguns menuts habitatges originals, que podien ser objecte de rehabilitació perquè, degudament moblats i decorats, foren imatge d’una vida passada que mai s’hauria d’ocultar a les noves generacions.
És clar que actualment els habitatges ja no tenen necessitat d’espais per als carros, ni per guardar animals de treball, i queda alterada la concepció d’habitatge, però això no és obstacle perquè part del patrimoni haguera sigut valorat, mantingut, i mostrat com un autèntic museu de la vida anterior, podent-se fins i tot construir-se un Museu Etnològic -s’hi conserven encara elements més que sobrats- en qualsevol dels habitatges grans o agrupació d’alguns més menuts, i albergar tot el material laboral i cultural que encara hi ha en alguns antics habitatges, en els seus corrals, i fins i tot en les seues golfes.
Amb referència al patrimoni festiu, podem recordar elements desapareguts com la Salpassa, mentre que uns altres continuem gaudint-los, com és el cas les Fogueres de Sant Antoni, la “Fesolà”, les Falles, les celebracions de Pasqua, les Festes Patronals, tant de la Verge del Carmen com del Crist, etc. etc., tot i que lamentablement les suspensions que últimament s’han produït per la pandèmia del Covid han anat reduint-ne algunes d’elles, i fins i tot limitant el seu èxit.
Com a resum, solament em resta sol·licitar de qui procedisca, que havent arribat a aquest moment de conscienciació, no es perda més riquesa del nostre patrimoni local.
Víctor Iñúrria (Arquitecte i Aparellador)
