Lolín, la Cabrereta
Aquesta dona emociona. I ho fa per moltes raons que intentaré explicar-vos. La primera seria la seua bondat, que es manifesta en la seua mirada, que sembla sorgida des de la tranquil·la i profunda blavor de la Mediterrània. Lolín, M. Dolores Marco Marimón, és filla de la primera dona que va ser regidora de l’Ajuntament de l’Eliana per la CNT l’any 1937. Prové d’una família de gent d’esquerres als que en aquells moments anomenaven «rojos». Una família treballadora que vivia al carrer del Carme i on, ella recorda, sa mare que era una dona molt manitas, cada any, quan arribava Nadal, els feia un Betlem espectacular amb pocs recursos. Són moments que té gravats a la seua memòria amb molta intensitat, eixos moments de tendresa i unió familiar que sa mare sabia crear al voltant del muntatge del Betlem. I recorda que, tenint 7 o 8 anys sa mare havia comprat un tebeo Pumby i havia retallat els elements del Betlem que venien a la contraportada i estava amb els dos fills i la filla creant l’escenari quan es va presentar la guàrdia civil a sa casa preguntant per son pare. Relata com sa mare, educadament va oferir-los que passaren a la casa. Ells no volgueren. El pare va eixir i ací començaren les paraules d’amenaça que acabarien amb la detenció i amb son pare a la presó de Llíria i a la Model de València.
Desprès arribà el silenci. Eixe que ha caracteritzat les vides de moltes persones que no estaven al bàndol que va guanyar la guerra provocada pel colp d’estat contra el govern republicà elegit democràticament. Sabem que sa mare era una dona molt valenta i treballadora, però ella no pot contar res perquè sa mare guardava un autoimposat silenci. Ella sap que sa mare, en algun moment de la vida, va voler fer-ho, però no es va atrevir perquè Lolín tenia molta por. No podia obrir el calaix on sa mare guardava dos tresors, dos mocadors ideològicament molt significatius, sense començar a tremolar. Veritablement al finalitzar la guerra aconseguiren incardinar la por en els vençuts però no pogueren ni amb les seues idees ni amb la seua bondat.
La segona raó que destacaria és la seua devoció pel poble. I en aquesta ens arriben molt fons «els versets». Els té arreplegats a un àlbum des de l’any 1996. No sap ben bé perquè li ho proposaren a ella perquè antigament qui preparava a les xiquetes i els xiquets per recitar els versets el dia de Pasqua eren els mestres i, posteriorment, eixa tasca la va assumir ella. Paco els escrivia i ella preparava a les criatures per al moment de l’explosió. Ho feia i ho continuarà fent, d’una forma molt natural, adaptant els versos de manera que siguen els adequats per a qui havia de recitar-los, remodelant-los fins que notava que la criatura els feia seus. I amb eixa naturalitat i unes quantes hores de treball, aconsegueix la màgia del moment. Quan parla dels versets i recorda la gent menuda que ha passat per les seues mans, s’emociona. Es nota com recorda a cadascú i cadascuna dels que han passat per la seua sempre acollidora mirada. Molta saviesa humana hi ha en aquesta dona que acull per continuar fent tradició.
Unes quantes raons més em venen al cap: la capacitat de transmetre sentiments, la manera d’entendre el món, l’agraïment per la vida, la felicitat que li produeix la casa en què viu que traspua amor per totes bandes, la senzillesa, la impressionant memòria, l’estima per la seua família i la facilitat per acollir noves amistats. He de confessar que he eixit de sa casa sentint-me amiga de Lolín.
Aquesta dona de classe obrera va treballar en diferents fàbriques del poble fins que es va casar en 1975 i es va dedicar a fer família sense abandonar algunes feines que feia fora de casa. Ara és feliç amb la seua Cristina i el seu Òscar i com no, amb Jimena, la xiconina que l’ompli de vida.
Lolín, la Cabrereta a la que li ve el malnom del cognom d’un metge que va curar els ulls al seu iaio i que es deia Dr. Cabrera, és una gran dona. Una dona d’ulls grans i plaents com la mar blava.
Conxa Delgado i Amo
