Reme Camps. Una dona rebel
Aquesta és la definició que em ve al cap després d’una llarga conversa amb ella. Una dona del poble que ha treballat sempre per al poble. Un poble que ella entén com les persones que treballen a un lloc determinat i tenen uns drets. Reme treballava a l’empresa Little Kiss que va començar a caminar al nostre poble allà pels anys seixanta del segle passat.
Des de ben xicoteta va aprendre a treure’s les castanyes del foc, anant a l’horta o a la fàbrica incipient a tallar filets, quan eixia de l’escola. Ella ve d’una família pobra que vivia de fiat. Sí, una paraula que ara resulta estrany escoltar i que en aquella època significava que moltes de les nostres famílies pagaven el que compraven quan el pare portava el jornal a casa al finalitzar la setmana o el mes. I de fiat comprava sa mare també les llibretes per a l’escola, per això, quan es va trobar amb una mestra que li feia copiar a la llibreta cent i cent i cent vegades: «no hablaré valenciano en clase», va deixar d’anar fins que canviaren de mestra. Com és de preveure, va començar a treballar de ben xicoteta, als 13 ja estava a la fàbrica de bosses de pell, però allí va durar poc perquè al Kiss pagaven 50 pessetes més i se n’hi va anar aviat. I en aquesta empresa ha estat treballant quaranta anys. Tota la seua vida. I així la defineix: el treball.
Se sent orgullosa de tot el que ha viscut i no ho canviaria per res, però mostra una tristor envoltada de ràbia per no haver aconseguit tot el que ella pensava que es podia haver assolit després de tants anys de treball i de lluita: la consciència de classe. Ho entenc. Va ser tanta la força, la iŀlusió, el temps i la dedicació absoluta a defensar els drets de les dones i d’alguns homes que treballaven a la fàbrica que no em resulta difícil entendre aqueixa sensació agredolça que ella manifesta.
La conversa ens permet escoltar experiències força interessants. Una que m’ha impressionat profundament és quan la seua germana, molt jove, després de què l’amo se’n pujara a una màquina a parlar-los sobre la importància de la productivitat i bla, bla, bla, se’n va pujar a una altra màquina per rebatre tot el que havia dit i exigir els mínims drets de treball, com era una cosa tan senzilla com que tingueren suficient fil per a poder continuar treballant i no hagueren d’anar furtant-se’l les unes a les altres. No he pogut evitar pensar en la peŀlícula Novecento, de Bernardo Bertolucci, quan la classe obrera s’organitza i lluita amb força somiant que anava a canviar el món i que la justícia social camparia per tot arreu. També emociona saber com aquestes dones que formaven el comitè d’empresa es posaren en relació amb les d’altres empreses, com la Lois, per tal de tindre més força a l’hora de negociar les millores salarials. I les vagues de llarga durada que ens porten a pensar en la capacitat de mobilització que arribaren a tindre les organitzacions sindicals, aconseguint millores impressionants per a les treballadores, com va ser l’augment del 12% del sou.
Però Reme no es va conformar en treballar ací al poble. Va trobar l’oportunitat d’augmentar el seu sou anant a Marroc i a Tunísia a «formar» a les noves i els nous treballadors de les empreses tèxtils que començaren a traslladar-se a altres països fins a arribar a desaparèixer dels pobles, com va passar a l’Eliana. Reme havia previst aquesta situació, però les companyes de treball no creien que això passaria… fins que va arribar el dia en què a la fàbrica quedaren deu treballadores i finalment va tancar. Té gravat a la memòria com dues companyes sindicalistes s’acostaren a ella i reconegueren com ella havia tingut raó en l’anàlisi de la situació i no havien sabut escoltar-la. Tanmateix, en aquells països va deixar el seu granet de sorra perquè es rebeŀlava quan veia les condicions de treball que tenien les treballadores i els treballadors que començaven en les noves fàbriques com a mà d’obra barata. O siga, va viure el naixement d’allò que ara vivim com habitual. Una gran pèrdua per a les classes treballadores que veuen minvats els seus drets.
I han passat els anys i Reme ja està jubilada, però no per això deixa de ser una lluitadora. Ho porta en la sang. La veureu a les manifestacions de l’1 de maig, a les del 8 de març i a totes aquelles on hi ha una reivindicació social a fer. I és que Reme és una elianera valenta, somiadora i rebel.
Conxa Delgado Amo
